El hijo de mamá Dana, Jon López de Viñaspre

"Todo es más intenso cuando se descubre por primera vez" (10) recorda en Hyeronimus Paling davant la sudamèrica diferent que es troba en el seu retorn. Però, també, és conscient "que a veces las expectativas imaginadas traicionan posteriores realidades." (10) Dures veritats epistèmiques contraposables només començar el llibre que ja marquen el camí a seguir amb fermesa.

"Se reduce la esencia de una persona a la tontería por la que le paguen o el oficio que desempeña. ¿Pero no somos algo más?" (24)

"Yo soy un hombre cargado de pasado, ausente de presente y de futuro." (62-3) es queixa el poeta Otavio, el protagonista del conte Los cuatro suicidios del poeta Otavio que Jon López de Viñaspre recollia a El clan de los Benasperi. Incapaços de viure el present, desenganyats pel futur negre que pre-veiem, i ofegats pel pes del passat que cada dia és més feixuc, massa sovint entenem perfectament què vol dir el poeta.

"Ojalá no hubiera nacido, así no tendría que preocuparme en desaparecer." (63) afirma. I, en les seves paraules, es pot sentir el ressó de les de Cioran a Del inconveniente de haber nacido.

"Para aprender primero hay que desaprender." (64) El pes de la cultura és tan gran, la influència castradora de la civilització tan imperiosa, el mal provocat per l'educació mediocre de vocació quantitativa tan punyent, que només podem començar a saber quan oblidem tot allò que ens han ensenyat. "El pensamiento es conocimiento pero el no pensamiento es sabiduría." (64) Aquest és l'esperit vitalista del Jaibaná: deixar enrere la pressió i l'estancament induït d'allò après i començar a actuar per instint. "Deja ya la lógica y agárrate al amor." (64)

López de Viñaspre desenvolupa el que es preveu una tragèdia (ja que ben aviat a la novel·la ja s'han produït 5 assassinats al poble) de manera poètica i emotiva: "los mejores lugares no se encuentran en los mapas ni se anuncian en las guías turísticas, no son los más bonitos ni los más recomendables. Los mejores lugares son aquellos donde el corazón se funde." (138)

"El progreso también es un mito, un mito que se aplica a la fuerza." (154)

"La desaparición de un lengua es tan grave como la desaparición de un alma" (154) li explica el Jaibaná a en Hyeronimus en un llarg i necessari monòleg sobre la destrucció dels indígenes, de les seves costums, tradicions i l'expropiació del seu territori per motius econòmics. Res que no sabem ja. Però tot i així, segueix passant i ens segueix enrabiant.
"El contacto con la sociedad dominante se ha dado en un contexto de desigualdad donde el grupo ha adaptado una posición de marginamiento y su cultura ha sido desvalorizada." (154)

"Estamos en un tiempo en que se consume pero no se asume." (261) es queixa el poeta a en Farolitas reconvertit en guerriller. I el guerriller li accepta el comentari i l'amplia queixant-se de l'oblit que està patint el seu país: "Acá todos temen abordar el problema y temen afrontar la situación. Pero la realidad es que aquí hay control poblacional, fumigaciones, bombardeos y ametrallamientos, hay robo de tierras, masiva presencia norteamericana y amplias arcas de impunidad para la violencia paramilitar." (261) Però, i si la naturalesa humana fos la covardia, com li indica el poeta? I si, en el fons, tots tenim tanta por, ens han alimentat tant les pors, que som incapaços de fer res? "Debemos ganar el presente y abandonar el pasado" (267) insisteix en Farolitas. "Nuestro único crimen es la voluntad de soñar." (267) I conclou: "La palabra y el discurso ya nada pueden contra la barbarie. No queda otra que trabucar, Otavio, alterar el orden de las cosas. Las revoluciones no vienen con decretos, no las hacen los políticos, no se regulan. Las revoluciones las hace el pueblo." (267) I aquesta és la gran queixa contra l'estatisme imperant. Aquesta és la gran denúncia contra tots els que segueixen creient que el pare estat els hi ho arreglarà tot. Però, alhora, és la nostra gran derrota.

"Sintió entonces que había un lugar en el que todavía era posible vivir a la antigua y morir a la antigua, un rincón primaveral en el que vivir por puro arte de magia." (307) I això és Mistrató, aquest poble perdut enmig del no-res on el temps avança d'una altra manera i la civilització té tants impediments per entrar-hi. Aquest és el cant a la natura i el vitalisme que ja omplien els contes de El clan de los Benasperi i que confirma la lluita humanista, i necessària, d'en Jon López de Viñaspre.
_____________
Jon López de Viñaspre, El hijo de mamá Dana (Palamedes)
començat_ 14/07/15  /  acabat_ 28/07/15