La fam, Joan Oliver

"La dimensió pública del teatre situa als dramaturgs en la corda fluixa" (19) afirma Francesc Foguet en el pròleg a La fam. Una veritat tant aplicable a l'època de Joan Oliver com a la present perquè sembla que els anys passen però les coses tendeixen a mantenir-se iguals. Sinó pitjor. Un fet que porta a Foguet qüestionar-se si els dramaturgs "poden inhibir-se del present que viuen els espectadors?" (19) Pot un autor mantenir-se aliè a la realitat que l'envolta i que l'afecta, inevitablement, tant a ell com al públic assistent a les seves obres?
Hi ha preguntes que no necessiten ser respostes perquè són auto-evidents. Tot i que les paraules de María Rosa de Madariaga referint-se a Gasán Kanafani poguin servir com a resposta als indecisos: "Hay momentos históricos, situaciones límite, en los que el escritor no puede aislarse en su torre de marfil y permanecer indiferente a lo que le rodea. Su deber de intelectual es testimoniar". 

"Qui us ho ha dit, que el món no es pot trabucar d'una revolada?" (42) Pregunta en Samsó aquest personatge anàrquic, instintiu, tant humà (en el bon sentit de la paraula humà), a la Lupa. Qui ens assegura que els intents frustrats de canvi del passat no han de triomfar si els tornem a repetir? En paraules de Hume, qui ens assegura que demà sortirà el sol? Si ja ho donem tot per perdut, més valdria llençar la tovallola, deixar de llegir, deixar d'escriure, deixar de pensar i esdevenir màquines robòtiques amb un únic objectiu: el consum. (I potser no estem tan allunyats. Recentment apareixia als diaris la notícia que la facultat de filosofia de Girona oferiria un grau mixte de filosofia i emprenedoria. D'entrada, aquesta idea no té per què ser dolenta, convé aplicar la lògica més aristotèlica al món empresarial. Convé aportar la visió racional i deductiva al món dels negocis per humanitzar-lo, reinventar-lo i, sobretot, millorar-lo. Està clar, però, que aquest no és el camí que seguirà aquest grau. No som tan ingenus com per deixar-nos enganyar una vegada més. O sí?)

En el pròleg, Foguet comentava que la transformació d'en Samsó d'individu desganat, instintiu i, sobretot, lliure, a líder dels rebels era potser massa sobtada. Que a la tercera escena els esdeveniments passaven massa ràpidament. I és cert. L'enfonsament d'en Nel, la confirmació de la seva covardia i el posterior alçament d'en Samsó passen gairebé en un mateix cop d'aire però, com també afirmava Foguet, el tarannà d'en Samsó, la seva força instintiva i el seu comportament allunyat de l'encotillament de les regles socials, permeten acceptar la seva transformació: una bèstia, per molt mansa que sigui, quan es veu atacada o està ferida, mossega. I això és el que fa en Samsó en aquesta tercera escena quan encapçala als homes cap a la reconquesta del Palau d'Occident. "Mori la fam! I visca el poble!" (71) Crida mostrant que en el poble veu més reflexats els seus sentiments més purs, naturals i allunyats de les convencions i restriccions imperants.

"Els homes no ens podem refiar dels sentits: per culpa de la famosa intel·ligència els tenim gairebé atrofiats." (75)

Aviat descobreixen, però, que en Samsó no es mou per cap sentiment fraternal ni cap voluntat sindicalista sinó que actua únicament per instints i pren allò que considera que li pertoca. Ja sigui el berenar de la Lupa a la primera escena, o el Palau d'Occident. Tal i com es comentava al pròleg, en Samsó és un home amoral, és a dir, que actua més enllà de la moral, que els seus actes no responen a cap criteri de moral vigent i, per tant, no poden ser judicats sota els paràmetres de conceptes morals com bo o dolent. Podríem, fins i tot, dir que en Samsó és una mena de superhome nietzscheà que ha fugit de les restriccions socials arbitràries i s'ha erigit com a home natural, vitalista i individual. Que hagi coincidit que sigui una època de revoltes i l'hagin volgut posar al capdavant de la revolta, ha estat una casualitat externa. En Samsó actua sense voluntat racional i seguint únicament el criteri de la seva llibertat. Per això, quan en Nel el va a buscar perquè torni a liderar la revolta que s'està enfonsant, en Samsó no dubta a respondre-li: "per què no en llogueu a un altre de més manejable?" (87)
Havent observat els enganys i abusos econòmics de molts dels que s'omplen la boca de revolucions des dels despatxos (com és el cas del professor Múller), en Samsó no està disposat a deixar-se comprar i escull l'opció que més s'adequa als seus instints: la llibertat.
I que des de l'exterior se'l jutgi, se'l critiqui i se'l menystingui, no és més que una mostra de la por i l'enveja que fa aquell que és lliure de veritat.
___________
Joan Oliver, La fam (Proa)
començat_ 27/04/15  /  acabat_ 1/05/15

