A room with a view, E. M. Forster

En un hotel de Florència, un grup de britànics adinerats passen les seves vacances. Alguns es coneixen d'abans, d'altres no, però al final acaben interactuant entre ells, encara que només sigui per defugir la vulgaritat de la ciutat i dels italians que ells no poden entendre. "It is so difficult -at least, I find it difficult- to understand people who speak the truth." (29) Li confessa Mr. Beebe a Miss Bartlett, una dona de l'alta societat incapaç també d'entendre el món sense la hipocresia de les etiquetes.

"Every city, let me tell you, has its own smell." (37) Girona fa olor del cafe de la fàbrica de cafés Cornellà, Edimburg fa l'olor de la malta de les distil·leries de la ciutat. I Barcelona? A què fa olor Barcelona? A l'humitat i els pixats del Raval i el Gòtic?

"I cannot help thinking that there's something to admire in everyone, even if you do not approve of them." (55-6)

"We literary hacks are shameless creatures. I believe there's no secret of the human heart into which we wouldn't pry." (69)

Quan retornen a Anglaterra, observem la vacuitat de la vida de la Lucy, el món de les aparences i les jerararquies socials, de les festes de postura i les correccions impostades. Un clar exemple, la mare de la Lucy li aconsella al veí que llogui el pis a un home, mai a una dona: "men don't gossip over tea cups. If they get drunk, there's an end of them -they lie down comfortably, and sleep it off. If they're vulgar, they somehow keep it to themselves. It doesn't spread so. Give me a man -of course, provided he's clean." (123) Mentre que sigui un home, i sigui net, molt millor que qualsevol dona.

"Life is easy to chronicle, but bewildering to practise." (161)

"They that marry do well but they that refrain do better." (207) pensa Mr. Beebe després de conèixer la decisió de la Lucy de no casar-se amb en Cecyl. Els dos petons que li va fer en Gerard i la detallada descripció de com és realment el que pretenia ser el seu marit, l'han convençut. No es pot casar amb algú que no estima i que només veu a les dones com criatures que necessiten ser seguides, educades i protegides constantment pels homes. Un individu que, d'altra banda, sembla el pretendent ideal per totes les dones que rodegen la Lucy.

La vida "is a public performance on the violin, in which you must learn the instrument as you go along." (222) No hi ha assaigs previs, ni preparacions. Som llençats a la gàbia dels lleons i hem d'intentar fer-ho el millor possible.

El joc de les aparences fa que es formin parelles que no tenen cap raó de ser, que es produeixin unions que només tenen valor social, però no emocional. Així, A room with a view, mostra el llarg i complicat trajecte de la Lucy Honeychurch, des de la descoberta (inconscient) de l'amor a Itàlia, a la seva lluita contra allò que les convencions li imposen, per arribar a l'alliberament final a la passió, a l'instint, a l'amor. És a dir, a la vida autèntica prèvia al contracte social.
____________
E. M. Forster, A room with a view - Penguin Books
començat_ 9/09/14  / acabat_ 20/09/14

Yes, and After, Michael Hastings

Crear és recrear. Tots som producte dels nostres avantpassats.

De manera directa, seguint els seus passos; de manera indirecta, contradient-los; o de manera inconscient. Però no creem del no-res, per això, quan Hastings diu al pròleg que “though the girl’s roles are quite different in both in character and in action, the idea of the plot in Yes, and After is not quite as original as it might seem” (171) no ens hem de sorprendre ni enfadar, sinó sentir-nos-en agraïts per no voler ser enganyats. 

“You can never lie about a thing that nobody else in the world knows of, you have to share a lie somehow.” (193) Si? Una mentida no compartida no és una mentida? I el mentir-se a un mateix? Però clar, implica que algú, en aquest cas jo, sap que és una mentida. Que m’estic enganyant, però jo sé que és mentida. Encara que no en sigui conscient.

El primer acte es basa en el dubte, en el neguit i la preocupació sobre un acte (una violació) que no sabem si ha passat o no. Cairy, la filla adolescent de Sim i Jean està en xoc. No parla amb ningú i només vol anar a fora, a prop d’un arbre en concret. La nit anterior l’havien trobat al terra, amb sang a la boca i el senyor Johnson, el masover, havia desaparegut. Immediatament, i potser inevitablement, tothom sospita del senyor Johnson. Però, mica en mica, van apareixent elements obscurs que ens fan plantejar la certesa de la nostra sospita. Quina relació tenen Jack i Jerry, els nois semi-delinqüents que li deuen un favor a en Jim, amb la Cairy? I en Terry, el seu cosí segon? Per què surten els dos sols a veure l’arbre?

