"I was supposed to be having the time of my life."
Al pròleg em prometen un text cosí-germà de El vigilant en el camp de sègol i només dir el nom d'aquest llibre (que rellegiré per 8a o 9a vegada aquest nadal, però aquest cop per primera vegada conjuntament amb una gran companya lectora) ja em fa voler que m'agradi aquest text. Però també provoca que li posi un llistó molt alt. A veure...
"There is something demoralizing about watching two people get more and more crazy about each other, especially when you are the only extra person in the room."
Inevitablement, el plantejament de la història, el fet de posar a 12 persones, premiades en algun concurs o becades, juntes en un hotel em retorna als dies del Premi Octubre de València. Fa deu mil anys, quan el meu primer text teatral va guanyar el premi de teatre de Roses consistent en una setmana a València per assistir a un curset d'escriptors i per poder ser present a l'entrega dels premis Octubre. Poc que em pensava què em trobaria allà. Poc que m'imaginava viure una setmana tan màgica. Allà vaig sentir en Palau i Fabre recitar Cant espiritual i vaig sentir per primera vegada el nom d'en Vicenç Altaió, i vaig veure els primers passos d'en Josep Pedrals (amb poesia granotil inclosa dedicada a una de les membres dels nostre grup nocturn com a intent de seducció) i de l'Escoffet, i vaig parlar amb en Xavier Grasset, l'Isabel-Clara Simó i vaig retrobar en Terricabras... Però, sobretot, vaig trobar un grup de persones d'edats semblants amb unes idees semblants que, durant una setmana, vam oblidar els nostres mons i vam viure cada moment com si fos l'últim: l'Anna, la Laura, la Sònia, la Mireia de França que va acabar a la meva habitació per cedir espai als seus amics gais que l'atzar havia separat, i els bessons d'Alacant que eren els més independentistes de tots i els únics que conseguien que els valencians ens parlessin en la seva llengua i no canviessin al castellà... Vam assaltar el Negrito (perdó per no pagar les aigües de València i amagar les gerres a la font) i tots els bars del barri vell. Vam viure com si no hi hagués demà. I això no m'havia tornat a passar fins aquests darrers dos mesos a Xangai, quan el compte enrere d'un comiat ha fet que les coses prenguessin una perspectiva completament diferent. Quan, de nou, la vida ha recuperat sentit -tot i que temporalment.
"I wondered why I couldn't go the whole way doing what I should any more. This made me sad and tired. Then I wondered why I couldn't go the whole way doing what I shouldn't, the way Doreen did, and this made me even sadder and more tired."
Mica en mica, la protagonista va desgranant el fort sentiment feminista que se'ns havia promès al pròleg. Mostra com la vida de la dona està condemnada. Com està únicament encaminada al matrimoni i, després, a la submissió absoluta. Que un cop casada la dona ha d'abandonar la seva vida prèvia i passar a ser una esclava del seu home.
"I felt overstuffed and dull and disappointed, the way I always do the day after Christmas."
Imatge preciosa i profundament trista, la de la protagonista llençant al vent totes les seves peces de roba a l'última nit a Nova York. Parlant amb una amiga em va dir que la tristesa d'aquest llibre està en les subtileses. I començo a veure-les. Una d'elles és la sessió de fotos, quan l'Ester només vol plorar. No cal que ens expliquin per què plora, aquells que hem viscut una depressió, l'entenem perfectament.
"How could I write about life when I'd never had a love affair or a baby or even seen anybody die?" el dilema que presentava en Simon a The Tanners. El gran dubte sobre la vida i la literatura: viure per escriure o escriure per viure. I és en aquest moment, ben bé al punt mig de la novel·la, que l'ombra de la depressió es fa evident i recomanen a l'Esther que visiti un psiquiatre. El retorn a casa seva, el vertigen de tota una vida per davant, els dubtes sobre què fer, la pressió per encarrilar el teu destí, tot plegat la supera. I l'entenc. I molt. I també comencen els pensaments suïcides i l'intent de matar-se i el despertar en un hospital havent fallat... Comença la foscor.
"Wherever I sat -on the deck of a ship or at a street Cafe in Paris or Bangkok- I would be sitting under the same glass bell jar, stewing in my own sour air." I el títol pren sentit. I la imatge és tan forta i alhora tan maca, que entenc que el llibre no es podia dir de cap altra manera. Potser en algun moment n'abusa un pèl massa de la metàfora, però segueix sent una imatge preciosa.
"How did I know that someday -at college, in Europe, somewhere, anywhere- the bell jar, with its stifling distortions, wouldn't descent again?"
I potser no hi he trobat un Holden Caulfield femení, però algunes pinzellades de cinisme i menyspreu cap a la societat que l'envolta sí que els he pogut veure. Alguns elements interessants d'aïllament, de no pertànyer i de no voler pertànyer.
"To the person in the bell jar, black and stopped as a dead baby, the world itself is a bad dream."_____________
Començat 13/10/21 // acabat_ 30/10/21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada