El 1880, jubilat ja de la universitat per
culpa de la malaltia, Nietzsche digué al doctor Eiser: “la meva existència
és una càrrega temible; ja fa molt de temps que l’hauria d’haver llançat lluny
de mi, si no fos perquè, justament, en aquest estat dels meus sofriments i en
una renúncia gairebé total, he fet els assaigs i experiments més instructius en
els camps espiritual i ètic.” (93) Emaparentant-lo amb
la teoria romàntica de la creació a través de l’ànima atormentada, de l’angoixa
existencial.
“El món sempre vol veure una ruptura en la
vida i en l’obra dels grans homes.” (98) Producte,
segurament, de l’enveja, de la frustració de veure com aquell sí que és un gran
home mentre nosaltres seguim formant part de la mediocre humanitat; trobar un
trencament, una fragmentació, humanitza a aquella figura, ens mostra que, en
ell, no tot és perfecte. Que, malgrat tot, no és del tot feliç i que, per tant,
nosaltres no ens hem de sentir tan desgraciats. És el consol dels mesquins.
En l’obra de Nietzsche, “allò que canvia
només és l’accentuació que, cada cop, és més frenètica: el to de veu, sempre
més estrident, la gesticulació, cada vegada més grotesca i temible. Allò que
canvia és la manera d’escriure.” (98) És a dir, canvia
la forma, però no el contingut.
Nietzsche va heretar de Schopenhauer la frase:
“la vida només es pot justificar com un fenomen estètic.” (100) “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba
per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.” (100) Introduïnt, ja, la noció de la no-existència dels universals com
la veritat, el bé i el mal, que no són més que un producte de la creació
humana.
Comencen les crítiques a Sòcrates,
l’arquetipus de l’home teòric: “el mensypreador de l’instint, el
glorificador de la consciència,
aquell qui ensenyava que només podia ésser bo allò que era conscient, l’enemic
de Dionís i assassí de la tragèdia.” (100-101)
Mostrant així la dicotomia Apol·lo/Dionís, racional/instintiu, que defensà al
llarg de la seva vida. En un principi amb l’esperança (o la ingenuïtat) juvenil
de creure que s’estava produïnt un canvi, que l’esperit dionisíac estava
rebrotant, per concloure, amb el temps, que tot seguia igual.
El segle XIX va ser considerat com el segle de
la història perquè és quan es començaren a estudiar, analitzar, valorar, les
dades històriques, però per a Nietzsche, això és una “malaltia històrica” que paralitza la vida. “La cultura, avui en dia —diu— és cultura
històrica. Ara bé, els grecs no conegueren, en absolut, cap cultura històrica i
ja ens estarem prou bé d’anomenar incults als grecs.”
(103) I afegeix, “la història, cultivada per amor al coneixement pur, no per
fidelitat a la vida i sense el contrapès d’unes “aptituds plàstiques”, d’una
despreocupació creadora, és assassina, és la mort.”
(103) I encara més: “un fenomen històric, un cop conegut, és mort.” (103)
“Una vida dominada per la ciència és molt
menys vida que una vida no dominada pel saber, sinó pels instints i les
fal·leres poderoses.” (105) és el cant a la vida
animal, instinctiva, allunyada de les constriccions imposades per la cultura.
És, també, el principi de la noció de “la transmutació dels valors”, és a dir, veure que allò que ens han dit que és “bo” és només una imposició cultural perquè, de fet, “els instint o
impulsos malvats són els més aristocràtics i enlairats de la vida.” (106) És a dir, l’egoisme que ens mostra l’infant, l’egoisme innat,
individualista, la preocupació únicament pel “jo”
perquè desconeix que existeix un “tu”, aquesta és
la realitat humana, segons Nietzsche. La resta, la compassió, la bondat, la
convivència… són afegits que la nostra societat ha anat instaurant damunt dels
individus i que, amb l’ajut de la religió, generen un fort sentiment de culpa
que persegueixen a la humanitat. Per això afirma que la moral cristiana és “quelcom
verinós, rancorós i enemic de la vida.” (107)
Mann compara algunes idees de Nietzsche amb
algunes d’Oscar Wilde. És una comparació sorprenent, inesperada, però
encertada. Es tracta de la importància de les aparences. Wilde deia “For try
as we may, we cannot get behind the appearance of things to reality. And the
terrible reason may be that there is no reality in things apart from their
apperances.” (107) i Nietzsche sembla afegir: “dir
que la veritat val més que l’aparença no és sinó un prejudici moral.” (108)
“Viure passa pel damunt de conèixer puix
que, en anihilar la vida, el conèixer es destrueix a si mateix.” (111) És a dir, la vida és la font però, també, la preservadora del
coneixement. Sense vida, tots els coneixements adquirits desapareixen.
El superhome: “secreció d’un sobreeiximent
de luxe de la humanitat, el que fa sortir a la claror una mena més forta, un
tipus més elevat, les condicions de naixença i de conservació del qual són
diferents de les de l’home mitjà.” (120) El Superhome
és qui ens treurà d’aquest desgavell, d’aquesta insensatesa que anomenem món,
societat. El problema és que sembla que triga en arribar. Tot i que… “el
superhome és l’home en el qual les propietats específiques de la vida, com la
injustícia, la mentida i l’explotació es troben en grau màxim” (120) potser ja ha arribat.
“Cal prohibir l’enriquiment ràpid i sense
esforços; s’ha de treure de mans particulars i de societats privades, totes les
branques del tranport i del comerç que siguin favorables a l’acumulació de
grans fortunes, especialment el comerç del diner i cal considerar també, com
éssers perillosos per a la societat, tant els que posseeixen massa com els que
no posseeixen res.” (125) Però clar, la doctrina de
races superiors, de constricció dels dèbils, de la legalitat de
l’esclavització, era molt més interessant de ser escoltada.
“El qui es queda amb Nietzsche en “sentit
propi”, el que l’agafa al peu de la lletra, el que se’l creu, està perdut. Amb
ell passa, veritablement com amb Sèneca, del qual Nietzsche diu que és un home
al qual hem de perstar-li sempre oïda, però mai fidelitat i fe.” (129) L’excés lingüístic, però també ideològic, de Nietzsche és el que
atreu als seus lectors, és el que fa que sigui el filòsof preferit entre
aquells que mai han llegit filosofia. Però l’aprofundiment en els seus texts,
la lectura crítica de les seves obres, ens han de mostrar diferents vessants
d’aquest autor. Algunes amb les quals coincidirem (perquè de tot filòsof se’n
pot aprendre quelcom), i d’altres amb les que no.
____________
Thomas Mann, La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)
començat_ 1/02/12 / acabat_ 2/02/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada