El gran Aleix, Joan Puig i Ferrater

Comença l’obra mostrant el maleguanyat art d’insultar en català: “ramat de velles eugues famolenques i de pollines xardoroses!” (147) Al seu costat, els barbarismes utilitzats actualment per renegar empal·lideixen. Una riquesa que ja constatà Pau Vallvé a la seva cançó Per fer país insultem en català: “pixamandúrries llardós […] barjaula, matusser, tita fluixa, panxacontent […] desvirgagallines.”

Problemes de gènere que encara perduren. Potser en menor grau, però encara hi són: “quan una noia estima boja un home, ell pot dir que és seva; una noia no ho pot dir mai que un home sigui seu.” (155)

I arriba el Gran Aleix, el mil-homes, l’home de les festes nocturnes, de les borratxeres i les bogeries. El pare amic dels fills. El dom Joan seductor. Però al cap de cinc minuts, se’ns mostra abatut, cansat. Afirma que ja ha arribat als quaranta i potser ja n’ha fet massa, de festes. Però, sobretot, es mostra incapaç de parlar amb la seva dona, d’aconseguir el seu favor una altra vegada.

I així, entre discussions i retrets, s’arriba al final del primer acte amb una bomba dramàtica: la confessió que Noemia no és filla del Gran Aleix.

Creat el misteri, una pausa, un canvi d’acte, i l’acció ja pot continuar. Patrons clàssics que encara a hores d’ara segueixen molts guionistes televisius.

“No us fieu de qui, sense ésser-ho, consent en passar als ulls dels altres per estúpid.” (168) Avui en dia, però, sembla que predomina més el cas invers i que haguem de dir “no us fieu de qui, sense ésser-ho, es fa passar per llest”.

“Ton pare passarà per bo, ni que faci dimonis, i jo seré un dimoni ni que faci ángels…” (173) es queixa Sofia sentint-se odiada per tothom. I, criticant a l’Aleix diu: “Sembla que estimi els altres de tant que s’estima a si mateix. Tot ho fa pel seu bon nom.” (174) I encara més: “no te’n fiïs d’aquests que ostenten davant del públic tan gran nomenada de bons. Tot lo bo ho treuen fora i per dins són odiosos!” (174) “Ell és com un d’aquests grans arbres que al seu voltant tots els demés s’hi assequen.” (174)

I, tanmateix, al final de l’obra, amb la llarga conversa entre els membres de la família, el dubte sobre les accions de Sofia s’estén. És cert que el gran Aleix l’ha enganyat en nombroses ocasions, que l’ha tingut presonera d’ell com a gratitud per haver-li donat una nova vida, però Puig i Ferrater juga amb l’ambigüetat de no deixar clar quin dels dos és més dolent amb l’altre.

L’acte final, l’homicidi de l’Aleix per part de la Sofia, n’augmenta el dubte.
__________
Joan Puig i Ferrater, El gran Aleix (Edicions 62)
començat_ 18/10/12  /  acabat_ 22/10/12