La fam, Joan Oliver

"La dimensió pública del teatre situa als dramaturgs en la corda fluixa" (19) afirma Francesc Foguet en el pròleg a La fam. Una veritat tant aplicable a l'època de Joan Oliver com a la present perquè sembla que els anys passen però les coses tendeixen a mantenir-se iguals. Sinó pitjor. Un fet que porta a Foguet qüestionar-se si els dramaturgs "poden inhibir-se del present que viuen els espectadors?" (19) Pot un autor mantenir-se aliè a la realitat que l'envolta i que l'afecta, inevitablement, tant a ell com al públic assistent a les seves obres?
Hi ha preguntes que no necessiten ser respostes perquè són auto-evidents. Tot i que les paraules de María Rosa de Madariaga referint-se a Gasán Kanafani poguin servir com a resposta als indecisos: "Hay momentos históricos, situaciones límite, en los que el escritor no puede aislarse en su torre de marfil y permanecer indiferente a lo que le rodea. Su deber de intelectual es testimoniar". 

"Qui us ho ha dit, que el món no es pot trabucar d'una revolada?" (42) Pregunta en Samsó aquest personatge anàrquic, instintiu, tant humà (en el bon sentit de la paraula humà), a la Lupa. Qui ens assegura que els intents frustrats de canvi del passat no han de triomfar si els tornem a repetir? En paraules de Hume, qui ens assegura que demà sortirà el sol? Si ja ho donem tot per perdut, més valdria llençar la tovallola, deixar de llegir, deixar d'escriure, deixar de pensar i esdevenir màquines robòtiques amb un únic objectiu: el consum. (I potser no estem tan allunyats. Recentment apareixia als diaris la notícia que la facultat de filosofia de Girona oferiria un grau mixte de filosofia i emprenedoria. D'entrada, aquesta idea no té per què ser dolenta, convé aplicar la lògica més aristotèlica al món empresarial. Convé aportar la visió racional i deductiva al món dels negocis per humanitzar-lo, reinventar-lo i, sobretot, millorar-lo. Està clar, però, que aquest no és el camí que seguirà aquest grau. No som tan ingenus com per deixar-nos enganyar una vegada més. O sí?)

En el pròleg, Foguet comentava que la transformació d'en Samsó d'individu desganat, instintiu i, sobretot, lliure, a líder dels rebels era potser massa sobtada. Que a la tercera escena els esdeveniments passaven massa ràpidament. I és cert. L'enfonsament d'en Nel, la confirmació de la seva covardia i el posterior alçament d'en Samsó passen gairebé en un mateix cop d'aire però, com també afirmava Foguet, el tarannà d'en Samsó, la seva força instintiva i el seu comportament allunyat de l'encotillament de les regles socials, permeten acceptar la seva transformació: una bèstia, per molt mansa que sigui, quan es veu atacada o està ferida, mossega. I això és el que fa en Samsó en aquesta tercera escena quan encapçala als homes cap a la reconquesta del Palau d'Occident. "Mori la fam! I visca el poble!" (71) Crida mostrant que en el poble veu més reflexats els seus sentiments més purs, naturals i allunyats de les convencions i restriccions imperants.

"Els homes no ens podem refiar dels sentits: per culpa de la famosa intel·ligència els tenim gairebé atrofiats." (75)

Aviat descobreixen, però, que en Samsó no es mou per cap sentiment fraternal ni cap voluntat sindicalista sinó que actua únicament per instints i pren allò que considera que li pertoca. Ja sigui el berenar de la Lupa a la primera escena, o el Palau d'Occident. Tal i com es comentava al pròleg, en Samsó és un home amoral, és a dir, que actua més enllà de la moral, que els seus actes no responen a cap criteri de moral vigent i, per tant, no poden ser judicats sota els paràmetres de conceptes morals com bo o dolent. Podríem, fins i tot, dir que en Samsó és una mena de superhome nietzscheà que ha fugit de les restriccions socials arbitràries i s'ha erigit com a home natural, vitalista i individual. Que hagi coincidit que sigui una època de revoltes i l'hagin volgut posar al capdavant de la revolta, ha estat una casualitat externa. En Samsó actua sense voluntat racional i seguint únicament el criteri de la seva llibertat. Per això, quan en Nel el va a buscar perquè torni a liderar la revolta que s'està enfonsant, en Samsó no dubta a respondre-li: "per què no en llogueu a un altre de més manejable?" (87)
Havent observat els enganys i abusos econòmics de molts dels que s'omplen la boca de revolucions des dels despatxos (com és el cas del professor Múller), en Samsó no està disposat a deixar-se comprar i escull l'opció que més s'adequa als seus instints: la llibertat.
I que des de l'exterior se'l jutgi, se'l critiqui i se'l menystingui, no és més que una mostra de la por i l'enveja que fa aquell que és lliure de veritat.
___________
Joan Oliver, La fam (Proa)
començat_ 27/04/15  /  acabat_ 1/05/15

El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14

Pedra de Tartera, Maria Barbal

Interessant avís de l'autora en forma de nota informant-nos que el llenguatge del text conté molts dialectalismes propis de les valls pirinenques i que, per tant, pot resultar sorpresiu a la resta de catalano-parlants. Però, més concretament, pels de ciutat. Perquè, com si es tractés d’una obra de Víctor Català, ens mostra, ja d’entrada, una separació camp/ciutat, un conflicte natura/civilització. Per això ens diu Barbal irònicament: “el personatge ens parla de tal o tal fet que li ha esdevingut un ramat de camins i a la ciutat com que no hi ha ramats ni camins, se sol dir: moltes vegades.” (7)

Els primers capítols confirmen la hipòtesi: la protagonista és filla d’una família nombrosa de pagès i l’envien a passar un temps amb els oncles per fer, en principi, un favor mutu: per fer companyia als oncles sense fills i per estalviar un plat a taula. No és ben bé a la ciutat on va, però sí que passa d’una masia enmig de la muntanya a una casa al poble que, pel fet del contrast, ve a ser el mateix. Abans, però, de marxar, la protagonista té temps de descriure els caràcters de la seva mare (“una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi” (15)) i del seu pare (“pare era més expansiu” (16)). I tot amb un llenguatge i, sobretot, unes estructures sintàctiques antigues, volgudament arcaiques, segurament per marcar una època concreta que no ens ha explicitat gràficament.

“Havia après a fer totes les feines tant de casa com de fora. Tal com me les havien ensenyades, sense posar-hi cap gest que fos ben bé meu i que pogués semblar-los falta de respecte.” (25) És a dir, treballava –i vivia– amagant la seva personalitat.

“A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera encara que serveixi pel mateix.” (28) Exacte. A vegades ens encallem en la gramàtica, en la correcció lèxica i sintàctica i ens oblidem de la funció comunicativa del llenguatge. D’altres vegades, passa a l’inrevés. Caldria, doncs, aplicar la fòrmula aristotèlic i cercar el terme mig, l’equilibri tolerant entre ambdós aspectes.

Hem d’esperar a ben entrada l’acció per conèixer el nom de la protagonista, Conxa, i, encara una mica més, per corroborar l’antigor de la història. “El juny de 1921” (53). Això ens contextualitza un xic més les aventures d’aquesta protagonista de pagès que s’enamora d’un noi, en Jaume, que accedeix a anar a viure amb ella a casa dels seus oncles un cop casats.

“Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.” (54) Reflexiona Conxa sentint-se malament per no poder cuidar millor a la seva filla, Elvira. I conclou que per a ella, “quan terra i bèsties estaven a punt, aleshores venia el torn de les persones.” (54)

Davant el segon embaràs, Conxa veu com tothom espera que sigui un home, un hereu, perquè diuen que serà molt millor per la casa. I ella reflexiona, “si pensava en casa meva era la mare qui feia o acoblava totes les feines. No diguem la tia. La dona tenia els fills, els criava, llaurava…, segava…, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més: l’hort, les conserves, els embotits… ¿què feia l’home? Passar al davant en coses de fora.” (55) És a dir, feia de senyor de cara als demés, però en realitat qui més manava era la dona: la hipocresia de la tradició patriarcal.

I arriba la guerra i les dones i fills són arrestats i portats als camps de treball. I quan tornen han assassinat a en Jaume i es queden sols amb la tia fins que els anys passen, la tia mor de vella i la salut de Conxa comença a fluixejar de manera que els fills decideixen que cal anar a viure a Barcelona on poden estar més a prop dels metges. Però clar: “Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer.” (135) Quin canvi respecte la natura que l’envoltava!

I continua la brillant descripció de Barcelona: “Barcelona és el cel lluny i els estels espantats […] Barcelona és no conèixer a ningú […] Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet. Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.” (135-6). En definitiva, Barcelona “és l’últim graó abans del cementiri.” (137)
_____________
Maria Barbal, Pedra de Tartera (Laia)
començat_31/08/12  /  acabat_31/08/12

Schopenhauer, Nietzsche, Freud, Thomas Mann

1a Part: Schopenhauer

“La Veritat i la Bellesa han de relacionar-se recíprocament” (15), comença dient Thomas Mann en aquest recull d’assajos i conferències sobre tres dels pensadors que més el van influir. Afegeix: “una Bellesa que no tingui a favor seu la Veritat, que no pugui invocar-la, que només visqui d’ella mateixa i per a ella, no és altra cosa sinó una fal·lera buida.” (15)  I això, en una societat preocupada (podríem dir obsessionada?) per la bellesa en tant que bellesa, s’oblida molt sovint. Predomina el valor subjectiu de qualitat (allò bell) i s’ignora el valor objectivable de qualitat (allò vertader).

Primera visió de Nietzsche en relació amb Schopenhauer: “Nietsche, la missió del qual fou la d’apropar, encara més fortament entre si, l’art i el coneixement, la ciència i la passió, tot imbricant la veritat i la bellesa, l’una amb l’altra, d’una manera més tràgica i embriagadora de com ja ho havia fet Schopenhauer, veié en aquest el seu gran ensenyant i mestre.” (19) Això al principi, clar, perquè després el repudià.

Encertat: parlant de Plató i de la seva teoria del coneixement, diu: “podem veure com aquest pensador va saber trobar una importància transcendental en la diferència entre l’article determinat i l’indeterminat.” (21) la diferència entre LA taula (la idea de taula, fixa i inamovible) i UNA taula, un fenomen anecdòtic, variable i condemnat a la decadència. Però continua Mann: “de la qual cosa [aquesta diferència entre articles] féu una paradoxa pedagògica puix que, realment, resulta una paradoxa afirmar que el coneixement només és vàlid per a allò que és invisible, pensat i intuït en l’esperit.” (21) I conclou Mann: “la realitat del que és real no és sinó un préstec de l’espiritual! Això no era res o era quelcom ben contorbador per al sa enteniment de la humanitat.” (21) I no s’equivoca. Quan s’explica la teoria de les idees a un adolescent per primera vegada, les seves reaccions acostumen a ser aquestes dues: o bé no copsen la magnitud d’allò plantejat i no li donen més importància a aquesta possibilitat que el valor numèric de l’examen i continuen aferrant-se a les sever certeses materials, empíriques, falses; o bé obren els ulls esfereïts perquè tot allò que se’ls havia ensenyat fins aquell moment ara trontolla. Podria ser que la realitat no fos realitat. I això ho canvia tot.

 “Allò que Plató va introduir en l’antic món occidental, ben d’hora, amb la seva àmplia interpretació de la diferència dels articles determinat i indeterminat, fou l’esperit científic.” (22) Deduir, induir coses teòricament que potser contradiuen els nostres sentits però que s’adapten perfectament al nostre mode d’intentar llegir el món. Fins que deixen de fer-ho, clar. Fins que ens adonem que ens estàvem equivocant novament i que resulta que la Terra no és plana, que ara és rodona. Bé, no del tot rodona, una mica eixatada, no és pas una circumferència perfecte aristotèlica.

Per Plató, el temps és “la visió dividida i trossejada que un ser individual té de les idees, les quals són fora del temps i, per tant, són eternes. El temps [...] és la imatge mòbil de l’eternitat.” (23) Perquè, clar, si afirma que les idees són eternes i immutables, d’alguna manera s’ha de justificar la percepció temporal que d’elles en tenim els humans. Sorprèn, però, que no digués que el temps és el procés de degradació de les còpies de les idees, és a dir, del món material, el nostre.

Per a Schopenhauer, “la voluntat era la causa darrera, primitiva i irreductible de l’ésser, la deu de tots els fenòmens que, en cadascun d’ells, era l’engendrador i l’impulsor actiu de tot el món visible i de tota la vida, car era la voluntat de viure.” (27)

“Tots els mals, la font dels quals és l’utopisme intern de la voluntat, ixen de la capsa de Pandora. I què hi queda al seu interior? L’esperança? No! L’avorriment, puix que tota vida humana és colpejada d’ací d’allà entre el dolor i l’avorriment.” (34) Ni més ni menys. De tant en tant alguna espurna de llum ens fa creure en la felicitat, però dura tan poc... El propi Schopenhauer també ho deia: preguntant-se sobre les satisfaccions acomplertes afirmava que n’hi ha,  “però si les comparem amb el llarg turment dels nostres anhels, la infinitat dels nostres desigs, les satisfaccions resulten breus i miserables.” (34) Perquè la voluntat ens fa voler, desitjar, anhelar, aspirar, i així quan assolim un desig, ja en tenim un altre en ment. Darrerament em retorna molt la frase epicúrea que diu que el plaer és l’absència de desig, perquè freturar, voler quelcom, normalment és causa de dolor, mai de plaer.