El joc ha començat.

“That’s what tells our time –our hearts– ticking away.” (206) Es queixa Cairy a Terry, amb qui sí que parla. Tot recordant un accident del passat en el qual un noi va morir, reflexiona sobre el temps. Els records, fins i tot els no-viscuts, la persegueixen i la porten al col·lapse.

El que resulta curiós, fregant la inverosimilitud, és que si la seva filla no està bé, si no confia amb en Jack i en Jerry, perquè segueix els seus consells i els deixa a casa seva i se’n va a fer encàrrecs? Tan importants són aquests encàrrecs per posar en perill la integritat de la filla? Tant necessita fugir d’aquella casa i d’aquella bogeria que ja no li importa res? 

De moment, la tenxió creix: Cairy comença a parlar com si fos el senyor Johnson, com si estigués posseïda i en Jack i en Jerry semblen estar a punt de fer-ne alguna. I en Terry, més petit que ells, segurament no hi podrà fer res per a evitar-ho.

Mica en mica Cairy va revivint el tràgic cap de setmana, repetint paraula per paraula les converses amb el senyor Johnson. Però s’atura. No diu res més. Ara és la seva mare qui explica com era aquell home. Un home calculador, de poques paraules. “He told me once, people are like houses. As they grow older they shut some windows, those that they particularly dislike. But the others they leave open, and if they are not wide enough, they break down the bricks around them so as they can have more light just there. But he said children were merely exploring the houses, trying to find out what all the windows looked upon.” (231)

“It’s terribly bad when people don’t see what’s happening to them –until it hits them and it’s too late.” (235)

_____________
Michael Hastings, Yes and After (dintre de Three Plays - Penguin)
començat_ 22/07/12  /  acabat_ 22/07/12

Each his own wilderness, Doris Lessing

Amb el rerefons d'una guerra que no s'acaba, amb bombes que esclaten i manifestacions pacifistes, es planteja la situació d'aquesta obra: el retorn d’un fill militar a casa un cop ha acabat el seu servei. Com ens relacionem amb ell? Quina mena d’experiències ha viscut que potser no vol recordar i nosaltres no volem saber?

Els primers conflictes apareixen quan arriba en Sandy, la nova parella de la mare, un noi jove, sense massa iniciativa, que està a punt d’entrar en política. Veiem com en Tony, el protagonista, està en certa manera gelós d’ell, perquè en Sandy ha pogut estar tot aquest temps al costa de Myra, la seva mare. Perquè, entremig dels temes bèl·lics, de les breus discussions polítiques, el conflicte latent (i el que fa girar l’obra) és el de les relacions humanes: en Sandy i la Myra són d’edats incoherents; en Tony i en Mike (el polític) no veuen clara aquesta realció; en Philip s’ha de casar amb la Rosemary, però en Philip sembla estar molt més interessat amb la Myra. I ella amb ell.

“These people talk about politics with all the passionate intensity other people reserve for sex.” (111)

Més val que continuïs lluitant contra la bomba nuclear, pel desarmament, li diu Philip a Myra, “you mean that we’ve got to accept the fact that in our time there’s not going to be democracy, there’s not going to be freedom, there’s not going to be liberty?” (121) Exacte, Myra. Finalment ho has entès.

Mostrant els problemes de comunicació que ens persegueixen a tots: “mother, do you suppose if we talked to each other on the telephone it would be easier? We could go into different rooms and talk to each other.” (122)

“I’ve suddenly understood what my tragedy is. I was born out of time.” (129)

Interessant la conversa entre Myra i Milly, la mare d’en Sandy i també activista. Mostren com els homes les volen només com a trofeus, com els seus fills senten vergonya d’elles, com tot sembla estar perdut, com la lluita sembla no tenir sentit… però afirmen: “what’s the use of living the way we have, what’s the use of us never settling for any of the little cosy corners or the little cages or the second-rate men if we simply get tired now?” (135) Exacte, de què haurà servit tota la lluita si ens rendim ara?

“Half the time we dope ourselves up with some stimulant –men, our children, work. Then it fails and we see things straight, and it’s called being depressed.” (136) La depressió com el desenmascarament. Com l’etiquetatge del fet de treure’ns la bena dels ulls i adonar-nos que allò no és el que volíem.

“Do you realize we’ve only got through half of our lives? We’ve got to get through another thirty or forty years of being alive –if we are unlucky.” (137)

Molt ben aconseguit el moment de desesperació d’en Tony al final de la primera escena del segon acte. Seguint el patró clàssic del teatre, un clímax abans de baixar la cortina. Queixant-se dels jocs de parelles que hi ha: Myra i Philip, Myra i Sandy, Philip i Rosemary, Rosemary i  Sandy… Myra i Mike… els imagina canviant de parella al llarg de la nit i embogeix. “Three couples, each couple in a nice tidy little room with the door locked. And in the morning we’ll make polite conversation at breakfast […] why shouldn’t we all ring each other up in the middle of the night and report progress. The grunts and groans of pleasurable love-making would be interrupted for the sake of a few minutes’ militant conversation about the dangers of the hydrogen bomb. Then back to what everyone’s really interested in.” (147)

El conflicte final del llibre rau en les diferents visions del món que tenen les dues generacions. La vella generació, Myra i Milly, és revolucionària, inconformista, vol canviar el món. La nova, Tony, Sandy, volen estabilitat, una feina fixa, calma.

“I suppose you’ll spend jolly evenings in the local coffee bar, join a skiffle group, become a scruffy little bohemian, one of the neo-conformists enjoying all the postures of rebellion from safe positions of utter respectability.” (160) es queixa Myra. I conclou: “and thus from no heights canst thou fall.” (160)

“The irony of it –that we should have given birth to a generation of little office boys and clerks and… little people who count their pensions before they’re out of school… little pretty bourgeois.” (166)

I acaba amb la profunda tristesa de la resignació: “Yes, I’m crying. I’ve been alive for fifty years. Isn’t that good enough cause for tears…” (166)
_____________
Doris Lessing, Each his own wilderness (dintre de Three Plays - Penguin)
començat_ 9/07/12  /  acabat_ 21/07/12

The Long and the Short and the Tall, Willis Hall

Obra militar. Tensions. Conflictes. Discussions. Arrogància... entre un grup de soldats que estan explorant el territori i s'han de refugiar en un casalot abandonat.

No està malament, però sí que esdevé una seqüència moltes vegades repetida i, per tant, un pèl previsible: el conflicte de poder, el soldat rebel, el comandant agressiu… tot ja ha estat representat altres vegades.

Per això, quan capturen a un soldat japonès, el tracte que li donen, és a dir, els abusos, els cops, els intents de matar-lo, no ens sorprenen.

Que ja ho haguem vist abans no vol dir que no sigui bo. És potser que perd un punt d’interès.

Davant la conversa sobre la bondat o la humanitat del presoner japonès, Mitchem conclou: “you put a bloke in uniform and push him oversees and he’s a different bloke to what he was before.” (56) I aquesta teoria, clar, és aplicable a les dues parts del conflicte. És a dir, als japonesos i als aliats, mostrant que el problema  no és tant de la persona, sinó de la situació.

La tarda al refugi va passant, mentre esperen que arribi la nit i, amb ella, la possibilitat de fugir, d’intentar tornar a la seva base esquivant als enemics que tenen a prop. Mentrestant, els dubtes, els neguits, les tensions entre ells es repeteixen. I, sobretot, retorna el dubte sobre el presoner. Sobre què fer amb ell, sobre com tractar-lo.

Al fina, el capità decideix que cal sacrificar-lo “it’s a war. It’s something in a uniform and it’s a different shade to mine.” (80) Només per això. Perquè el seu uniforme és diferent, se l’ha de matar. Aquest és el sense-sentit de les guerres.

Final semi-previsible: en el moment de sortir els disparen i moren tots menys Johnstone, qui havia tingut múltiples discussions amb en Banforth, qui volia matar al japonès, qui es mostrava agressiu i tirà. Ell sobreviu. Ferit, però sobreviu. Alça un mocador blanc per demanar treva i, en un gest pretesament poètic, però potser fregant la cursileria, un ocell canta des de fora.

Es salva qui menys s’ho mereix: potser aquesta és la crítica que fa l’obra de la guerra, de la vida i de les relacions humanes. No existeix cap justícia universal.
____________
Willis Hall, The Long and the Short and the Tall (dintre de Three Plays - Penguin)
començat_ 1/06/12  /  acabat_ 9/06/12