La meva família i altres animals, Gerald Durrell

Feia anys que aquest llibre corria d’estanteria en estanteria. I encara molts més de la primera vegada que em va cridar l’atenció en una llibreria i em vaig plantejar la possibilitat de comprar-lo. Quan hagués estalviat prou, clar. Que aquella època (com ara) els ingressos eren molt infreqüents.

Només de començar, en la introducció feta pel propi autor, ja es pot captar el to irònic del text i allò que es pot esperar de les següents pàgines. Així, quan la mare es queixa d’una possible plaga que està matant a la població de Corfú, no ens sorprèn gens que en Larry respongui “no és gens anormal morir-se... solem morir-nos totes, les persones.” (26)

Per desgràcia, l’atzar va fer que comprés aquest llibre en la seva traducció catalana i no en el seu original anglès i això pot ser un greu problema. No perquè la traducció sigui dolenta (de l’Editorial Empúries s’espera que , com a mínim, compti amb bons traductors), sinó per la certesa que hi hauran moltes frases que forçosament hauran estat interpretades, més que traduïdes. I, per tant, molts jocs de paraules (als quals els anglesos són tan propensos), moltes entonacions, accents i matisos es perdran. Per això mateix ens hem de resignar davant l’intent (lícit, tanmateix) de traduir l’anglès deficitari de l’Spiro, el taxista grec que porta a la família a veure la vil·la i que esdevé un afegitó a la família Durrell. Un anglès que recorda més a un barceloní xava de “a” oberta: “Vostè naçassita algú ca parli al seu idiomas” (28) i, encara més avall, afirma: “als duré on vulguin. Només cal que m’ho damanin.” (28) I em venen ganes de fullejar un exemplar anglès i veure quin parlar hi tenia l’Spiro, quines connotacions socials aportava l’original que en aquesta versió s’han perdut.

Però paciència. Malgrat les deficiències, de moment el llibre comença prou bé. I la família encara no ha ni entrat a la seva nova llar. Comencen les trobades d’animals, les observacions de la fauna de l’illa, la compra d’una tortuga, primer, i d’un colom, després. Un colom a qui anomenen Quasimodo per com n’era de lleig i que va conviure amb ells com si fos un més de la família, caminant a tot arreu, inconscient que podia volar, fins que un “dia molt trist el Quasimodo va llevar-se i vam trobar-nos que ens havia ensarronat a tots, perquè enmig dels coixins hi havia post un ou blanc i lluent. Ell no se’n va refer mai del tot. Va tornar-se rancorós, sorrut, i ara si tractaves d’agafar-lo et picotejava molt irat.” (52)

I entre aquestes descobertes divertides i innocents (recordem que el protagonista a través del qual coneixem la història té 10 anys) anem veient com creix el plaer per la zoologia, però també com la família es va afincant al nou territori. De moment, però, no sabem a què es dedica la mare ni com s’ho fa per mantenir econòmicament a tota la família. Potser més endavant coneixerem una mica millor a aquest personatge que se’ns mostra només de tant en tant i pràcticament sempre en una actitud submisa a la voluntat dels seus fills. Perquè no oblidem que la idea d’anar a Corfú no va ser pas seva, sinó d’un dels fills.

“La majoria de persones som hipocondríaques i sovint ens entretenim queixant-nos, però la Lougarètzia hi tenia dedicació exclusiva.” (96)  I això, aquells que ho hem vist d’aprop, sabem que esgota molt.

El llibre evoluciona lentament, com un feixuc estiu sense masses sorpreses. Cada capítol està estructurat de manera semblant: la descoberta d’un nou animal (o d’un lloc, o d’unes persones, o d’un fet), la familiarització amb allò nou i una anècdota graciosa derivada d’aquesta novetat que sol contenir algun element d’embolic i confusió. La veritat és que el llibre m’està decepcionant bastant.

Una pregunta que no em puc treure del cap és: de què viuen aquesta família? A la introducció se’ns ha informat que la mare és vídua, d’acord, però i els diners? Tants en tenen que poden anar a Grècia, canviar a una casa més gran només pel caprici d’un dels fills, comprar un motor per la barca només pel fet que feia massa calor per remar (“com que l’estiu era cada cop més calorós, vam decidir que era massa feina, remar amb la Sea Cow fins a la badia on ens banyàvem, i per això vam decidir comprar un motor forabord.” (149)), i que cap dels fills, ni tan sols els major d’edat, treballin?

La veritat és que aquest fet és un misteri, potser l’únic que em fa gràcia de resoldre de tot el llibre.

Immersió en el vocabulari mariner català. Així com fa uns anys vaig sentir-me sobrepassat per l’immens vocabulari marítim d’en Joaquim Ruyra quan vaig llegir Marina i boscatges, ara em trobo amb tot un seguit de mots que puc entendre, però que ignorava que s’anomenessin així com “avarar” o  “desembarcador” (154)

No ho havia vist tan clar com ara que en Larry li diu a en Leslie “jo visc al món de les idees, em dedico al treball intel·lectual... Poso el meu intel·lecte a la vostra disposició i us dissenyo plans i estratègies, i després sou vosaltres, homes musculats, qui els heu de dur a terme.” (173-174). En aquesta família, cada fill representa un estereotip. En Larry és l’intel·lectual, el poeta, el somiador; en Leslie, l’instintiu, l’animal, el de les feines manuals; la Margo, la coqueteria beneita, la noia ensimismada, la superficialitat, i el protagonista/narrador, el científic. D’acord. Paràmetres clars, delimitats, sense interferències entre ells. Potser aquest maniqueisme és el que fa que el llibre no m’acabi de convèncer. I encara menys el fet que ho vulgui fer passar com a novel·la biogràfica.

I així, el llibre, anècdota rera anècdota (això sí, amb un considerable increment de jocs de paraules curiosament introduïts per Theódoros qui, cap al final sembla haver adquirit un humor que no havia mostrat abans) va acabant-se.

Com a un recull de contes centrats en animals, en les peripècies d’una família que té un fill obsessionat en la captura i l’estudi de noves espècies, funciona. Com a un llibre... malgrat el final semi-emotiu de tornada cap a Anglaterra, doncs no funciona tant.
_____________
Gerald Durrell, La meva família i altres animals (Empúries)
començat_ 6/08/11  /  acabat_ 10/10/11