Davant d’aquells que afirmen que aquest és el millor dels móns possibles (Leibniz i companyia), Schopenhauer respon que “aquest món és el pitjor dels móns imaginables perquè només que fos un xic més dolent, ja no podria ésser.” (36) La voluntat és autodestructiva i l’existència del món, no ho oblidem, una representació de la voluntat, rau al límit del desastre d’esdevenir un infern: “només que aquesta [la voluntat] hagués estat més forta, si hagués existit un xic més de voluntat de viure, aleshores hauria estat, perfectament, l’infern.” (35)

Però no tot és negatiu en Schopenhauer, també hi ha un brot d’esperança, de redempció: “hi ha un estat en què s’esdevé el miracle, segons el quals, el coneixement es desempallega de la voluntat, el subjecte deixa d’ésser merament individual i es converteix en pur subjecte, sense voluntat, del coneixement. Aquest estat s’anomena estat estètic.” (37) L’art i el plaer estètic són una solució, segons Schopenhauer, perquè “el plaer estètic era pur, no interessat, lliure de voluntat, era una representació en el sentit més intens i més serè alhora; contemplació clara, profunda i no enterbolida.” (38)

“La diversitat i la injustícia no són sinó accessòries de la multiplicitat que hi ha en el temps i en l’espai, però que no és altra cosa que un simple fenomen; és la representació que nosaltres ens fem, en tant que individus, d’un món en virtut dels arranjaments del nostre intel·lecte, món que en veritable realitat és l’objectivitat de l’única i sola voluntat de viure, tant en el conjunt com individualment, en mi i en tu.” (45) En altres paraules, la diversitat no existeix, sinó que som nosaltres qui la creem, nosaltres qui etiquetem, agrupem, segreguem, basant-nos en elements comuns als quals nosaltres hem decidit atorgar-los importància però que, en realitat, no en tenen cap.

Segons Mann, El món com a voluntat i representació de Schopenhauer és tan reeixida que si algú la llegeix o l’estudia durant un cert temps, “totes les altres coses —totes, eh?— que llegeix en l’entremig o immediatament després, li resulten estranyes, doctrinàries, incorrectes, arbitràries, indisciplinades de la veritat.” (54) I, malauradament, no hi he dedicat prou temps a aquest llibre per poder estar d’acord amb Mann, però sí que tinc constància de la sensació que expressa, la lectura de Ionescu, de Salinger, de Kerouac, de Saramago o d’Orwell, entre molts i molts d’altres, sovint la proporcionen.

“La compassió, l’amor cristià, la supressió de l’egoisme, ens són donats a través del coneixement que endevina la raó de l’engany del jo i del tu.” (61) És a dir, de la descoberta del fet que la diferència no existeix i que, per tant, tots som u.

Schopenhauer “estableix un paral·lelisme entre religió i filosofia i [en la religió] hi veu una “metafísica per al poble” que, pensada per a la gran massa del gènere humà, només pot oferir la veritat en forma al·legòrica, mentre que la filosofia ens la dóna amb tota puresa.” (61)

“La filosofia, aclareix Schopenhauer, no pregunta “on van”, “d’on vénen” ni “per què són”, sinó solament “què són” les coses d’aquest món.” (65) Tot i que, sovint, les altres preguntes han de ser respostes per a poder intentar respondre aquesta última.

“El coneixement com a “pau de l’ànima”, l’art com a aquietament, com a alliberador d’un estat, redimit, vers la contemplació “pura”, mancada de voluntat.” (78) Perquè mai s’ha d’oblidar que Schopenhauer fou el precursor de la idea d’entendre la vida com a un espectacle en el qual nosaltres només n’hem de ser espectadors, sense mai prendre’n part. Només així la vida pot ser suportable. Una màxima que, no cal dir-ho, m’ha mantingut assegut a bancs de nombrosos parcs durant llarguíssimes tardes.

“Volem una cosa no perquè la considerem bona, sinó que la trobem bona perquè la volem.” (82) diu Schopenhauer. Així és com la voluntat ens enganya, ens fa representar les coses tal i com vol i som nosaltres que n’hem de ser conscients, d’aquesta manipulació. Però, a més, amb aquesta afirmació, també ens mostra quelcom de molt més important: la subjectivitat de la bondat. Allò “bo” no existeix objectivament, independentment de nosaltres, sinó que és un producte dels nostres designis. La bondat o la maldat depenen dels homes i, més concretament, de cada home. El que cal, doncs, és conciliar un codi de convivència en el qual certes actuacions són acceptables (o bones) i d’altres no ho són (dolentes). Així de senzill. I així de complicat.
______________
Thomas Mann, Schopenhauer, Nietzsche, Freud (La llar del llibre)
començat_ 24/01/12  /  acabat_ 6/02/12