Sap greu que els protagonistes del primer conte siguin innecessàriament francesos. Vull dir que, per què? Quina necessitat hi ha? Què aporta al text a part de fer-nos-els sentir estrangers, foranis, llunyans? Per sort, la seva vida és tan semblant a la nostra, el seu moment d'intimitat és tan representatiu de tants moments viscuts, que podem perdonar aquest afrancesament del text.
Noto la subtilesa narrativa, la qualitat descriptiva, el detallisme tan ben trobat. No m'agrada el moment Frida Kahlo, per innecessari i per ser un intent de mostrar-se de l'autor més que quelcom inherent al text. I ho reconec perquè jo també he comès aquest mateix error en bastants textos meus. Però el conjunt del conte em deixa un bon regust de boca i amb ganes de més Puntí.
Seguim.
Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort.
Perdó? "Escoltar per primer cop un oratori de Haydn (o de Händel, és igual) m'obnubilava, em transportava a regions poc visitades del meu cervell, on descobria gorgs pregons que, en lloc d'aturar-me astuts, m'atreien voluptuosos." D'acord que el narrador se suposa que és (o creien que era) un nen superdotat però... Cal? Amb qui està parlant? N'és conscient del seu interlocutor o bàsicament desbarra?
Com a crítica a l'estupidesa de la competitivitat en el món educatiu es queda curt. Va pel bon camí, mostra la insensatesa d'aquells que veuen nens superdotats sota les pedres i d'aquells que els converteixen en monos del circ forçant-los a fer tota mena de competicions. Però no va més enllà. S'atura en una mena d'història d'amor preadolescent amb final que frega la cursileria. La sensació és que el text no ha envellit bé. Vull dir que potser als 90 calia explicar què era un cub de rubik, avui en dia, les explicacions esdevenen supèrflues. I avorrides.
Madeleine Stowe.
Durant uns segons, l'escena dels cotxes aturats en una autopista per una cua astronòmica i la semi conversa que es genera entre la Marina i la Lisa, la filla de la seva parella, ressonen al conte Teddy d'en Salinger. Allà estaven tancats en un transatlàntic, però la sensació és semblant. Només per uns instants, però. Malauradament, la Marina pensa en adjectius que podrien fer servir Barbara Cartland, (ni idea de qui és) i l'Erich Fromm (sé massa bé qui és com perquè veure'n el seu nom aquí em resulti plaenter).
Però certament aquest conte és potser un dels més interessants (de moment, encara que no ho sembli massa, confio amb en Puntí). Potser per això és el que dóna nom al llibre, indirectament, clar perquè aquest té el títol desagradable que té, però sí que mostra la noció de la pell d'armadillo com a la coirassa dura duríssima que ens anem forjant amb el pas dels anys i la pèrdua de les il·lusions.
Tríptic de les biografies.
Autobiografia.
Què pot fer l'escriptor més famós del país, el que té més premis i rep més bones crítiques però que ja fa anys que amb prou feines ven llibres fins al punt d'arruinar-se? Com sortir d'aquest forat tan profund que deixa la caiguda des del cim més enlairat de la fama?
Està bé el gir final (que dona sentit i més volada al títol, o que de fet el títol ja ens l'anuncia). I et fa plantejar la tristesa de tot plegat, dels textos escrits per encàrrec, dels autors consagrats que han perdut valor però són incapaços d'accepar-ho, de les joves promeses que els agents i editorials volen explotar perquè els aporten major rendiment econòmic... Lluny queden, si és que van existir mai, els textos publicats per amor a la literatura i només resten els que tenen més elevat valor comercial.
Algunes cicatrius.
1. Vespre.
Breu història sobre un escriptor que havia gaudit de fama i premis però que ja no escriu i se'n va a viure a un poble i a treballar a una fàbrica on ningú el coneix. Recordo un amic que, en moments de duresa econòmica, va haver de treure les seves titulacions del currículum per aconseguir feina i va acabar treballant de vigilant de nit en una deixalleria. Quan, bastants mesos després, el van contactar d'ensenyament perquè anés a fer de mestre com li pertocava, els seus companys de la deixalleria no es podien creure que tingués estudis. Perquè a vegades ens toca o escollim viure una vida completament diferent a la que diu el nostre expedient. Però sempre ens queden rèmores. Sempre tenim aquestes cicatrius que diu en Puntí. En aquest cas, l'escriptor ja no escriu, però segueix observant el món amb atenció com si ho fes i en preserva penyores que li serveixen de record del pas del temps i de les emocions perdudes.
