El text comença jugant (conscientment o
inconscient, és a dir, amb voluntat racional o argumental) amb les expectatives
del lector. Una trucada de l’Anna li diu a en Pau que haurien de quedar per
parlar d’en Boris. El lector no coneix l’Anna, no coneix a en Pau, ni tampoc a
en Boris, però amb quatre línies més ja es comença a traçar una imatge: una
exparella amb un fill comú. D’acord. Factible.
Més endavant, però, les relacions es
compliquen. Apareix la Marta. Tampoc la coneixem i no sabem on ubicar-la. No és
fins a la pàgina 23, quan en Pau ha arribat a casa de l’Anna, quan se’ns ha
mostrat que ell havia viscut en aquell barri, que se’ns diu, obertament, quina
és la relació entre l’Anna i la Marta: una relació amorosa. Un dels motius, de
fet, del malestar d’en Boris ara que comença l’institut i que s’ha d’afrontar
amb la intolerància adulta repetida pels adolescents.
Després d’un gir prou interessant, comença
l’acció.
Recordant com l’Anna va conèixer a en Pau un
dia que ella portava la Magalí, la filla de la Marta a l’escola i en Pau hi
portava a en Gaietà i en Seül, els seus fills, se’ns mostren dos fets: el
primer és que l’autor ens l’ha tornat a jugar, ens havia fet creure que l’Anna
i en Pau havien estat parella, que la Marta era la tercera en discòrdia. Ens
havia creat unes expectatives que ara ens ensorra. Molt ben trobat, la veritat.
Als lectors cal que se’ns maltracti de tant en tant, que no se’ns donin les
coses mastegades.
El segon fet, i aquest ja no és tan positiu,
és el gran dilema sobre el lesbianisme. La pròpia Anna és incapaç de dir-li a
en Pau que la Magalí és filla de la seva parella, la Marta. En comptes, davant
la pregunta de si ella és la mare de la nena, l’Anna li diu: “sóc una amiga
de la família, diguem-ho així.” (54) Tampoc és tan
difícil dir la veritat. De fet, en aquests casos, el més normal és que et
diguin la veritat. Sense traumes ni grans complicacions.
I, per si algú s’havia perdut pel camí, Nel·lo
diu: “allò que aleshores l’Anna no podia imaginar ni en somnis era que amb
el temps acabaria tenint un fill i que el pare d’aquell fill seria el suicida
que es llençava contra els cotxes del barri.” (55) és
a dir, en Pau. Aquesta puntualització potser no calia. A vegades és millor
perdre’s que no pas trobar-te amb milers de senyals.
Bé: arran d’una pregunta que li fan a l’Anna a
la castanyada a casa d’en Pau i la Isabel, fem un retorn al passat (sense
indicacions innecessàries) i coneixem quan es van trobar l’Anna i la Marta i
retornem al present, a la castanyada, a la darrera pregunta. Un bon i efectiu
recurs.
Perdó? Una vegada més, el tractament del
lesbianisme arcaic, tabú, problemàtic. Potser perquè el llibre (del 2003) ha
envellit malament, però la incomoditat de la Marta i l’Anna per mostrar-se com
a parella en públic, el fet de planejar estratègies per dir-ho o per
insinuar-ho (“a la Marta li agradava establir plans comuns per aquestes
situacions; li agradava planejar-ho bé i decidir en tot moment què dirien i què
deixarien en suspens” (65)), resulta desfassat. A qui
li importa amb qui va s’enllita l’Anna?
“Per què havien tingut els fills?” (77) es pregunta en Pau. I respon: “perquè la Isabel ho havia
decidit.” (77) Exacte. Hi ha decisions de parella que
només les pren un.
Una veritat llavors i ara: veient com el metge
que havia d’assitir al part de la Isabel teclejava l’ordinador, en Pau pensava:
“si aquella barroeria que exhibia davant del teclat era la mateixa que
aplicava quan havia d’assistir un part, havien begut oli.” (79) I és que no tothom ha fet mecanografia de jove.
“Sempre hi ha un punt de comoditat i
satisfacció quan ets d’un altre lloc, d’una altra ciutat, i poder criticar
l’indret on vius temporalment.” (121) Creure que la
circumstància temporal, el moment
que es viu és dolent perquè aquell no és el teu hàbitat natural, que tot anirà
millor quan tornis a casa. El problema neix quan tornes a casa i t’adones que
les coses no milloren. Que, de fet, massa sovint empitjoren.
Arribats a la meitat de la novel·la, allò que
resulta més interessant és el deix constant de tristesa que desprèn. Els
diferents personatges, i sobretot en Pau, són nostàlgics, miren al passat amb
tristor i al present amb inseguretat. Reflexionen sobre el dolor,
l’abandonament, la solitud… i això és d’agrair en una obra que, de vegades,
sembla pecar de naïf.
“Hi ha olors, barreges d’olors que ens disparen
el record.” (178) Cert. Tan cert com també hi ha
sabors que ho fan (pensem en Proust i la seva magdalena) i visions, i
contactes…
Bon resum de la vida anglesa de Bed and
Breakfast en Bed and
Breakfast: “segrestat per dones angleses que posaven cortinetes a tot arreu
i que els servien uns sopars a base de patates i verdures massa bullides i un
trosset de carn, però que després es redimien dels seus pecats amb pastissos
deliciosos acompanyats d’una nata espessa i algun comentari ben intencionat.” (199) I em ve al cap l’illa de Lismore, i la de Mull, i Uig a l’illa
d’Skye… i tants d’altres moments semblants viscuts.
De debò que un suís diria això? : “amb una
mica de sort sempre hi haurà parents o amics que s’entromparan i aleshores
veuràs l’altra cara dels suïssos: la cara oculta i menys civilitzada.” (201) O es tracta més aviat d’un pensament d’algú forani posat a la
boca d’algú altre? Els estereotips i clixés de país són més apreciats (i,
sobretot, acceptats) pels de fora. Ben poques vegades pels propis afectats.
A vegades, quan es barregen converses en
diferents llengües, es recorre al recurs, generalment acceptat, de transcriure
el diàleg en l’idioma del llibre tot especificant que les paraules són dites en
un altre idioma. Fins aquí correcte. És un gest de cortesia de l’autor cap
aquells que no coneixem l’idoma estranger en qüestió. És, també, una manera
d’assegurar-se que aquell diàleg és comprès totalment. Aquí, quan ens expliquen
la violació que pateix la Marta a Londres, s’utilitza aquest recurs. Se’ns
volen mostrar els comentaris dels violadors anglesos i se’ns transcriuen en
català tot afegint que la Marta hi ha paraules que no acaba d’entendre. Fins
aquí correcte, també. Allò que no només és incorrecte, sinó també inacceptable,
és quan al final de la violació un dels individus li diu a la Marta: “Au,
fora! Baixa, mala puta!” (211) i afegeix “Fuckin’
bitch!” (211) A veure. Aquí ja m’he perdut. D’on surt
aquest “Fuckin’ bitch!”? Què vol dir, que la
primera part de la frase l’havia dit en català, el violador anglès? Des de quan
els violadors nocturns londinencs saben parlar català?
Potser l’explicació ve unes pàgines més
endavant, quan la Marta recorda les paraules del violador, “els insults per
creure’s més dolents, més mascles: fuckin’ bitch, fuckin’ bitch.” (218) Si aquesta expressió
no hagués sortit abans, l’autor pensa que ara no la relacionaríem amb aquell
atac nocturn. D’acord. Imaginem en David Nel·lo rellegint el manuscrit i
afegint-la en el moment desitjat per por de perdre el lector. Però, tot i això,
aquesta no és una justificació suficient per ratificar una decisió tan
visualment desafortunada.
Prou interessants els girs constants a l’hora
d’explicar una única història. Com el moment clau de fer arribar en Boris al
món és mostrat des de tots els angles possibles (l’Anna, la Marta, en Pau, la
Isabel) avançant i retrocedint en el temps a plaer. Potser alguna conversa
resulta encarcarada, falsa (com la primera entre en Pau i la Isabel), però
l’impressió general d’aquest capítol és satisfactòria.
La història, tantes i tantes vegades repetida,
de donar un objecte personal, simbòlic, passat de generació en generació i que
té un gran valor sentimental i que representa el llinatge sencer d’aquella
família i que és talment com donar un tros de cor a les futures generacions i
totes les mil ximpleries més, cansa. I, en aquest cas, quan en Pau dóna un
rellotge a en Boris (casualment en aquest tipus de regals simbòlics predominen
els rellotges, emblema gens subtil del temps), no ens trobem davant cap
excepció.
Amb l’excusa dels 18 anys, en Boris és
assaltat pels records. I recorda: “sóc molt petit, vaig a la classe de P3 o
P4, a la classe dels cargols o de les granotes o dels mosquits… (290) Si tu no ho recordes, nosaltres, que no hi érem, encara menys.
“I ell els va dir que no li mengessin el
coco” (295) A l’any 2003? Un jove de 18 anys? Ho
dubto. Recordem que Cómeme el coco, negro de La
Cubana va ser estrenat el 1989, quan aquesta expressió ja començava a ser
carrinclona. Per tant, al 2003, aquesta expressió ja estava més que desbancada
entre els joves. No tant entre els de quaranta, que era casualment l’edad de
David Nel·lo quan va publicar aquest llibre.
Quin final més desafortunat. Una breu reflexió
de caire optimista d’en Boris, de satisfacció de formar part de la família a la
qual pertany, “de no haver sortit d’una nevera o d’una proveta sense nom” (296) que frega la irritable cursileria, seguida d’una brometa
totalment innecessària: “i això de “fet a mà” [en Boris] era una manera de
dir. Ja s’entén…” (296) Així. Amb tres punts
suspensius per deixar lloc al somriure o, vés a saber, si també a la rialla que
hi ha gent per tot.
Doncs no feia falta acabar el llibre així i
deixar al lector amb aquest mal gust de boca.
__________
David Nel·lo, Història natural (Columna)
començat_ 26/02/12 / acabat_ 26/03/12
__________
David Nel·lo, Història natural (Columna)
començat_ 26/02/12 / acabat_ 26/03/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada