Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann

1a Part: Schopenhauer

“La Veritat i la Bellesa han de relacionar-se recíprocament” (15), comença dient Thomas Mann en aquest recull d’assajos i conferències sobre tres dels pensadors que més el van influir. Afegeix: “una Bellesa que no tingui a favor seu la Veritat, que no pugui invocar-la, que només visqui d’ella mateixa i per a ella, no és altra cosa sinó una fal·lera buida.” (15)  I això, en una societat preocupada (podríem dir obsessionada?) per la bellesa en tant que bellesa, s’oblida molt sovint. Predomina el valor subjectiu de qualitat (allò bell) i s’ignora el valor objectivable de qualitat (allò vertader).

Primera visió de Nietzsche en relació amb Schopenhauer: “Nietsche, la missió del qual fou la d’apropar, encara més fortament entre si, l’art i el coneixement, la ciència i la passió, tot imbricant la veritat i la bellesa, l’una amb l’altra, d’una manera més tràgica i embriagadora de com ja ho havia fet Schopenhauer, veié en aquest el seu gran ensenyant i mestre.” (19) Això al principi, clar, perquè després el repudià.

Encertat: parlant de Plató i de la seva teoria del coneixement, diu: “podem veure com aquest pensador va saber trobar una importància transcendental en la diferència entre l’article determinat i l’indeterminat.” (21) la diferència entre LA taula (la idea de taula, fixa i inamovible) i UNA taula, un fenomen anecdòtic, variable i condemnat a la decadència. Però continua Mann: “de la qual cosa [aquesta diferència entre articles] féu una paradoxa pedagògica puix que, realment, resulta una paradoxa afirmar que el coneixement només és vàlid per a allò que és invisible, pensat i intuït en l’esperit.” (21) I conclou Mann: “la realitat del que és real no és sinó un préstec de l’espiritual! Això no era res o era quelcom ben contorbador per al sa enteniment de la humanitat.” (21) I no s’equivoca. Quan s’explica la teoria de les idees a un adolescent per primera vegada, les seves reaccions acostumen a ser aquestes dues: o bé no copsen la magnitud d’allò plantejat i no li donen més importància a aquesta possibilitat que el valor numèric de l’examen i continuen aferrant-se a les sever certeses materials, empíriques, falses; o bé obren els ulls esfereïts perquè tot allò que se’ls havia ensenyat fins aquell moment ara trontolla. Podria ser que la realitat no fos realitat. I això ho canvia tot.

 “Allò que Plató va introduir en l’antic món occidental, ben d’hora, amb la seva àmplia interpretació de la diferència dels articles determinat i indeterminat, fou l’esperit científic.” (22) Deduir, induir coses teòricament que potser contradiuen els nostres sentits però que s’adapten perfectament al nostre mode d’intentar llegir el món. Fins que deixen de fer-ho, clar. Fins que ens adonem que ens estàvem equivocant novament i que resulta que la Terra no és plana, que ara és rodona. Bé, no del tot rodona, una mica eixatada, no és pas una circumferència perfecte aristotèlica.

Per Plató, el temps és “la visió dividida i trossejada que un ser individual té de les idees, les quals són fora del temps i, per tant, són eternes. El temps [...] és la imatge mòbil de l’eternitat.” (23) Perquè, clar, si afirma que les idees són eternes i immutables, d’alguna manera s’ha de justificar la percepció temporal que d’elles en tenim els humans. Sorprèn, però, que no digués que el temps és el procés de degradació de les còpies de les idees, és a dir, del món material, el nostre.

Per a Schopenhauer, “la voluntat era la causa darrera, primitiva i irreductible de l’ésser, la deu de tots els fenòmens que, en cadascun d’ells, era l’engendrador i l’impulsor actiu de tot el món visible i de tota la vida, car era la voluntat de viure.” (27)

“Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.” (34) Ni més ni menys. De tant en tant alguna espurna de llum ens fa creure en la felicitat, però dura tan poc... El propi Schopenhauer també ho deia: preguntant-se sobre les satisfaccions acomplertes afirmava que n’hi ha,  “però si les comparem amb el llarg turment dels nostres anhels, la infinitat dels nostres desigs, les satisfaccions resulten breus i miserables.” (34) Perquè la voluntat ens fa voler, desitjar, anhelar, aspirar, i així quan assolim un desig, ja en tenim un altre en ment. Darrerament em retorna molt la frase epicúrea que diu que el plaer és l’absència de desig, perquè freturar, voler quelcom, normalment és causa de dolor, mai de plaer.

Davant d’aquells que afirmen que aquest és el millor dels móns possibles (Leibniz i companyia), Schopenhauer respon que “aquest món és el pitjor dels móns imaginables perquè només que fos un xic més dolent, ja no podria ésser.” (36) La voluntat és autodestructiva i l’existència del món, no ho oblidem, una representació de la voluntat, rau al límit del desastre d’esdevenir un infern: “només que aquesta [la voluntat] hagués estat més forta, si hagués existit un xic més de voluntat de viure, aleshores hauria estat, perfectament, l’infern.” (35)

Però no tot és negatiu en Schopenhauer, també hi ha un brot d’esperança, de redempció: “hi ha un estat en què s’esdevé el miracle, segons el quals, el coneixement es desempallega de la voluntat, el subjecte deixa d’ésser merament individual i es converteix en pur subjecte, sense voluntat, del coneixement. Aquest estat s’anomena estat estètic.” (37) L’art i el plaer estètic són una solució, segons Schopenhauer, perquè “el plaer estètic era pur, no interessat, lliure de voluntat, era una representació en el sentit més intens i més serè alhora; contemplació clara, profunda i no enterbolida.” (38)

“La diversitat i la injustícia no són sinó accessòries de la multiplicitat que hi ha en el temps i en l’espai, però que no és altra cosa que un simple fenomen; és la representació que nosaltres ens fem, en tant que individus, d’un món en virtut dels arranjaments del nostre intel·lecte, món que en veritable realitat és l’objectivitat de l’única i sola voluntat de viure, tant en el conjunt com individualment, en mi i en tu.” (45) En altres paraules, la diversitat no existeix, sinó que som nosaltres qui la creem, nosaltres qui etiquetem, agrupem, segreguem, basant-nos en elements comuns als quals nosaltres hem decidit atorgar-los importància però que, en realitat, no en tenen cap.

Segons Mann, El món com a voluntat i representació de Schopenhauer és tan reeixida que si algú la llegeix o l’estudia durant un cert temps, “totes les altres coses —totes, eh?— que llegeix en l’entremig o immediatament després, li resulten estranyes, doctrinàries, incorrectes, arbitràries, indisciplinades de la veritat.” (54) I, malauradament, no hi he dedicat prou temps a aquest llibre per poder estar d’acord amb Mann, però sí que tinc constància de la sensació que expressa, la lectura de Ionescu, de Salinger, de Kerouac, de Saramago o d’Orwell, entre molts i molts d’altres, sovint la proporcionen.

“La compassió, l’amor cristià, la supressió de l’egoisme, ens són donats a través del coneixement que endevina la raó de l’engany del jo i del tu.” (61) És a dir, de la descoberta del fet que la diferència no existeix i que, per tant, tots som u.

Schopenhauer “estableix un paral·lelisme entre religió i filosofia i [en la religió] hi veu una “metafísica per al poble” que, pensada per a la gran massa del gènere humà, només pot oferir la veritat en forma al·legòrica, mentre que la filosofia ens la dóna amb tota puresa.” (61)

“La filosofia, aclareix Schopenhauer, no pregunta “on van”, “d’on vénen” ni “per què són”, sinó solament “què són” les coses d’aquest món.” (65) Tot i que, sovint, les altres preguntes han de ser respostes per a poder intentar respondre aquesta última.

“El coneixement com a “pau de l’ànima”, l’art com a aquietament, com a alliberador d’un estat, redimit, vers la contemplació “pura”, mancada de voluntat.” (78) Perquè mai s’ha d’oblidar que Schopenhauer fou el precursor de la idea d’entendre la vida com a un espectacle en el qual nosaltres només n’hem de ser espectadors, sense mai prendre’n part. Només així la vida pot ser suportable. Una màxima que, no cal dir-ho, m’ha mantingut assegut a bancs de nombrosos parcs durant llarguíssimes tardes.

“Volem una cosa no perquè la considerem bona, sinó que la trobem bona perquè la volem.” (82) diu Schopenhauer. Així és com la voluntat ens enganya, ens fa representar les coses tal i com vol i som nosaltres que n’hem de ser conscients, d’aquesta manipulació. Però, a més, amb aquesta afirmació, també ens mostra quelcom de molt més important: la subjectivitat de la bondat. Allò “bo” no existeix objectivament, independentment de nosaltres, sinó que és un producte dels nostres designis. La bondat o la maldat depenen dels homes i, més concretament, de cada home. El que cal, doncs, és conciliar un codi de convivència en el qual certes actuacions són acceptables (o bones) i d’altres no ho són (dolentes). Així de senzill. I així de complicat.
______________
Thomas Mann, Schopenhauer, Nietzsche, Freud (La llar del llibre)
començat_ 24/01/12  /  acabat_ 6/02/12