2. Fascinació
Un conte que comença com una possible variació de l'anterior (ex escriptor famós que ja ningú coneix que fuig al nord del país a treballar a una fàbrica) però que deriva en un afer amorós. De l'amor (la fascinació) que sent la noia de poble per aquest nou vingut, aquest individu diferent, divertit. La recerca del passat amagat d'ell i com, en el fons, preferim que ens expliquin allò que ja ens hem imaginat nosaltres que no pas la veritat. La veritat sempre és més increïble que la ficció.
3. Albada.
Retrobem l'exescriptor que havia guanyat tots els premis del món i que ja s'ha fet amic nostre. Segueix jubilat al nord del país però ara el veiem nostàlgic, tristoi per fer-se gran. Com a contrapunt, un exescriptor jove que sembla haver deixat això de l'escriptura per aferrar-se als diners segurs de la fàbrica. I com a nexe, l'albada. Un no pot dormir, l'altra comença a treballar. I punt. No ens endinsem més en les seves vides.
Les tenebres del cor.
Prescindim d'opinar sobre el títol. Jo tampoc sóc gens bo titulant les meves obres.
Però al final aquest text resulta curiós i ben trobat. El gir inesperat davant la mort del veí m'agrada. Aporta un deix important de tristesa, de buidor, de vida absurda, que fa créixer el text.
Per què la vida s'assembla a una mala novel·la.
"La culpa té paciència i espera, i és sempre en tothom i sempre està a punt."
El títol ja ens avisa: ens enfrontem a una mala novel·la. El relat inversemblant d'un boig d'amor a qui la seva parella l'ha traït. I, a vegades, ens deixem seduir per les històries i suspenem el judici i acceptem la inverosimilitud. D'altres, com en aquest cas, no.
Per cert, com pot ser que un individu xerraire que narra amb tota mena de detalls la seva història, que utilitza frases com "els seus ulls embotornats de tan plorar" (quan pugui saltar-me la gran muralla digital xinesa i accedir a Google, miraré què vol dir exactament això de "embotornats") de cop es plantegi, just a la frase anterior, si es diu "eccehomo" o no? Un atac de falsa modèstia del personatge o un intent de l'autor de voler-lo humanitzar una mica?
La Lisa amb pantalons de pell de préssec.
En Puntí torna a jugar amb la sensació de tristesa, d'enyorança, de mirar enrere perquè l'ara ens resulta gris.
Aquí s'inventa tota una història ambientada a Roma amb un restaurant xinès i en Bruce Lee pel mig. I al principi fa mandra, però cap al final agafa cert interès i fa que el conte tingui la seva gràcia. Continguda, clar. Sense grans estridències, però correcte.
Pàrquings.
"Hi ha poques coses tan depriments com la vida al pàrquing: la llum dels fluorescents que sempre fan pampallugues ; els sostres baixos; el limitat horitzó d'asfalt; la pudor de gasolina cremada que s'enganxa a la roba, als cabells, a tot arreu; el silenci, la quietud inquietant dels cotxes aparcats."
I... No sabria què dir-ne. Fan mandra aquests dos assassins a sou. L'escena al bar és semi-creïble, que no creïble del tot i el final ho arregla una mica però potser no prou.
Déjà vu.
"El que costa és dir les coses a la plegada. Que quan parlem ens entenguem i que no tinguem por de dir-nos les coses: això és el que costa."
I veig el joc que pretén el conte, però el llenguatge grandiloqüent em distreu massa.
I així acabo aquest llibre. Llegit potser durant una de les èpoques més fosques i complicades de la meva vida. Confirmant que llegim el que vivim. Potser en un altre moment m'hauria agradat més. No ho sé.
____________
Jordi Puntí, Pell d'armadillo
començat_ 14/3/21 // acabat_ 2/4/21
.jpg)