La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència, Thomas Mann

Fill d’una família pagesa, però benestant, educat en l’ordre i la disciplina, dotat d’una gran intel·ligència que el va portar a ensenyar a la universitat de ben jove, “què fou allò que va induir Nietzsche vers espais sense camins, què fou allò que el va empènyer i fuetejar entre turments i el va fer morir, amb mort de màrtir, en la creu del pensament?” (89) Es pregunta Mann. I respon: “Fou el seu fat i aquest fat fou  la seva genialitat.” (89) Una resposta insatisfactòria perquè implica l’existència d’un destí predeterminat, d’una vida ja pre-establerta contra la qual no ens podem rebel·lar. Però clar, qui o què estableix aquest destí?

El 1880, jubilat ja de la universitat per culpa de la malaltia, Nietzsche digué al doctor Eiser: “la meva existència és una càrrega temible; ja fa molt de temps que l’hauria d’haver llançat lluny de mi, si no fos perquè, justament, en aquest estat dels meus sofriments i en una renúncia gairebé total, he fet els assaigs i experiments més instructius en els camps espiritual i ètic.” (93) Emaparentant-lo amb la teoria romàntica de la creació a través de l’ànima atormentada, de l’angoixa existencial.

“El món sempre vol veure una ruptura en la vida i en l’obra dels grans homes.” (98) Producte, segurament, de l’enveja, de la frustració de veure com aquell sí que és un gran home mentre nosaltres seguim formant part de la mediocre humanitat; trobar un trencament, una fragmentació, humanitza a aquella figura, ens mostra que, en ell, no tot és perfecte. Que, malgrat tot, no és del tot feliç i que, per tant, nosaltres no ens hem de sentir tan desgraciats. És el consol dels mesquins.

En l’obra de Nietzsche, “allò que canvia només és l’accentuació que, cada cop, és més frenètica: el to de veu, sempre més estrident, la gesticulació, cada vegada més grotesca i temible. Allò que canvia és la manera d’escriure.” (98) És a dir, canvia la forma, però no el contingut.

Nietzsche va heretar de Schopenhauer la frase: “la vida només es pot justificar com un fenomen estètic.” (100) “La vida és art i aparença; no res més i, per tant, es troba per damunt de la veritat —que no és més que una qüestió de moral—.” (100) Introduïnt, ja, la noció de la no-existència dels universals com la veritat, el bé i el mal, que no són més que un producte de la creació humana.

Comencen les crítiques a Sòcrates, l’arquetipus de l’home teòric: “el mensypreador de l’instint, el glorificador de  la consciència, aquell qui ensenyava que només podia ésser bo allò que era conscient, l’enemic de Dionís i assassí de la tragèdia.” (100-101) Mostrant així la dicotomia Apol·lo/Dionís, racional/instintiu, que defensà al llarg de la seva vida. En un principi amb l’esperança (o la ingenuïtat) juvenil de creure que s’estava produïnt un canvi, que l’esperit dionisíac estava rebrotant, per concloure, amb el temps, que tot seguia igual.

El segle XIX va ser considerat com el segle de la història perquè és quan es començaren a estudiar, analitzar, valorar, les dades històriques, però per a Nietzsche, això és una “malaltia històrica” que paralitza la vida. “La cultura, avui en dia —diu— és cultura històrica. Ara bé, els grecs no conegueren, en absolut, cap cultura històrica i ja ens estarem prou bé d’anomenar incults als grecs.” (103) I afegeix, “la història, cultivada per amor al coneixement pur, no per fidelitat a la vida i sense el contrapès d’unes “aptituds plàstiques”, d’una despreocupació creadora, és assassina, és la mort.” (103) I encara més: “un fenomen històric, un cop conegut, és mort.” (103)

“Una vida dominada per la ciència és molt menys vida que una vida no dominada pel saber, sinó pels instints i les fal·leres poderoses.” (105) és el cant a la vida animal, instinctiva, allunyada de les constriccions imposades per la cultura. És, també, el principi de la noció de “la transmutació dels valors”, és a dir, veure que allò que ens han dit que és “bo” és només una imposició cultural perquè, de fet, “els instint o impulsos malvats són els més aristocràtics i enlairats de la vida.” (106) És a dir, l’egoisme que ens mostra l’infant, l’egoisme innat, individualista, la preocupació únicament pel “jo” perquè desconeix que existeix un “tu”, aquesta és la realitat humana, segons Nietzsche. La resta, la compassió, la bondat, la convivència… són afegits que la nostra societat ha anat instaurant damunt dels individus i que, amb l’ajut de la religió, generen un fort sentiment de culpa que persegueixen a la humanitat. Per això afirma que la moral cristiana és “quelcom verinós, rancorós i enemic de la vida.” (107)

Mann compara algunes idees de Nietzsche amb algunes d’Oscar Wilde. És una comparació sorprenent, inesperada, però encertada. Es tracta de la importància de les aparences. Wilde deia “For try as we may, we cannot get behind the appearance of things to reality. And the terrible reason may be that there is no reality in things apart from their apperances.” (107) i Nietzsche sembla afegir: “dir que la veritat val més que l’aparença no és sinó un prejudici moral.” (108)

“Viure passa pel damunt de conèixer puix que, en anihilar la vida, el conèixer es destrueix a si mateix.” (111) És a dir, la vida és la font però, també, la preservadora del coneixement. Sense vida, tots els coneixements adquirits desapareixen.

El superhome: “secreció d’un sobreeiximent de luxe de la humanitat, el que fa sortir a la claror una mena més forta, un tipus més elevat, les condicions de naixença i de conservació del qual són diferents de les de l’home mitjà.” (120) El Superhome és qui ens treurà d’aquest desgavell, d’aquesta insensatesa que anomenem món, societat. El problema és que sembla que triga en arribar. Tot i que… “el superhome és l’home en el qual les propietats específiques de la vida, com la injustícia, la mentida i l’explotació es troben en grau màxim” (120) potser ja ha arribat.

“Cal prohibir l’enriquiment ràpid i sense esforços; s’ha de treure de mans particulars i de societats privades, totes les branques del tranport i del comerç que siguin favorables a l’acumulació de grans fortunes, especialment el comerç del diner i cal considerar també, com éssers perillosos per a la societat, tant els que posseeixen massa com els que no posseeixen res.” (125) Però clar, la doctrina de races superiors, de constricció dels dèbils, de la legalitat de l’esclavització, era molt més interessant de ser escoltada.

“El qui es queda amb Nietzsche en “sentit propi”, el que l’agafa al peu de la lletra, el que se’l creu, està perdut. Amb ell passa, veritablement com amb Sèneca, del qual Nietzsche diu que és un home al qual hem de perstar-li sempre oïda, però mai fidelitat i fe.” (129) L’excés lingüístic, però també ideològic, de Nietzsche és el que atreu als seus lectors, és el que fa que sigui el filòsof preferit entre aquells que mai han llegit filosofia. Però l’aprofundiment en els seus texts, la lectura crítica de les seves obres, ens han de mostrar diferents vessants d’aquest autor. Algunes amb les quals coincidirem (perquè de tot filòsof se’n pot aprendre quelcom), i d’altres amb les que no.

“El coneixement i l’exemple de Nietzsche, fou que la filosofia no és una abstracció freda, sinó que és viure, sofrir i sacrificar a favor de la humanitat.” (134) I Mann conclou el text amb una nota de gratitud a Nietzsche en tant que membre d’una joventut vers la qual s’hi sent deutor: “Nietzsche romandrà davant dels nostres ulls, com una figura embolcallada en una tragèdia delicada i venerable, flamejant dels llamps d’aquesta època de transició.” (134) Una bona visió d’un autor tan difícil d’abastar.
____________

Thomas Mann, La filosofia de Nietzsche a la claror de la nostra experiència (dintre de Shopenhauer, Nietzsche, Freud - La Llar del llibre)

començat_ 1/02/12  /  acabat_ 2/02/12