Journey's end, R. C. Sheriff

De tant en tant començo a llegir una obra de teatre bèl·lica. (Each his own wilderness, The long and the short and the tall, Croades)  Sense cap interès concret pel tema, ni cap devoció concreta a la idea (ni fins i tot respecte), però és així. I, en general, no em decepcionen. Sobretot aquelles que utilitzen la guerra com a excusa per parlar de la condició humana, de les nostres febleses i dels nostres errors, que en èpoques de crisi s'accentuen i es deixen veure encara millor. Aquelles obres que, com aquesta, tracten més sobre les persones que no sobre la guerra. Perquè aquí no importa per què estan lluitant aquests atrinxerats, no ens interessa de quina guerra es tracta, qui mata a qui o deixa de matar sinó que ens interessen ells, l'Osborne, l'Stanhope i els seus problemes d'alcoholisme i la seva por a que sàpiguen que és un covard; i en Raleigh que arriba al front per primera vegada sense saber molt bé què esperar-ne; i en Mason que s'esmera a preparar els àpats amb el poc menjar que té...

I, com ja anuncia el títol, arriba el final del viatge, el moment que alguns d'ells han d'anar a atacar directament als enemics. El moment que ho pot canviar tot. I tots ho veuen. S'acomiaden fent veure que no ho fan, intenten parlar de què sigui menys de l'operació imminent, de la por i el neguit que senten.

I, una vegada més, l'obra és interessant quan s'oblida de la guerra, quan serveix com a excusa argumental, però perd pistonada quan el conflicte bèl·lic passa a primer pla i cau en el sentimentalisme més previsible.
____________
R. C. Sheriff, Journey's end (Penguin)
començat_ 10/09/17  // acabat_ 6/10/17

Each his own wilderness, Doris Lessing

Amb el rerefons d'una guerra que no s'acaba, amb bombes que esclaten i manifestacions pacifistes, es planteja la situació d'aquesta obra: el retorn d’un fill militar a casa un cop ha acabat el seu servei. Com ens relacionem amb ell? Quina mena d’experiències ha viscut que potser no vol recordar i nosaltres no volem saber?

Els primers conflictes apareixen quan arriba en Sandy, la nova parella de la mare, un noi jove, sense massa iniciativa, que està a punt d’entrar en política. Veiem com en Tony, el protagonista, està en certa manera gelós d’ell, perquè en Sandy ha pogut estar tot aquest temps al costa de Myra, la seva mare. Perquè, entremig dels temes bèl·lics, de les breus discussions polítiques, el conflicte latent (i el que fa girar l’obra) és el de les relacions humanes: en Sandy i la Myra són d’edats incoherents; en Tony i en Mike (el polític) no veuen clara aquesta realció; en Philip s’ha de casar amb la Rosemary, però en Philip sembla estar molt més interessat amb la Myra. I ella amb ell.

“These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.” (111)

Més val que continuïs lluitant contra la bomba nuclear, pel desarmament, li diu Philip a Myra, “you mean that we’ve got to accept the fact that in our time there’s not going to be democracy, there’s not going to be freedom, there’s not going to be liberty?” (121) Exacte, Myra. Finalment ho has entès.

Mostrant els problemes de comunicació que ens persegueixen a tots: “mother, do you suppose if we talked to each other on the telephone it would be easier? We could go into different rooms and talk to each other.” (122)

“I’ve suddenly understood what my tragedy is. I was born out of time.” (129)

Interessant la conversa entre Myra i Milly, la mare d’en Sandy i també activista. Mostren com els homes les volen només com a trofeus, com els seus fills senten vergonya d’elles, com tot sembla estar perdut, com la lluita sembla no tenir sentit… però afirmen: “what’s the use of living the way we have, what’s the use of us never settling for any of the little cosy corners or the little cages or the second-rate men if we simply get tired now?” (135) Exacte, de què haurà servit tota la lluita si ens rendim ara?

“Half the time we dope ourselves up with some stimulant –men, our children, work. Then it fails and we see things straight, and it’s called being depressed.” (136) La depressió com el desenmascarament. Com l’etiquetatge del fet de treure’ns la bena dels ulls i adonar-nos que allò no és el que volíem.

“Do you realize we’ve only got through half of our lives? We’ve got to get through another thirty or forty years of being alive –if we are unlucky.” (137)

Molt ben aconseguit el moment de desesperació d’en Tony al final de la primera escena del segon acte. Seguint el patró clàssic del teatre, un clímax abans de baixar la cortina. Queixant-se dels jocs de parelles que hi ha: Myra i Philip, Myra i Sandy, Philip i Rosemary, Rosemary i  Sandy… Myra i Mike… els imagina canviant de parella al llarg de la nit i embogeix. “Three couples, each couple in a nice tidy little room with the door locked. And in the morning we’ll make polite conversation at breakfast […] why shouldn’t we all ring each other up in the middle of the night and report progress. The grunts and groans of pleasurable love-making would be interrupted for the sake of a few minutes’ militant conversation about the dangers of the hydrogen bomb. Then back to what everyone’s really interested in.” (147)

El conflicte final del llibre rau en les diferents visions del món que tenen les dues generacions. La vella generació, Myra i Milly, és revolucionària, inconformista, vol canviar el món. La nova, Tony, Sandy, volen estabilitat, una feina fixa, calma.

“I suppose you’ll spend jolly evenings in the local coffee bar, join a skiffle group, become a scruffy little bohemian, one of the neo-conformists enjoying all the postures of rebellion from safe positions of utter respectability.” (160) es queixa Myra. I conclou: “and thus from no heights canst thou fall.” (160)

“The irony of it –that we should have given birth to a generation of little office boys and clerks and… little people who count their pensions before they’re out of school… little pretty bourgeois.” (166)

I acaba amb la profunda tristesa de la resignació: “Yes, I’m crying. I’ve been alive for fifty years. Isn’t that good enough cause for tears…” (166)
_____________
Doris Lessing, Each his own wilderness (dintre de Three Plays - Penguin)
començat_ 9/07/12  /  acabat_ 21/07/12