"Només el llenguatge pot fer que pertanyis a un lloc, que no t'extraviïs. És un substrat que nodreix." Però quin és aquest substrat? El text que estic llegint, les explicacions i reflexions en primera persona de la protagonista, està en català, llavors per què poques pàgines després afirma que la Samsa s'apunta a classes d'espanyol "per tenir alguna cosa meva"? Què està passant? Que potser el llibre està escrit originalment en castellà i estic llegint una traducció sense haver-ne estat informat? Quina incongruència és aquesta? Perquè ja us asseguro jo que quan un amic estranger (ja no diguem parella) em diu alguna paraula en castellà per fer-me sentir més com a casa, em demostra que em coneix ben poc.
"La follo amb un afany que sembla acumular alguna cosa més que la necessitat de sexe."
Per sort, després d'un començament costerut, el llenguatge sembla suavitzar se i s'agraeix. Però quan la protagonista de cop afirma que ja fa vuit anys que està amb la Samsa i que se sent lligada i que vol tornar a fer la seva i per això es compra una furgoneta i obre "la foodtruck" (així, en minúscules i sense cap mena de cursiva, les cometes són meves), em poso nerviós. Potser ha sigut un dia massa llarg, potser les vacances d'any nou xinès estan a punt d'acabar i ja em veig la tornada a la feina a sobre, però idees com aquestes em fotent de mala llet. De veritat? Una foodtruck? Sisplau. I sé que no ho diu enlloc, que no hi ha cap element evident que ho mostri però no puc evitar pensar en el hipsterisme de la novel·la. Les protagonistes van a viure a Reykjavik , la meca del hipster instagramer, si fins i tot Els amics de les arts tenen una cançó sobre la novia que marxa a Islàndia! La Samsa fa de geologa pels terrenys desèrtics d'Islàndia i me la imagino amb la seva Nikon penjada del coll, potser fins i tot amb una Polaroid qie ara tothom n'ha de tenir una perquè sinó no estem al dia. La Boulder es compra una foodtruck I ja no cal afegir res més.
Però tornant al text... Arriba un moment que la Samsa diu que vol ser mare. I, com molt bé diu la Boulder, això ho trenca tot. Negar-s'hi implica trencar la relació, acceptar implica un lligam que ella no vol. "tenir un fill és un projecte monstruós que es posa en marxa de cop, sense avisar." I encara més : "la decisió anticipa un ésser que ja existeix i que ho colonitza tot."
"Me la follo tal com demana, amb precisió, sense passió, per fugir del contingut de les paraules. Per matar una conversa."
Des del moment que la Samsa decideix tenir una criatura, el text agafa una nova força. La ràbia, la frustració de la Boulder són més punyents i més encertades. Les crítiques a la pèrdua d'identitat, a la desaparició com a persones, a la presa de llibertat, a la quantitat innecessària d'objectes al voltant d'una criatura... Tot encertadissim
"Els vells temps sempre són els millors. El present n'està engelosit, per això ens castiga."
"No entenc que un nadó que va tot el Sant dia despullat i menja d'una teta aconsegueixi multiplicar per tres la feina de casa."
"La maternitat és el tatuatge que et fixa i et numera la vida al braç, la taca que inhibeix la llibertat."
L'Eva Baltasar enllaça frases i reflexions interessants i que, pel motiu vital que m'està tocant viure, comparteixo plenament. Però llavors ho esguerra novament. Quan començo a perdonar-la pel sensesentit de la foodtruck, de cop i volta la Baltasar posa un "fuck you" en anglès com a reflexió del pensament de la Boulder. De debò? Cal? D'acord que elles segurament es parlen en anglès però en cap altra moment del llibre la Boulder ha fet ni una sola reflexió en anglès. Cap ni una. Per què ara aquesta bajanada? Novament, l'ombra dels hipsters que malmeten el català amb anglicismes constants reapareix. L'ombra del "noway" d'en Cussà a La novel·la de les ànimes, també.
"Els calmants et projecten cap enfora, l'alcohol cap endins. No tenen res a veure amb la vida, sinó amb l'estat de renúncia que fa la vida suportable."
"Tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta."
I acabo el text enrabiat. Em fa ràbia que tingui uns passatges tan encertats, uns comentaris que em parlen tan directament, unes comparacions, personificacions i metàfores tan ben trobades i al mateix temps d'altres elements que trenquen la narrativa, que m'allunyen del joc narratiu i m'impedeixen acceptar les regles del text fent-me plantejar dubtes meta-literaris. Però potser és bona aquesta ràbia. Potser demostra que m'ha remogut més del què em semblava i és la ràbia de voler-ne més, però quedar-se amb les ganes. Potser hauré de llegir-me Permagel?
___________
Eva Baltasar, Boulder (Club Editor)
començat_ 24/2/21 // acabat_ 25/2/21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada