26 de març 2021

Brother, David Chariandy

La desolació que introdueix la història enganxa. Aquesta arribada de l'Aisha, l'amiga (qui és?) que es queda a la casa del protagonista amb incomoditat i sentint que és un estorb, que pregunta afirmant si la mare del narrador ja no parla mostrant una ferida que sabem que creixerà. Mostrant un dolor que està a punt de desenvolupar-se. I segellant aquesta brillant introducció dient el nom d'en Francis, el germà que, ja d'entrada, veiem que és el gran protagonista absent d'aquest text. Sisplau, digueu-me'n més, què li ha passat a en Francis? 


"He does what we all do these days, Michael. He gets by."


"We were losers and neighborhood schemers. We were the children of the help, without futures. We were, none of us, what our parents wanted us to be. We were not what any other adults wanted us to be." 

"As Francis began to approach adulthood, he grew dissatisfied with the world and with his destined place in it." Perquè aquest barri pobre que habiten, aquest Scarborough, rebatejat com Scarlem o Scarhood està ple de ferides, de vides trencades, d'il·lusions que no s'han ni permès que brollessin. 

Malauradament, allà d'on som, el barri d'on venim, ens pot marcar, estigmatitzar, de per vida. Recordem la tristesa de The Bonfire of the Vanities o les injustícies de The fixer.  Per descomptat que el llibre no aporta cap novetat estilística ni argumental, no ens sacseja els ciments del cànon tradicional de la narrativa, però és que tampoc ho pretén. Com tampoc ho pretenia Canciones de amor a quemarropa. I, igual que aquell llibre, que agradable que en resulta la lectura. No arriba al mateix nivell, això és molt difícil, però fa una bona feina apropant-s'hi. 

Però el llibre gira precisament al voltant de la impossibilitat de seguir endavant. De la frustració d'intentar-ho només per descobrir que ja estàs condemnat d'entrada. De la gran dificultat per sobreviure a Canadà (i a molts llocs del món que es creu desenvolupat) sent negre, gai i pobre. La demostració que per molt que lluitis contra el sistema, la teva lluita és la d'en Josef K. a El procés, un anar topant contra la paret fins acabar perdent. 

"He asked me carefully about my mother, and when I said, "She's getting better," he tried his best to return my smile." I són aquestes frases tan detallistes, tan encertades que donen valor al text. 

Just a les pàgines finals, en aquesta mena de moment final de Cinema Paradiso, quan el narrador ens explica com, puntualment, i després de molts anys, s'ha anat trobant amb la gent del seu passat; com han intercanviat mirades en silenci o algun incòmode gest de reconeixement; perquè el temps passa, la gent canvia, però hi ha records que no s'obliden, és quan el text ens remou per dintre. 

Brother és un llibre especialment visual i tenim la sensació d'haver-lo vist/llegit ja abans. Resseguint les seves pàgines en podem fer un curiós viatge cinematogràfic ancorat als 90. Per alguna cosa diuen que els records de la joventut solen ser els que queden més arrelats, no? El llibre començava encaminat cap a la buidor, tristesa i abandonament de Requiem for a dream. La imatge de la mare d'en Michael asseguda al sofà davant la tele ignorant el món que l'envolta, n'és d'un paral·lelisme perfecte. Però el text evoluciona i hi veiem una infantesa pobra i sense esperances com la de La Haine, d'en Mathieu Kassovitz. Amb menys virulència, però amb les mateixes sensacions. El local d'en Dru no dista massa de la botiga de Clerks, del pis en festa constant de Kids, de l'estanc d'Smoke o de la pizzeria d'en Sal de Do the right thing. De fet, gran part de la descripció del barri beu, més o menys directament, d'aquesta pel·lícula d'Spike Lee. També sembla treure-hi el nas en algun moment (sense la brillantor lèxica ni les reflexions filosòfiques/poperes, clar) Slackers d'en Linklater. I el final, com ja he comentat és inevitablement un Cinema Paradiso en potència. Un preciós i trist viatge als 90. Gràcies.

_________________

David Chariandy, Brother
començat_ 18/2/21 // acavat_ 24/2/21  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada