Els primers capítols confirmen la hipòtesi: la
protagonista és filla d’una família nombrosa de pagès i l’envien a passar un
temps amb els oncles per fer, en principi, un favor mutu: per fer companyia als
oncles sense fills i per estalviar un plat a taula. No és ben bé a la ciutat on
va, però sí que passa d’una masia enmig de la muntanya a una casa al poble que,
pel fet del contrast, ve a ser el mateix. Abans, però, de marxar, la
protagonista té temps de descriure els caràcters de la seva mare (“una dona
que només coneixia dues coses: feina i estalvi” (15))
i del seu pare (“pare era més expansiu” (16)). I
tot amb un llenguatge i, sobretot, unes estructures sintàctiques antigues,
volgudament arcaiques, segurament per marcar una època concreta que no ens ha
explicitat gràficament.
“Havia après a fer totes les feines tant de
casa com de fora. Tal com me les havien ensenyades, sense posar-hi cap gest que
fos ben bé meu i que pogués semblar-los falta de respecte.” (25) És a dir, treballava –i vivia– amagant la seva personalitat.
“A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”;
aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava
que una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera encara que
serveixi pel mateix.” (28) Exacte. A vegades ens
encallem en la gramàtica, en la correcció lèxica i sintàctica i ens oblidem de
la funció comunicativa del llenguatge. D’altres vegades, passa a l’inrevés.
Caldria, doncs, aplicar la fòrmula aristotèlic i cercar el terme mig,
l’equilibri tolerant entre ambdós aspectes.
Hem d’esperar a ben entrada l’acció per conèixer
el nom de la protagonista, Conxa, i, encara una mica més, per corroborar
l’antigor de la història. “El juny de 1921” (53).
Això ens contextualitza un xic més les aventures d’aquesta protagonista de
pagès que s’enamora d’un noi, en Jaume, que accedeix a anar a viure amb ella a
casa dels seus oncles un cop casats.
“Primer són les persones que les coses, mes
jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.” (54) Reflexiona Conxa sentint-se malament per no poder cuidar millor a
la seva filla, Elvira. I conclou que per a ella, “quan terra i bèsties
estaven a punt, aleshores venia el torn de les persones.” (54)
Davant el segon embaràs, Conxa veu com tothom
espera que sigui un home, un hereu, perquè diuen que serà molt millor per la
casa. I ella reflexiona, “si pensava en casa meva era la mare qui feia o
acoblava totes les feines. No diguem la tia. La dona tenia els fills, els
criava, llaurava…, segava…, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills.
Feia la feina de casa i tantes coses més: l’hort, les conserves, els embotits…
¿què feia l’home? Passar al davant en coses de fora.” (55)
És a dir, feia de senyor de cara als demés, però en realitat qui més manava era
la dona: la hipocresia de la tradició patriarcal.
I arriba la guerra i les dones i fills són
arrestats i portats als camps de treball. I quan tornen han assassinat a en
Jaume i es queden sols amb la tia fins que els anys passen, la tia mor de vella
i la salut de Conxa comença a fluixejar de manera que els fills decideixen que
cal anar a viure a Barcelona on poden estar més a prop dels metges. Però clar:
“Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer.” (135) Quin canvi respecte la natura que l’envoltava!
I continua la brillant descripció de
Barcelona: “Barcelona és el cel lluny i els estels espantats […] Barcelona
és no conèixer a ningú […] Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és
llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet. Barcelona és un
soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.” (135-6). En definitiva, Barcelona “és l’últim graó abans del
cementiri.” (137)
_____________
Maria Barbal, Pedra de Tartera (Laia)
començat_31/08/12 / acabat_31/08/12
_____________
Maria Barbal, Pedra de Tartera (Laia)
començat_31/08/12 / acabat_31/08/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada