Llibre de meravelles, Ramon Llull

"Puja ton entendre e pujaràs ton amar."

Amb la voluntat de donar a conèixer l'obra de Déu, de convertir als infidels i reafirmar als creients, el pare d'en Fèlix (alter ego del propi Llull?) envia al seu fill a recórrer el món. No triga en trobar-se amb una pastora creient que confia en la protecció divina. Però, quan el llop se li menja les ovelles i també a ella, en Fèlix comença a dubtar de l'existència de Déu. Un fet que se li ha d'agraïr a Llull perquè si tot el llibre hagués estat un panegíric a la figura divina morta i ressuscitada, s'hauria fet insoportable després de ben poques pàgines.

Un altre dubte que es planteja en Fèlix és la definició de Déu perquè pensa que si coneix què és Déu exactament, llavors el podrà estimar més. El savi ermità encarregat de respondre a aquesta pregunta es remet a les obres divines i prou i, davant les queixes d'en Fèlix, recorre a les definicions típiques de Déu: bondat pura, grandesa, eternitat... Més interessant resulta el seu ús de l'argument ontològic aplicat a la unitat de Déu: en tant que Déu és etern i súmament bo i magnànim i senyor de tot, no podria ser que hi haguessin altres entitats com ell que fossin límits a la seva magnanimitat i poder.

Abans del dualisme cartesià, Llull propugnava la tríada seguint una idea molt clara: en tant que Déu és trinitat i l'home és fet a imatge i semblança de Déu, l'home també ha d'estar format de tres parts. Aquestes parts són: "matèria, forma, e la conjunció que és de la matèria e de la forma." Seguint aquesta mateixa lògica de creacionisme mimètic, l'ànima, els animals i fins i tot el món també són tripartits. Al món hi trobem Sensualitat, que "són les coses sensuals, que són corporals e sensibles". És a dir, perceptibles als sentits; "intel·lectualitat [...] ço que és ànima d'hom, o és àngel", la res cogitans cartesiana, i l'animalitat, l'ésser, "ço que és ajustat de coses corporals e espirituals". És a dir, la combinació de les altres categories.

Un altre argument clàssic sobre l'existència (o no) de Déu que Llull utilitza per parlar sobre la localització de Déu: la teoria de l'existència del mal en el món. "Si lo Deú de glòria, qui és llugor e resplendor, nedetat de tot nedetat, e qui és caritat e font de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que lo món està en tan torbat estament?". És a dir, si Déu és bo, per què permet el mal? La resposta, com sempre, és l'apel·lació a la llibertat de l'individu, a la justícia divina, a la bondat més enllà de la nostra comprensió...

Curiós punt de vista sobre el dilema de la creació del món del no res que s'oposa a les teories platòniques del deteriorament del món sensible, aixó com al pensament contemporani imposat de l'obsolescència programada: "si lo món fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món fóra fet." Altres temps, altres esperances que les coses fetes durin per sempre, que les sabates de cuir que el propi Llull posa d'exemple, no s'hauràn de canviar al final de la temporada.

"En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car lleugerament creïen; e en lo temps de Crist e dels apòstols se covenien miracles, car les gents no eren molt fundades en escriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som esdevenguts en temps que les gents amen raons necessàries, car són fundades en grans ciències de fisolofia e de teologia; e per açò les gents que ab fisolofia són caiguts en error contra la santa fe romana, cové conquerir ab raons necessàries, e destruir a ells llurs falses opinions ab raons necessàries, les quals raons sien per fisolofia e per teologia." I per la major dificultat de convèncer amb raons que no amb fets (fàcilment manipulables, publicables, expandibles) ja fa anys que es lluita per retornar a la ciutadania a l'època pre-racional, l'època de la fe cega (i no únicament religiosa), l'obediència al poder i la ignorància comprada amb pa i circ: les engrunes que rebem de càrites i la televisió/xarxes socials.

"La pus mala bèstia e la pus falsa qui sia en est món, és hom." Afirma la serp i repeteix després el bou en El llibre de les bèsties. Un llibre que, malgrat les discrepàncies, recorda a un text posterior, l'Animals Farm de l'Orwell en tant que exposa la reunió dels animals i la voluntat d'escollir el seu líder. Aquí no trobem els porcs afirmant que tots els animals són iguals excepte alguns que són més iguals que els altres, aquí és una lluita de tots contra tots, dels forts contra els llestos, dels carnívors contra els herbívors i, al darrere, hi veiem un retrat fidedigne de la humanitat. Un llibre que, per cert, vaig intentar llegir fa uns anys, tants com 15, i vaig abandonar però que ara, per fi, he pogut disfrutar. I molt.

Davant la pregunta kantiana de "què és l'home" (que ja va iniciar, indirectament, el llibre El rostre de l'altre, d'en Xavier Antich sobre la filosofia de Lévinas), Llull afirma: "hom és ésser ajustat d'ànima e de cors, en lo qual és vegetació, sensualitat, imaginació, raon e moviment." La "vegetació" es refereix a la part més física, al fet de tenir ulls i nas i cos. La "sensualitat" justifica els desitjos i les sensacions físiques de calor, fred, gana... "Per la imaginació imagina hom les coses sensibles". Per la "raon ha hom ànima racional". I pel "moviment" s'enten "aquell movement ajustat de vegetació, sensualitat, imaginació, racionalitat."

Com es pot combatre el masclisme, tant el visceral i descobert, com l'amagat i encobert després de segles d'història patriarcal? Després de segles d'adoctrinament cristià? Com lluitar contra això: "per ço com Déus ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus forment en la creatura pus noble que en la menys noble, vol que per natura am més fembra haver fill que filla, per ço com hom és pus noble creatura que fembra, d'aitant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa haja fill, on haja més de semblança de Déu que en filla."

"Dix Fèlix que ell se meravellava dels hòmens rics, car los de més menuguen blancs pans e fan almoina de pa negre."

O de com els mulmilionaris donen calderilla per netejar-se la cara (i desgravar), o com Europa encara la crisi dels refugiats.

"És meravella com hom coneix vici en l'altre, e en si mateix no el sap conèixer."

"Fort me dó gran meravella de les gents d'aquest món per què els plau tant edificar bells palaus, bells castells, e belles cases, com sia cosa que tan poc viva home en lo món, e com hom, si és viu, no es sap si veurà l'endemà." El dubte etern sobre la contingència de l'individu: quin sentit tenen tots els nostres esforços i sacrificis, tots els nostres aprenentatges, fites assolides i lluites guanyades si, com deia Sartre, al final, la vida simplement s'acaba? Potser necessitem distreure'ns d'alguna manera. Potser és que no sabem fer altra cosa. Potser apel·lem inconscientment al tetrafarmacon d'Epicur i, mentre vivim, som. I, en tant que som, fem coses que, un cop morts, ja no serem i res ens haurà de preocupar.

I en Fèlix arriba al final del seu viatge, no perquè l'ha acomplert sinó perquè mor en un monestir després que l'hagin convertit en monjo. Feia falta que morís en Fèlix just quan es proposava a realitzar la tasca que el seu pare li havia encomenat? En principi no. Potser, fins i tot, pot ser vist com una injustícia. Però, a nivell dramàtic (i espiritual) sí que era necessari: amb la seva mort, la seva feina passa a un altre monjo i, després d'aquest a un altre, de manera que vagin "per lo món recontant lo Llibre de meravelles, e muntiplicà aquell, segons les meravelles que atrobava." I aquest és, precisament, el missatge últim que deixa Llull en aquesta obra: la tasca d'explicar l'obra de Déu i la feina de convertir als infidels no s'ha d'acabar mai. Una llàstima, però, el munt de fal·làcies, demostracions ad hoc i deduccions inductives que omplen el llibre. Però quan es vol justificar allò injustificable acaben sent inevitables.
_______________
Ramon Llull, Llibre de meravelles (Edicions 62)
començat_ 19/01/16  /  acabat_ 15/03/16

Els 10 millors llibres llegits el 2015

1.
The Broom of the System, David Foster Wallace (Abacus)
Després de temps perseguint aquest llibre, per fi a principis d'any el vaig poder llegir. I va resultar millor del què m'esperava. Filosofia del llenguatge, Wittgenstein, personatges solitaris i amb problemes socials, crítica a la societat americana (i global), una prosa generosa i fascinant... què més es pot demanar?

2.
Canciones de amor a quemarropa, Nickolas Butler (Libros del Asteroide).
Hi ha llibres que ens sorprenen per la seva dolça senzillesa, per la humilitat i extremada correcció de la seva escriptura, per la proximitat dels personatges i les ressonàncies de les situacions. Si a més hi afegim  el ressó de les cançons de Bon Iver com a rerefons sonor i alhora fil argumental de la història, l'èxit està assegurat.

3.
El condominio, Stanley Elkin (La Fuga ediciones).
Aquest llibre em va arribar a les mans com un regal inesperat de la bona gent de Revista de Letras i immediatament vaig entrar al món irònic i crític d'Stanley Elkin, a la realitat de les micro-ciutats que ens construïm constantment, amb les seves lleis estúpides, el seu exclusivisme bel·ligerant i el seu racisme imperant que, en el fons, no fan més que ressaltar la solitud de l'individu contemporani.

4.
El rostre de l'altre, Xavier Antich (Edicions 3 i 4).
El meu primer contacte amb el pensament d'en Lévinas es va produïr fa tres anys llegint, precisament, amb una traducció de Xavier Antich de L'humanisme de l'altre home. Aquí, la necessitat de reconèixer i reconèixer-nos en l'altre, aprofundeix en l'imperatiu ètic d'un pensament necessari.

5.
Old Times, Harold Pinter (Faber and Faber).
Després de molts anys d'haver de sentir que les meves obres recordaven a Pinter, va arribar un dia que em vaig veure obligat a pal·liar la meva deixadesa i llegir-ne alguna cosa. Encara que només fos per veure quines similituds hi trobaven. Després de llegir un bon grapat de texts d'en Pinter, sincerament, em sento afalagat per la comparació i penso que tant de bo les meves obres s'hi assemblessin més.

6.
¡Divinas! Modelos, poder y mentiras, Patrícia Soley-Beltran (Anagrama).
Amb una intel·ligent i ben resolta combinació d'assaig i biografia, Soley-Beltran encara l'individu, la creació d'identitat, els valors socials, estètics, visuals, amb la realitat d'un món regit per l'economia. Desmuntant mites sobre crecions iconogràfiques però, sobretot, fent-nos pensar sobre com ens mostrem i per què ens mostrem tal i com ho fem (si som lliures de fer-ho o responem a unes coercions exteriors), aquest assaig obre un camí d'investigació i, sobretot, de legitimació, sobre el cos i l'individu.

7.
East of Eden, John Steinbeck (Penguin)
Steinbeck mai decepciona. Ja sigui amb The grapes of Wrath o La perla, és sempre capaç de crear un món tan real i crític alhora, tant humà i ple de misèries que ens deixa amb ganes de passar més estona amb els seus personatges.

8.
La puerta, Albert Lladó (A Fortiori ediciones).
Més enllà de l'amistat que ens uneix amb l'Albert, resulta curiós veure els paral·lelismes de les nostres vides: mentre ell (el personatge i la persona) creixia en un poble del Maresme i anava a ciutat a estudiar filosofia, jo realitzava un viatge semblant. I els neguits, dubtes, raonaments i qüestions que omplen La puerta s'assemblen tant als que m'acompanyaven i m'acompanyen encara que, si sabés escriure tant bé com ell, potser podria haver signat jo La puerta.

9.
Una trilogía palestina, Gasán Kanafani (Hoja de Lata editores)
Fa pocs dies, un visat denegat m'ha obligat a abandonar temporalment la meva nova residència i vida a Shanghai fent-me plantejar, una vegada més, el per què de l'existència de fronteres. En un món pretesament global i globalitzat, on la gent adinerada, les empreses caudaloses, poden afincar-se allà on volen i fer allò que volen, la realitat dels pobres és que no podem sortir de casa en llibertat. Per què? De què tenen por? Que tots anirem a viure a un altre país? I quin mal hi ha? Si no existeix la possiblitat de sobreviure a casa teva, per què no pots buscar feina i fortuna fora sense necessitat de visats ni fronteres? Que el país s'ompliria? Tant bon punt es veiés que no hi ha prou feines per tothom aquells sense feina anirien  un altre país i problema solucionat. En canvi, sembla que és preferible que la gent es jugui la vida entrant clandestinament a països pretesament millors amagats dintre camions cisterna i creuant deserts infernans.

10.
El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre (Palamedes editorial).
Després d'entrar al món vitalista i naturalista de Jon López de Viñaspre amb El clan de los Benasperi, aquest viatge a la Colòmbia dels cafetals, dels pobles petits i de, com ell mateix diu, la vida i la mort a l'antiga, és a dir, autèntiques, esdevé una necessitat i un plaer. Encara que només sigui per recordar que hi ha altres vides possibles.

El rostre de l'altre, Xavier Antich

"¿Què pot ser més inquietant que la vida?" (13) és la pregunta inicial d'aquest assaig. I fixem-nos que no cau en les bucòliques floritures dels neo-romàntics que es pregunten: què pot ser més meravellós que la vida?; o les tendències més cioranesques dels pessimistes, què pot ser més terrible que la vida?, sinó que l'encertat mot "inquietant" engloba els dubtes que genera la vida, tant els positius com els negatius, els necessaris com els imposats, els congruents i els congruents. Perquè preguntar-se sobre la vida és preguntar-s'ho tot. És formular la pregunta kantiana de què és l'home, és preguntar-se sobre el sentit de la vida dels existencialistes, és preguntar-se sobre la nostra realitat però també la realitat que ens envolta dels metafísics...

"La lacra secular de la filosofia occidental: l'oblit de l'altre, l'anul·lació de la diferència amb què l'altre em fa front." (15)

Resum del pensament de Lévinas: "Dissecció dels afanys il·legítims de la raó i la llibertat humanes; crítica de la tendència secular del pensament a l'egoisme; proposició d'una metafísica respectuosa amb l'altre." (18)

"Captiu de si mateix, el Quixot exemplifica per a Lévinas la frustració del subjecte modern, que, esperant sortir de si cap a l'ésser, queda tancat en la consciència subjectiva, encallat definitivament al seu impuls de transcendència." (20)

El subjecte, en tant que "[f]ont de sentit, es recrea en l'autocontemplació narcisista i oblida qualsevol referència a l'exterioritat." (35) Perquè el viatge vers el subjectivisme de Descartes i les mutacions posteriors de Kant, Fichte, Hegel, Husserl i Heidegger condueix vers aquesta "aventura especulativa del subjecte a la recerca de si mateix i que retorna sempre a una consciència de la qual no aconsegueix sortir." (34) L'ego és la nostra presó, l'aïllament i el recolliment damunt nostre i l'oblit de l'altre ens condemna a la solitud, segons Lévinas. Ens hem volcat tan visceralment vers el coneixement propi, el desenvolupament de la raó (o la racionalitat), l'assoliment del goig i dels plaers, el progrés tecnològic (i econòmic) que ens hem oblidat que no estem sols. És més, hem creat una paret de separació entre nosaltres i els demés.

"Amb el pensament, s'exerceix un domini despòtic d'aquell que pensa sobre allò que és pensat." (53)

"Res no té sentit sinó perquè ho pensem." (53) El dubte és com el fem, aquest acte de pensar. És una acció pre o post llenguatge, pre o post conceptual? Necessitem tenir una noció, una paraula, de què és, per exemple, una casa, per poder pensar una casa? "Quan jo penso en la casa, tinc a l'abast o la seva imatge o un concepte genèric que la inclou, a ella, i a d'altres com ella, però no la casa com a tal." (53) Com podem pensar en "casa" si no tenim, ja d'entrada, el concepte "casa" adquirit? Novament, el pes del llenguatge; novament Wittgenstein.

"La història de la barbàrie és, d'alguna manera, la història d'una opció metafísica de la qual ja és hora que assumim les conseqüències; aquella opció que, afalagant l'arrogància d'un subjecte que es creu autònom i lliure, posa la realitat sencera a la seva disposició." (60) Quan l'individu es creu amo i senyor de tot, quan s'enlluerna amb el seu jo i comença a ignorar l'altre, és a dir, a catalogar-lo com a quelcom inferior a ell (fins i tot inexistent) comença la barbàrie. S'entenen així, els crims de la humanitat, els genocidis i holocausts: l'altre està deshumanitzat i, per tant, no té cap valor.

"La reflexió que ignora els problemes humans o és cínica o n'és còmplice." (82)

Gadamer: "per a l'ésser humà, no hi ha realitat on no hi ha llenguatge." (90) I, encara més, Heidegger: "la paraula és la casa de l'ésser." (90) A més, "el llenguatge no consisteix només a l'invocar representativament allò que hom pensa, sinó a in-vocar un rostre que així esdevé interlocutor." (90)

Lévinas: "de vegades, em sembla que tota la filosofia no és més que una meditació de Shakespeare." (130)

"Ens cal un pensament reivindicatiu i, al mateix temps, autocrític, un esguard lúcid a la defensa de la inviolabilitat de l'altre i del dret a la diferència." (146) Afirma Antich a les últimes pàgines del llibre. Cal obrir-nos a l'altre, a la intersubjectivitat real, no únicament interessada o, directament, falsa, d'emmirallar-nos dacant d'aquells que són com nosaltres mentre foragitem als que són diferents. "Un altre, en definitiva, que ens obre les portes d'una aventura que, a hores d'ara, ja no pot ser merament especulativa." (147)
_________________
Xavier Antich, El rostre de l'altre (Edicions 3 i 4)
començat_ 28/09/15  /  acabat_ 13/10/15