Near to the wild heart, Clarice Lispector

A la introducció es parla de l'huracà Clarice, de les bones crítiques que va rebre aquesta novel·la de debut i del personatge misteriós que va néixer al voltant de la seva autora. I aquesta és, una mica, la sensació estranya amb la qual començo aquest llibre. Ho confesso, no he llegit res d'ella abans. No en conec res de la seva persona, ni de la seva trajectòria. L'únic cop que els nostres camins s'han creuat lleugerament va ser en un intent de vetllada literària (o el que fos que volguessin intentar fer) que vaig viure fa uns anys en algun local públic de Barcelona, potser fins i tot alguna mena d'ambaixada o d'espai internacional, no ho recordo massa. Tampoc crec que m'agradés massa el que em van mostrar, però el nom de la Clarice Lispector ha seguit reaparèixent de tant en tant fins al punt d'arribar aquest llibre a les meves mans. 

I les primeres pàgines m'agraden. Crec que em podré divertir llegint-la. 

"Precisely the things that really mattered she couldn't say. She only talked nonsense to people."

"The moment I try to speak not only do I fail to express what I feel but what I feel slowly becomes what I say." 

Començo a percebre l'huracà. L'allau d'imatges i reflexions. 

El capítol sobre El dia de la Joana fa por, la tristesa inherent, la buidor del dia, del pas del temps, esgarrifa. I després ve el capítol de la mare, aquesta figura inexistent a qui tem perquè no ha conegut més que a través de les paraules del seu pare i tornem a veure com era la Joana de nena, com es plantejava per què ser feliços, què en treiem, per què volem ser feliços, i feia enrojolar una mestra incapaç de respondre-li. I cal, potser, per apelar a la recerca del bé pel bé en sí i no per cap altre motiu ulterior. Al cant hedonista d,'Epicur, al refugi del dolor dels estoics... O bé pel contrast necessari al dolor percudint...

"Just as the space surrounded by four walls has a specific value, provoked not so much because it is a space but because it is surrounded by walls." Però aquest sembla ser un dels elements recurrents de la Joana aquesta sensació d'incomplet. "there had to be more than that". El "Is that all there is?" que cantava la Pj Harvey. I em pregunto quantes vegades he tingut aquesta mateixa sensació i la resposta em fa vertigen. 

"I can hardly believe that I have limits, that I am cut out and defined. I feel scattered in the air, thinking inside other beings, living in things beyond myself." 

"Dreams are more complete than reality." 

"What matters then: to live or to know you are living?" 

I quin desfici, quina voluntat més gran d'entendre, de ser, de viure, de saber si n'hi ha prou amb viure, si n'hi ha prou amb ser feliç... I està molt ben trobada la idea de repetir una cosa que els lectors ja sabem, de repetir un pensament de la Joana i que ara ella li posi veu i li ho digui a l'Otávio. "The distance that separates emotions from words. I've already thought about that" ens diu la Joana als lectors, en certa manera, abans de repetir una frase que ja m'havia cridat l'atenció abans: "the moment I try to speak not only do I fail to express what I feel but what I feel slowly becomes what I say." I ho conclou dient que "at least what makes me act is not, most certainly, what I feel but what I say." 

La sensació és que quan Lispector intenta narrar, d'escriure unes accions en un sentit tradicional de la paraula, el text perd força. La rauxa vibrant i, puntualment, apassionant dels capítols més introspectius, més descriptius del cabdal d'idees que passen dins del cap de la Joana, es perd quan l'autora intenta explicar què està passant. Llàstima. 

"Was Otávio already thinking inside her?" es pregunta la Joana abans d'estar casats. "Had she already become the kind of woman who listens to and waits for her man?" I de cop entrem dintre dels pensaments de l'Otávio, aquest ésser dubitatiu que viu meravellat per la Joana. "The modern tragedy is man's vain attempt to adapt to the state of things that he has created." I també : "the idea of the existence of a conscious God is horribly dissatisfying." I encara més: "Even great men are only truly recognized and paid homage after they are dead. Why? Because those who praise need to feel in some way superior to the person receiving the praise." 

I llegint el text el 8 de març, les paraules de la Clarice Lispector agafen més ressonància: 

"The power of a rock which when it topples bumps another that will fall into the sea and kill a fish. Sometimes the same power could be seen in women who were only slightly mothers and wives, men's timid females (...) Nevertheless that strength, unity in weakness."

 

"Being a married woman, that is, a person with her destiny all mapped out. From then on all you do is wait to die." 

Quin joc més preciós: inventar paraules. Com, per exemple Lalande. "Lalande is also the night sea, when no one has set eyes on the beach yet, when the sun hasn't risen." 

"Where does music go when it's not playing? "

I el final torna a ser una explosió de reflexions, de paraules connectades per la seva música, de clam als cels per poder saber com viure, com morir, de congruències i incongruències fins al cant últim d'alliberament, d'autoafirmacio, de dir que sí a la vida i de seguir endavant amb el cap alt.

________________

Clarice Lispector, Near to the Wild Heart
començat_ 26/2/21 // acabat_ 13/3/21