The Catcher in the Rye, J.D. Salinger

Havia començat una fitxa preciosa sobre aquest llibre que m'ha acompanyat durant tants anys. Hi explicava com vaig arribar per primera vegada al Vigilant. Com va ser una mestra de castellà de l'institut (sí, també apreníem castellà a la meva època) que ens va deixar escollir entre dos llibres per llegir a la part de literatura universal. Com tothom va escollir El Viejo y el mar d'en Hemingway perquè era molt més curt que el Vigilant. Com jo em vaig decantar per entrar al Centeno. Hi explicava com m'hi vaig endinsar i com no m'ho podia creure. Com hi havia algú més que sentia exactament el mateix que jo. Com amb els meus 15 anys em sentia tan emmirallat amb en Holden Caulfield. Com em va obrir els ulls a una manera diferent de viure, amb menys solitud i amb més acceptació de la ràbia i frustració... 

En aquella fitxa perduda hi comentava com vaig rellegir aquest llibre fins a l'infinit. Primer en una traducció catalana, després vaig retornar a la versió d'Alianza en castellà que m'hi havia introduït. Els vaig rellegir un parell de cops més i després vaig anar a viure a Glasgow i el vaig estar buscant per totes les llibreries de segona mà fins que en vaig trobar un exemplar revellit en anglès. El vaig llegir amb fruïció amb el meu anglès incipient. I crec que encara el vaig rellegir un parell de vegades més quan arribava el Nadal perquè em feia companyia durant la tristesa i foscor d'aquells nadals de principis de mil·leni. Però ara feia molt que l'havia oblidat. Fins que va aparèixer la Lisa. Fins que vam començar a compartir lectures i els dos vam arribar al Vigilant i vam decidir que aquest Nadal el rellegiríem junts. I això és el que estem fent. Ella confinada al seu pis de Londres perquè la Covid no perdona a ningú, i jo pasturant per Xangai.

I la meva fitxa recollia els grans records que la lectura està remoguent. Les frases que tinc guardades a dintre i retornen. Les imatges precioses que mai he oblidat, com el dubte persistent sobre què fan els ànecs de Central Park quan es glaça el seu estany. Era una fitxa preciosa, però un fill de puta de taxista de Didi m'ha robat el mòbil i l'he perdut per sempre més. Cabrons. 

Per sort, vaig tard en la meva lectura (perdona Lisa) i només estic a la meitat del llibre. Encara podré anotar moltes més coses. 

Una de les coses que recordo haver anotat era el fet d'adonar-me de la clara bisexualitat d'en Holden. No ho havia vist mai tan clar abans. La pressió de l'adolescència dels anys 90, que t'impedia qualsevol tipus de sensibilitat em devia ennuvolar els ulls. Vull dir que si aquella època ja costava dir que t'agradava Suede perquè ja t'etiquetaven, suposo que no vaig voler veure l'evidència. Les mirades i comentaris d'en Holden sobre l'Stradlater no deixen cap dubte. 

"People always clap for the wrong things." 

"People are always ruining things for you." 

M'està sorprenent la foscor del text. Recordava que en Holden es queixava, deia que les coses el deprimien, però havia oblidat que ho fes de manera tan beligerant. No recordava, per exemple, la sordidesa de l'escena posterior a la trobada amb la prostituta de l'hotel, ni que ell digués que ja només volia suïcidar-se. A la seva manera, clar, amb el gir típic d'en Holden: "I probably would've done it, too, if I'd been sure somebody'd cover me up as soon as I landed. I didn't want a bunch of stupid rubbernecks looking at me when I was all gory." 

Recordo entrar al Museu d'Història natural de Nova York gràcies a la meva obre Els gronxadors i no poder deixar de pensar en en Holden. En aquell moment només em venia al cap la imatge de l'esquimal pescant, però res més. Ara veig que, rere l'esquimal també hi havia la idea que cada cop que entrem al museu d'Història natural, tot està exactament igual i els únics que hem canviat som nosaltres (idea, per cert, recollida pels Amics de les arts, imagino que conscientment perquè no només compartim amics, nits de festa per Girona i el fet d'haver viscut un temps a Escòcia amb en Joan Enric, sinó també referents). 

"If you do something too good, then, after a while, if you don't watch it, you start showing off." 

Arriba aquell moment que t'adones que tot està en El vigilant. Tot. Que quan algun personatge d'algun conte o obra de teatre meva s'exclama i li diu a un altre que haurien de marxar junts, fugir de tot i de tothom i començar de nou (vegis L'any que vam viure sense Internet), en realitat no està fent més que parafrasejar a en Holden parlant amb la Sally al bar del costat de la pista de patinatge. 

"It was so putrid I couldn't take my eyes off it." 

"You take somebody that cries their goddam eyes out over phony stuff in the movies, and nine times out of ten they're mean bastards at heart." 

I una ximpleria que ni recordava del text, que en el moment que l'havia llegit per última vegada no tenia cap significat especial ni cap transcendència, però que ara de sobte ressona tan directament: la parella d'en Luce és de Xangai. Mira que hi ha ciutats al món... 

"Who wants flowers when you are dead? Nobody." 

Elements comuns de El vigilant i els meus textos (iniciàtics): tristesa, solitud, depressió, incomprensió, odi social, religió, mort... Soc un plagiador.

I quan per fi en Holden entra secretament a casa seva i va a parlar amb la Phoebe, revisc alguns dels millors records que tinc del llibre. Però també em sorprenc reconeixent-me encara més amb en Holden: la Phoebe li retreu que no li agradi res i el repta a que digui una cosa que realment li agradi. I ressonen les vegades i vegades que algun alumne d'institut m'havia dit que no m'agradava res amb la sinceritat a cor obert de l'adolescència. 

I de sobte... Una altra revelació. La cançó que dóna títol al llibre i que en Holden creu que té la frase "If a body catch a body comin' through the rye" resulta que és un poema que diu "If a body meet a body coming through the rye" escrit per en Robert Burns. Increïble. Una de les millors nits de l'any quan vivia a Escòcia era Burns Night, en honor a en Robbie Burns. Haggis, whisky i cheilidh. I ara resulta que també dóna nom a aquest llibre. 

"Among other things, you'll find that you're not the first person who was ever confused and frightened and even sickened by human behavior. You're by no means alone on that score, you'll be excited and stimulated to know." 

I aquest consell que li dóna en Mr. Antolini a en Holden és potser un dels millors consells que es pot donar a un adolescent. Potser fins i tot l'únic consell. Fer-los veure que allò que senten, que aquells dubtes, neguits, angoixes, pors, rabies i frustracions no només les senten ells sinó que són compartides. És a dir, que poden trobar algú altre amb qui compartir-les i superar-les. O si més no aprendre a conviure amb elles. Que potser és l'opció que vaig acabar adoptant jo. Acceptar-les i anar tirant. I, de tant en tant, fugir del país, de tot i de tothom, que això també ajuda molt.

Hòstia puta. Parlant de foscor en el text, havia oblidat completament la topada amb en Mr. Antolini. Ostres. No me l'esperava gens. I per descomptat que en Holden potser exagera, però fa por quan afirma que "that kind of stuff's happened to me about twenty times since I was a kid. I can't stand it." 

I al final, el moment preciós de certa reconciliació amb el món, quan la Phoebe puja als cavallets i en Holden l'observa assegut al banc sota una forta pluja redemptora. Quan, finalment, se sent feliç i accepta tornar a casa dels seus pares. El motiu que justifica la portada paradigmàtica amb el cavall vermell.

"Don't ever tell anybody anything. If you do, you start missing everybody." 

I s'acaba el llibre. I em torna a sorprendre. Quan el llegia a la meva adolescència em removia per dintre, em feia sentir viu, menys sol. Ara, crec que n'he entès i apreciat més aspectes i referències; qüestió de pas del temps, no de tenir gaire més saviesa. I em reafirmo en el gran valor d'aquest llibre a la meva vida. I a tots aquells que no el suporten, doncs en part els envejo per no haver sentit mai la tristesa que sent en Holden quan mira al seu voltant. I també els detesto una mica per ser uns falsos i uns insensibles. 

_______________

J.D. Salinger, The Catcher in the Rye

començat_ 16/12/21 // acabat_ 9/1/22

[Fitxa recuperada inesperadament per la màgia d'un Núvol que ni sabia que em perseguia -inacabada]

I retorno al camp de sègol. Ara que el món sembla girar-se una mica més de cul que mai, que la persona amb qui convisc ha estat presa pel govern xinès i tancada en un hotel hospitalitzat forçada a passar una quarentena en unes condicions pèssimes, només per ser un tercer contacte d'un possible cas positiu de coronavirus... Retorno al camp de sègol amb les ganes de reteobar-m'hi. De recuperar a aquell nano de 14 o 15 anys que va escollir llegir un llibre estrany anomenat El guardián entre el centeno a la classe de castellà quan tots els companys es decantaven per El Viejo y el mar perquè tenia moltes menys pàgines. De tornar a sentir aquelles emocions, aquella forta sotregada d'adonar-me que no estava sol amb les meves sensacions i tristeses. Espero recuperar aquella estranya sensació de felicitat enmig de la tristesa, del cinisme i el rebuig cap a tot i cap a tothom. 

Realment ho necessito. 

I, per descomptat, arriba el començament tan màgic, aquest marcatge tan clar de to i que defineix tan bé com serà la resta del llibre: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it." 

"The more expensive a school is, the more crooks it has." 

I, lògicament, entro en el món d'en Holden Caulfield amb els braços oberts. I com no fer-ho amb frases com aquestes que segueixen parlant-me tan directament? 

"You wondered what the heck he was still living for." 

"Old guys' legs at beaches and places, always look so white and unhairy."

 

"People never notice anything." 

I aquestes imatges que m'han acompanyat des de fa tants anys: 

"I was wondering where the ducks went when the lagoon got all icy and frozen over." 

I em sorprèn, també, descobrir-hi coses noves. Escenes, situació, diàlegs que no recordava gens. 

"What really knocks me out is a book that, when you're all done reading it, you wish the author that wrote it was a terrific friend of yours and you could call him up on the phone whenever you felt like it." 

I de sobte, les tendències homosexuals (o bisexuals) d'en Holden es tornen completament evidents. La seva relació amb l'Stradlater és d'amor platònic, d'apreciació de la bellesa física de l'altra individu, independentment de si és home o dona. No ho havia vist mai abans en anteriors lectures, alguna vegada havia sentit alguna insinuació però sempre m'havia mantingut allunyat de cap mena de crítica o comentari sobre les obres d'en Salinger pel profund respecte que sento per ell, i per voler preservar la seva voluntat d'engegar a la merda el món i voler viure en l'anonimat. Però ara que rellegeixo el text, ho veig clar com la llum del sol. Potser el fet d'haver viscut experiències similars fa que ho vegi encara més. Qui ho hauria dit que tants anys després, en Holden i jo seguim compartint tantes coses... 

"Almost every time somebody gives me a present, it ends up making me sad." 

"People always clap for the wrong things." 

... 

______________ 

Pell d'armadillo, Jordi Puntí

L'incendi. 

Sap greu que els protagonistes del primer conte siguin innecessàriament francesos. Vull dir que, per què? Quina necessitat hi ha? Què aporta al text a part de fer-nos-els sentir estrangers, foranis, llunyans? Per sort, la seva vida és tan semblant a la nostra, el seu moment d'intimitat és tan representatiu de tants moments viscuts, que podem perdonar aquest afrancesament del text. 

Noto la subtilesa narrativa, la qualitat descriptiva, el detallisme tan ben trobat. No m'agrada el moment Frida Kahlo, per innecessari i per ser un intent de mostrar-se de l'autor més que quelcom inherent al text. I ho reconec perquè jo també he comès aquest mateix error en bastants textos meus. Però el conjunt del conte em deixa un bon regust de boca i amb ganes de més Puntí. 

Seguim. 

Després de veure a la televisió que Heidegger ha mort. 

Perdó? "Escoltar per primer cop un oratori de Haydn (o de Händel, és igual) m'obnubilava, em transportava a regions poc visitades del meu cervell, on descobria gorgs pregons que, en lloc d'aturar-me astuts, m'atreien voluptuosos." D'acord que el narrador se suposa que és (o creien que era) un nen superdotat però... Cal? Amb qui està parlant? N'és conscient del seu interlocutor o bàsicament desbarra? 

Com a crítica a l'estupidesa de la competitivitat en el món educatiu es queda curt. Va pel bon camí, mostra la insensatesa d'aquells que veuen nens superdotats sota les pedres i d'aquells que els converteixen en monos del circ forçant-los a fer tota mena de competicions. Però no va més enllà. S'atura en una mena d'història d'amor preadolescent amb final que frega la cursileria. La sensació és que el text no ha envellit bé. Vull dir que potser als 90 calia explicar què era un cub de rubik, avui en dia, les explicacions esdevenen supèrflues. I avorrides.

Madeleine Stowe. 

Durant uns segons, l'escena dels cotxes aturats en una autopista per una cua astronòmica i la semi conversa que es genera entre la Marina i la Lisa, la filla de la seva parella, ressonen al conte Teddy d'en Salinger. Allà estaven tancats en un transatlàntic, però la sensació és semblant. Només per uns instants, però. Malauradament, la Marina pensa en adjectius que podrien fer servir Barbara Cartland, (ni idea de qui és) i l'Erich Fromm (sé massa bé qui és com perquè veure'n el seu nom aquí em resulti plaenter). 

Però certament aquest conte és potser un dels més interessants (de moment, encara que no ho sembli massa, confio amb en Puntí). Potser per això és el que dóna nom al llibre, indirectament, clar perquè aquest té el títol desagradable que té, però sí que mostra la noció de la pell d'armadillo com a la coirassa dura duríssima que ens anem forjant amb el pas dels anys i la pèrdua de les il·lusions. 

Tríptic de les biografies. 

Autobiografia. 

Què pot fer l'escriptor més famós del país, el que té més premis i rep més bones crítiques però que ja fa anys que amb prou feines ven llibres fins al punt d'arruinar-se? Com sortir d'aquest forat tan profund que deixa la caiguda des del cim més enlairat de la fama? 

Està bé el gir final (que dona sentit i més volada al títol, o que de fet el títol ja ens l'anuncia). I et fa plantejar la tristesa de tot plegat, dels textos escrits per encàrrec, dels autors consagrats que han perdut valor però són incapaços d'accepar-ho, de les joves promeses que els agents i editorials volen explotar perquè els aporten major rendiment econòmic... Lluny queden, si és que van existir mai, els textos publicats per amor a la literatura i només resten els que tenen més elevat valor comercial. 

Algunes cicatrius. 

1. Vespre. 

Breu història sobre un escriptor que havia gaudit de fama i premis però que ja no escriu i se'n va a viure a un poble i a treballar a una fàbrica on ningú el coneix. Recordo un amic que, en moments de duresa econòmica, va haver de treure les seves titulacions del currículum per aconseguir feina i va acabar treballant de vigilant de nit en una deixalleria. Quan, bastants mesos després, el van contactar d'ensenyament perquè anés a fer de mestre com li pertocava, els seus companys de la deixalleria no es podien creure que tingués estudis. Perquè a vegades ens toca o escollim viure una vida completament diferent a la que diu el nostre expedient. Però sempre ens queden rèmores. Sempre tenim aquestes cicatrius que diu en Puntí. En aquest cas, l'escriptor ja no escriu, però segueix observant el món amb atenció com si ho fes i en preserva penyores que li serveixen de record del pas del temps i de les emocions perdudes. 

2. Fascinació 

Un conte que comença com una possible variació de l'anterior (ex escriptor famós que ja ningú coneix que fuig al nord del país a treballar a una fàbrica) però que deriva en un afer amorós. De l'amor (la fascinació) que sent la noia de poble per aquest nou vingut, aquest individu diferent, divertit. La recerca del passat amagat d'ell i com, en el fons, preferim que ens expliquin allò que ja ens hem imaginat nosaltres que no pas la veritat. La veritat sempre és més increïble que la ficció. 

3. Albada.

Retrobem l'exescriptor que havia guanyat tots els premis del món i que ja s'ha fet amic nostre. Segueix jubilat al nord del país però ara el veiem nostàlgic, tristoi per fer-se gran. Com a contrapunt, un exescriptor jove que sembla haver deixat això de l'escriptura per aferrar-se als diners segurs de la fàbrica. I com a nexe, l'albada. Un no pot dormir, l'altra comença a treballar. I punt. No ens endinsem més en les seves vides. 

Les tenebres del cor. 

Prescindim d'opinar sobre el títol. Jo tampoc sóc gens bo titulant les meves obres. 

Però al final aquest text resulta curiós i ben trobat. El gir inesperat davant la mort del veí m'agrada. Aporta un deix important de tristesa, de buidor, de vida absurda, que fa créixer el text.

Per què la vida s'assembla a una mala novel·la. 

"La culpa té paciència i espera, i és sempre en tothom i sempre està a punt." 

El títol ja ens avisa: ens enfrontem a una mala novel·la. El relat inversemblant d'un boig d'amor a qui la seva parella l'ha traït. I, a vegades, ens deixem seduir per les històries i suspenem el judici i acceptem la inverosimilitud. D'altres, com en aquest cas, no. 

Per cert, com pot ser que un individu xerraire que narra amb tota mena de detalls la seva història, que utilitza frases com "els seus ulls embotornats de tan plorar" (quan pugui saltar-me la gran muralla digital xinesa i accedir a Google, miraré què vol dir exactament això de "embotornats") de cop es plantegi, just a la frase anterior, si es diu "eccehomo" o no? Un atac de falsa modèstia del personatge o un intent de l'autor de voler-lo humanitzar una mica? 

La Lisa amb pantalons de pell de préssec. 

En Puntí torna a jugar amb la sensació de tristesa, d'enyorança, de mirar enrere perquè l'ara ens resulta gris. 

Aquí s'inventa tota una història ambientada a Roma amb un restaurant xinès i en Bruce Lee pel mig. I al principi fa mandra, però cap al final agafa cert interès i fa que el conte tingui la seva gràcia. Continguda, clar. Sense grans estridències, però correcte. 

Pàrquings. 

"Hi ha poques coses tan depriments com la vida al pàrquing: la llum dels fluorescents que sempre fan pampallugues ; els sostres baixos; el limitat horitzó d'asfalt; la pudor de gasolina cremada que s'enganxa a la roba, als cabells, a tot arreu; el silenci, la quietud inquietant dels cotxes aparcats." 

I... No sabria què dir-ne. Fan mandra aquests dos assassins a sou. L'escena al bar és semi-creïble, que no creïble del tot i el final ho arregla una mica però potser no prou. 

Déjà vu. 

"El que costa és dir les coses a la plegada. Que quan parlem ens entenguem i que no tinguem por de dir-nos les coses: això és el que costa." 

I veig el joc que pretén el conte, però el llenguatge grandiloqüent em distreu massa. 

I així acabo aquest llibre. Llegit potser durant una de les èpoques més fosques i complicades de la meva vida. Confirmant que llegim el que vivim. Potser en un altre moment m'hauria agradat més. No ho sé.

____________

Jordi Puntí, Pell d'armadillo

començat_ 14/3/21 //  acabat_ 2/4/21 

The Zoo Story, Edward Albee

Llegir Edward Albee mai decepciona. Els professors universitaris de Who's afraid of Virginia Woolf de tant en tant encara retornen al meu cap. O l'ambient que van generar, o les sensacions que em van despertar, o com em va agradar poder compartir una estona amb ells. I d'això es tracta, coi! De sentir, de gaudir, de compartir... I aquest text crec que em provocarà el mateix. Sé que em provocarà el mateix. 
I sorprèn veure amb la facilitat que ho fa. Amb el llenguatge tan planer i la poquissima acció que passa. Però que bo que és. I que petit em fa sentir quan recordo que jo vaig escriure La cuina que té un plantejament pràcticament idèntic: uns diàlegs entre desconeguts en un parc. Però que bé que soluciona el text ell i que esquerdat que està el meu text que fins i tot dies abans d'estrenar-lo a Nova York ni els actors ni el director n'havien entès el final. 

"When you're a kid you use the [pornographic] cards as a substitute for a real experience, and when you're older you use real experience as a substitute for the fantasy." 

"I don't like to use words that are too harsh in describing people. I don't like to. But the landlady is a fat ugly, mean, stupid, unwashed, misanthropic, cheap, drunken bag of garbage." 

"I don't talk to many people (...) but every once in a while I like to talk to somebody, really talk." I això és precisament el què fa en Jerry. I en Peter li segueix la corrent. Potser perquè ell també està sol. Potser perquè malgrat tenir el que sembla una vida de somni amb una casa gran, dona, fills gats i periquitos, ell mateix confessa que va cada diumenge a passar la tarda al parc per estar sol, que ell volia nens i no nenes, que els gats i els periquitos van ser una imposició de la seva dona i les seves filles... És a dir, que està sol i se sent menystingut. 

Genial. Divertit, sense estridències, amb pinzellades cultistes i moltes preguntes sobre què vol dir ser persones i sobre com som com a societat. Potser sense el final amb baralles i ganivet en mà seria com viure un conte del millor Salinger (com trobo a faltar sentir l'emoció que vaig sentir llegint els 9 contes per primera vegada), potser aquest desenllaç és el que menys m'agrada del text, però no prou com per fer-me canviar d'idea sobre la bellesa del text. 

_______________

Edward Albee, The Zoo Story 

començat_ 16/1/21 // acabat_ 16/1/21

The lost Estate, Henry Alain-Fournier

Va arribar un moment que necessitava un llibre físic. Que la lectura inacabable d’Infinite Jest em tenia el Kindle col·lapsat i el temor que remenar massa l’eina em podria fer perdre el punt de lectura que tant m’havia costat d’assolir era massa present. Sóc fill d’una generació pre-digital i escèptic de mena de l’estabilitat de les noves tecnologies. Per tant, vaig començar a buscar un llibre tàctil que omplís les meves vesprades. Taobao (l’aliexprès xinès) no té massses llibres en anglès a preus raonables (no cal dir que en català menys) i després de masses hores cercant, l’únic que sobresurtia era aquest Lost Estate. Potser perquè me’l venien com un Vigilant en el camp de Sègol i això és ja tenir-me guanyat, però així és com aquest llibre desconegut va arribar a les meves mans en aquest sofà perdut enmig de Xangai.

I no sé, poc Salinger hi trobo. Més aviat una mica de les aventures d’en Massagran més jovenívol. Adolescents vivint unes aventures que en tenen poc d’aventura i bastant d’innocència.

“I wanted to die. And since I didn’t succeed, I shall only go on living in order to amuse myself, like a child of a gipsy.” I potser aquesta seria la millor manera de viure la vida.

“The things that make up the happiness of other people seemed ludicrous to me.”

“At one time, he possessed such arrogant youth that it seemed he could get away with any folly that he liked.”

Ostres, la tristesa de la joventut. Amors frustrats, camins equivocats, il·lusions trencades... “I felt that The Great Meaulness had come back to deprive me of the only joy that he had left me.”

Potser la lectura que n’hem de fer és que no hem de viure les nostres vides a través de les dels altres. Que les seves aventures i les seves satisfaccions no poden ser les úniques aventures i satisfaccions que tenim nosaltres.

Potser hem de veure que hi ha promeses que potser no cal complir perquè acaben aportant una major infelicitat... Tot i que sembla que l’Alain-Fournier digui el contrari i pregoni la importància de complir amb allò promès.

No sé...

______________

Henry Alain-Fournier, The Lost Estate (Penguin)

començat_ 9/09/19 // acabat_ 21/12/19

Infinite jest, David Foster Wallace

Per on començar? 

Per la família Incandenza? 

Aquesta mena de família Glass (dels Glass d'en Salinger) que no són tan superdotats intel·lectualment, però gairebé. Amb la qual comparteixen els mateixos patrons d'antisocialitat i els mateixos dubtes i converses. 

Centrar-me, potser, en el que semblava ser el protagonista del llibre, en Hal, únicament per la costum cronològica que ens fa pensar que el primer que surt al llibre n'és el seu protagonista?

Parlar de les addiccions?

Del Quebec?

Del tennis?

De la Lady Pshychosis?

Del vocabulari incandescent del text?

De l'esfereïdora cinematografia del pare Incandenza?

Buf!

La magnitud de l'obra (la literal i la figurada) és tan gran que resulta impossible atacar-la només des d'una banda. Cal abordar-la a l'engròs, per tots bandes i sense pietat, assumint, com ja havia fet en Vonnegut al Breakfast of Champions, que tots els elements del text (i això també inclou les notes al peu de pàgina inacabables que confesso que no les he llegides totes), tots els seus personatges, tot allò que surt en algun moment, és igual d'important. I això és molt.

Hi pot haver una descripció de l'estupidesa humana millor que l'explicació de l'aparició de les vídeo-trucades i el seguit de pors estètiques i abusos comercials que generen? Si no fos perquè, anys després que en Foster Wallace ho escrivís, ho hem viscut en major o menor grau, el text seria divertidíssim. Ara, és una agra sàtira sobre la nostra estupidesa.

“Almost nothing important that ever happens to you happens because you engineer it.”

“How is there freedom to choose if one does not learn how to choose?”

I aquesta frase retrona a l'Escola de Frankfurt. Hi sentim una de les seves premisses bàsiques: com podem ser lliures si en el fons només podem escollir què comprar però mai podem escollir  no comprar.  

De sobte un dels comentaris més freqüents sobre el llibre ressona dins meu quan m'enfronto a pàgines i pàgines d'accions confuses, personatges terciaris i addiccions múltiples: però aquí ningú ha editat aquest llibre abans de publicar-lo? Coi, que quan m'havien de publicar Tu i jo l’editor em va estar discutint fins a l’última coma, qüestionant-me l’ordre d’alguns adjectius que ell era incapaç d’entendre que estaven davant del nom amb tota la mala fe del món.

Però d'altres vegades és precísament aquesta llibertat estilística i temàtica la que fa interessant el llibre. Aquesta anarquia de personatges i arguments que, de tant en tant, ens porten un somriure als llavis quan ens retrobem amb els nostres favorits. En el meu cas, en Marathe i l'Steeply per una banda, i tots els adolescents de l'escola de tennis que em recorda, i molt, a The broom of the System, per l'altra. 

Quina arma més terrorífica aquest vídeo que atrapa tan fortament als seus espectadors que s'obliden fins i tot de viure. Algú ha dit jocs d'ordinador i joves addictes? Algú ha dit cases d'apostes i ludòpates? Algú ha dit Netflix? 

I clar, “who can study the Entertainment while detached?” Qui pot saber què hi ha realment al vídeo que el fa tan addictiu sense mirar-lo perquè tothom qui el mira s’hi queda enganxat?

I què dir-ne d’aquest element implantat al cervell que, en accionar un botó, ens proporciona un plaer immens i inimaginable? Una eina que provoca la mort de tots els ratolins que han fet servir per testar-la, uns animals que prefereixen el plaer proporcionat pel botó que no pas menjar, beure o follar. I que terrible quan els científics d’en David Foster Wallace descobreixen que hi ha centenars de joves canadencs, fills de famílies estables, sense problemes socials ni res per l’estil que poguessin ajudar a entendre la seva decisió, que estan més que disposats a sotmetre’s a la implantació d’aquest xip cerebral per tal d’experimentar aquest plaer malgrat la consciència que implica una posterior mort inaturable. Què diu això de les nostres societats del benestar? Què diu això de les il·lusions que “sabem” transmetre a les noves generacions? Doncs això.

“It’s weird to feel like you miss someone you’re not even sure you know.”

“It is not that Orin Incandenza is a liar, but that I think he has come to regard the truth as constructed instead of reported.” I, a vegades, quan perdo temps al metro repassant les notícies als diaris (gran error, ho sé!) em plantejo què se n’ha fet de la veritat? Això i també quina merda de periodisme sensacionalista ens ha quedat en aquest país que he deixat enrere que pràcticament tots els diaris acaben sent pamflets sensacionalistes a favor de la idea del partit (o el grup) que els paga més diners. A vegades, viure a la Xina i no poder accedir a cap mena de notícia pot ser un descans. Si més no, m’estalvia moltes enrabiades.

I de sobte apareix l’expedient, per dir-ne d’alguna manera, de la Molly Notkin (personatge que asseguraria que no hem conegut abans o que, en cas d’haver-ho fet, ha sigut breument i de manera tangencial) i tot canvia. Conclusions a les que havia arribat, o que havia intuït de manera purament deductiva i basades amb escasses explicacions, ara són explicades abastament. Ara es parla obertament de la cinta temible, d’aquesta pel·lícula anomenada Infinite Jest. Se’ns diu quin és el seu contingut, qui la protagonitza... i una certa sensació d’alleugeriment o, potser fins i tot, de satisfacció em recorre el cos. Tot aquest camí fet fins ara, les 5.000 pàgines llegides i les 50.000 sub-històries i definicions detalladíssimes, per fi han conduït a algun lloc.

“Hal finds he rather envies a man who feels he has something to explain his being fucked up, parents to blame it on.”

“Are they words if they’re only in your head, though?” Es qüestiona l’hospitalitzat Don Gately després d’haver rebut un tret a l’espatlla. Gran pregunta entremig d’aquest llarg i oníric monòleg o diàleg amb una aparició en somnis que, sobretot per les circumstàncies d’en Gately, recorden els pensaments d’en Johnny a Johnny got his gun.

“I’d felt for almost a week as if I needed to cry for some reason but the tears were somehow stopping just millimeters behind my eyes and staying there.”

“Newly sober people are awfully vulnerable to the delusion that people with more sober time than them are romantic and heroic, instead of clueless and terrified and just muddling through day-by-bay like everybody else in AA is”. I a vegades no és únicament una qüestió d’alcohol. També creiem que alguns amb poder (econòmic o polític, o ambdós) tenen alguna idea clara, un camí delimitat que seguiran passi el que passi. I si hi afegim ànsies de poder, agendes personals i avarícia malaltissa doncs venen al cap els noms de molts i moltes que, des de l’1 d’octubre del 2017 no estan fent més que riure’s de nosaltres. Per no dir res de l'aberració de les mascaretes mèdiques confiscades a l'hospital d'Igualada... vergonya és poc.

“We are all dying to give our lives away to something, maybe. God or Satan, politics or grammar, topology or philately –the obect seemed incidental to this will to give oneself away, utterly.”

“It occurred to him that if he died everybody would still exist and go home and eat and X their wife and go to sleep.”

I s’acaba.

Amb un viatge lisèrgic, amb un moment de sadisme ocular i dolor inimaginables, s’acaba la broma. I queden molts fronts oberts. I queden moltes preguntes per respondre. Però la principal és: m’ha agradat? Doncs no ho sé. Té elements molt interessants, reflexions molt encertades, paràgrafs divertits, però també hi ha pàgines i pàgines insuportables. De difícil lectura i d’escàs interès que només les toleres per la il·lusió de les bones que han de venir. I que venen. Però potser no prou. I potser descobreixo que en el duel (totalment personal i subjectiu i segurament només explicable per factors personals, per haver-los conegut a tots dos al mateix moment quan un pre-amic em va dir si els teníem quan treballava a la Geli) entre en David Foster Wallace i en Joanathan Franzen, és el segon qui guanya.

____________________

David Foster Wallace, The Infinite Jest 

començat_ 29/6/18 // acabat_ 30/11/19

Sant Jordi 2015

Tots els actes de la nostra vida tenen un començament. Pot ser més o menys clar. Més o menys evident, però no hi ha dubte que hi ha un moment exacte en el què una cosa comença a ser. Pel que fa al tema blogs, la data és molt clara i perfectament delimitada per la memòria incorruptible dels nostres servidors d'internet. No importa que nosaltres volguem creure que portem tota la vida escrivint aquell blog, existeix una data registrada i inalterable. En el cas d'aquest blog, la data és l'1 de gener de 2011amb la publicació de la fitxa sobre els 8 contes de nadal d'en Pere Calders. Des de llavors, més de quatre anys i gairebé 300 fitxes més. Però puntualment la sensació que aquest blog va començar massa tard, que manquen moltes fitxes de molts llibres gaudits abans de la seva aparició, rebrota. És per això, que amb l'avinentesa de Sant Jordi, trenco l'esquema habitual de les fitxes i em permeto oferir una petita selecció de llibres que vaig llegir abans del 2011 i tant de bo haguessin pogut formar part d'aquestes fitxes. Segur que molts d'ells hi acabaran perquè amb els anys ja se sap que acabem re-llegint més que llegint.

-The Catcher in the rye, El vigilant en el camp de sègol, El guardián entre el centeno, J. D. Salinger.
Tríade d'idiomes per un mateix títol perquè la fascinació que la història d'en Holden Caulfield em va produir des de la primera vegada que el vaig llegir a l'adolescència, em va forçar a buscar-ne noves edicions. Recordo perfectament quan a primer de l'extingit B.U.P. la professora de castellà ens va fer escollir entre El viejo y el mar d'en Hemingway o bé El guardián entre el centeno i com la diferent llargada de les obres va fer que la gran majoria (tots? O estic modificant el passat?) es decantessin per l'altre text. Jo, per la meva banda, em vaig endinsar en els dos dies de vagareig d'en Holden per Nova York, em vaig quedar bocabadat amb la seva ironia, la seva ràbia contra la hipocresia social, les seves preguntes innocents però apassionants (la mítica "on van els ànecs del Parc Central a l'hivern?"). Tant que encara ara, si mai ningú em demana que li recomani un llibre, estic temptat de dir aquest tot i haver-ne llegit de molt millors.

-Ensayo sobre la ceguera, José Saramago. De fet, qualsevol llibre d'en Saramago dels que pertanyen al grup "i què passaria si", podria estar inclòs. Tant La caverna com Ensayo sobre la lucidez són llibres apassionants que ens fan qüestionar qui som realment. Estem segurs que no cauríem en l'apocalipsi que retrata Ensayo sobre la ceguera si es donés un cas semblant entre nosaltres? Què va passar a Estats Units, referent universal, amb l'huracà Katrina? No vam veure com una civilització s'ensorrava dia rera dia a mesura que la lluita per la supervivència augmentava? No van sorgir els instints més cruels i animals entre els homes? Què ens retrata la Némirovski al començament de Suite francesa sinó una davallada moral i humana dels que fugen de la guerra?

- 1984, George Orwell. La distopia presentada pel britànic no només ha proporcionat paraules i conceptes al nostre vocabulari col·lectiu sinó que ens ha demostrat que malgrat saber què pot passar, ens hi aboquem de cap.
I també hi podria afegir Animal's farm, Homenatge a Catalunya, Down and out in Paris and London...

-Un món feliç, Aldous Huxley i Fahrenheit 451, Ray Bradbury. Seguint el camí del text de l'Orwell dues distopies més que mereixen ser conegudes. Personalment, em decanto més per la visceralitat de Fahrenheit, i per les idees de 1984. però sí que conformen una trilogia incommensurable.

-Incerta glòria, Joan Sales. Per algú que tendeix tan poc a mostrar interès per la història o els textos històrics, la lectura d'aquest llibre va ser una sorpresa totalment inesperada. Una representació directa i sense concessions de la guerra civil.

-El retrat d'en Dorian Gray, Oscar Wilde. L'enamorament de la bellesa lírica d'un text que reclama ser rellegit una i altra vegada.

-El llop estepari, Herman Hesse. La força del personatge aïllat, de l'individu alienat per la societat. El capítol del passadís amb les portes tancades és inesborrable del pensament.

-La senda del perdedor, Charles Bukowski. Perquè tots hem sigut adolescents i hem odiat i hem somiat i hem caigut en l'embriaguesa vitalista més nihilista.

-A la carretera, On the Road, Jack Kerouac. Sobredosi de jazz, carretera i emocions totalment necessària per recordar que encara estem vius.

-Si una nit d'hivern un viatger, Italo Calvino. Un exercici literari súmament interessant. Una novel·la que planteja la realitat d'allò que escrivim, que juga intel·ligentment amb el concepte de meta-novel·la, de narrador, escriptor, autor, lector...

-La insoportable lleugeresa de l'ésser, Milan Kundera. Una altra obra plena de jocs lingüístics, conceptuals i meta-textuals.

-El castell, Kafka, o América, o La metamorfosi, o El procés... el món kafkià retorna una vegada i una altra a les meves lectures i, per què no dir-ho, a la meva vida diària.

-Cien años de soledad, Gabriel García Márquez. L'apassionant història de creació de la mítica Macondo. El món màgic que, tal i com afirma Jon López de Viñaspre a tothom que el vulgui escoltar, no era tan màgic com nosaltres volem creure: el mateix García Márquez afirmava que qualsevol que conegués d'on venia, veuria que de màgia no n'hi havia gens en els seus textos sinó un retrat fidel de la realitat que l'envoltava.

- Diario de un seductor, Soren Kierkegaard. Tots hem de passar una època romàntica a la nostra vida. Tots ens hem d'apropar als textos desesperats dels grans autors romàntics i deixar-nos sotregar per les seves paraules i les seves emocions.

-Les desventures del jove Werther, Goethe. I clar, quan parlem de romanticisme pur, és inevitable recordar el jove Werther i el seu amor extrem.

-Romeu i Julieta, William Shakespeare. Un d'aquells llibres que fa mandra llegir perquè coneixes la història tan bé, n'has vist tantes versions, que penses que no t'aportarà res de nou. Fins que el llegeixes i descobreixes com n'estaves d'equivocat.

-Sis personatges en busca d'autor, Luigi Pirandello. I entrats en el món del teatre, una de les primeres peces teatrals que vaig llegir i que em van mostrar que hi havia més teatre que el que ens mostraven a l'escola.

-Qui té por de Virginia Woolf, Edward Albee. Endinsar-se en el món d'Albee és una experiència que tothom hauria de realitzar un cop a la vida.

-Rinocerons, Ionesco. Conjuntament amb La cantant calva i, òbviament, Tot esperant Godot, d'en Beckett les obres que més van influir-me inconscientment a l'hora d'escriure Tu i Jo. Com tantes vegades se m'ha recordat. I com no em fa cap vergonya, al contrari, potser fins i tot orgull, ser-hi comparat.

-The Cocktail Party, T. S. Eliot. Sempre ens ve de gust riure'ns de l'alta societat.

-Embers, Sándor Márai. Text increïblement teatral que aquest any s'estrenava als teatre catalans. Un d'aquells textos en els que l'acció física és mínima, però l'acció emotiva és immensa.

-La conxorxa dels enzes, John Kennedy Toole. Hi ha llibres que ens sedueixen pel seu títol. Aquest n'és un. I, un cop llegit, demostra que el títol fa honor al text.

-The tenants, Bernard Malamud. Una època de la meva vida només vaig llegir en Malamud. Sona a cançó de la Regina Spektor, però va ser així. La casualitat va fer que trobés quatre llibres seus en un charity d'Edimburg i sense premeditar-ho, els vaig llegir l'un rere l'altre. I cada un m'agradava tant o més que l'anterior.

-Lolita, Vladimir Nabokov. He de confessar que un dels meus petits plaers absurds (dels que tots en tenim) quan vaig a comprar als supermercats bonpreu és llegir el nom que han escrit a la meva targeta client: per un error humà, algú va posar a la targeta el meu primer cognom dues vegades i sempre que veig aquell Simeon Simeon, no puc evitar pensar en l'Humbert Humbert.


I per aquest Sant Jordi potser ha n'hi ha prou. Deixem-ne més per properes edicions.
Malgrat no ser reconegut com al dia festiu que és:

Bon Sant Jordi.

Things the grandchildren should know, Mark Oliver Everett

La música d'Eels, fosca però extranyament optimista, ajuda a construir-nos una idea de com deu ser el seu cantant (i líder). Havent sentit algun detall sobre les morts que l'envolten i el pare científic (l'ideador de la teoria dels múltiples móns), el retrat encara queda més definit. Per això, quan a la cinquena línia, E afirma "I was sure I'd never live to the age of eighteen so I never bothered making any plans for the future" (1) no ens sorprèn sinó que ens ratifica allò que esperàvem. I, al mateix temps, ens aporta una aura de desencís al més pur estil del Holden Caulfield de Salinger.

"I could transcend the shitty situations around me and even turn them into something positive just by setting them to music." (6)

Després de mostrar com es podria narrar la història del trencament amb la Mary, de manera florida, de manera encara més florida, E ens mostra la manera directa i cruda que ell prefereix: "I don't want to waste your time with the flowery shit so, out of respect for you, gentle reader, I'm going to stick with the direct approach." (9) I els ressons salingerians retornen. Ve al cap el mític començament de El vigilant en el camp de sègol: "If you really want to hear about it, the first thing you'll probably want to know is where I was born, and what my lousy childhood was like, and how my parents were occupied and all before they had me, and all that David Copperfield kind of crap, but I don't feel like going into it, if you want to know the truth"

"My father was so uncommunicative that I thought of him the same way I thought of the furniture. It was just there." (17)

"I was driving down the road and heard the English group Portishead on the radio for the first time and it stopped me cold. I had to pull the truck over to the side of the road so I could really listen" (105-6) Quan Dummy va aparèixer, Sputnik encara era l'Sputnik de quatre hores diàries de música que acompanyaven els matins que havia decidit no anar a classe i Glory Box era una de les cançons que em feien aturar el que estigués fent per escoltar-la amb atenció. Vegada rera vegada.

"She just wasn't equipped to survive in this world" (120)

Realment interessant veure com les cançons es van formant, com els detall biogràfics (de major o menor rellevància) ajuden a edificar les cançons. Un exercici que ben sovint només es pot fer a posteriori, quan veiem que aquell història va nèixer en aquell moment i per aquells motius concrets.
Però també és curiós de veure la hipocresia dels circuit musical (altrament més que coneguda), la pressió cap als grups per fer allò que més vengui independentment de la seva qualitat. La vergonya de la censura dels programes de ràdio i televisió americans (farcits de violència innecessària i visceral) que no deixaven utilitzar la paraula "goddamn". "The CBS censors will allow the word "God" and the word "damn" to be used separately, but never together." (171) Ridiculeses d'un món que es va creure capaç de tot i que, afortunadament, s'ha ensorrat (majoritàriament) deixant lloc a aquells que realment aposten per la música.

I, en contra de totes les dificultats, tot els productors que no van voler apostar per ell ni creure en el seu so, la música d'Eels és reconeguda i constantment premiada. Que no vol dir que a ell li entusiasmi massa tota aquesta parafernàlia: "I hated going to things like film premieres or awards shows, finding that they brought out the worst side of humanity." (185)

"We're all fucked up, I'm thinking, and that's the truth. Everyone's got some crazy shit going on in their life and no one is living any of that fairy-tale shit that the TV made you believe life was supposed to be like when you were young." (234)

Però, malgrat tot, cal seguir endavant. Aquest és el missatge general del llibre. Malgrat totes les desgràcies, hem de seguir i aprofitar allò que ens pugui donar la vida. No tenim cap altra opció.
_____________
Mark Oliver Everett, Things the grandchildren should know (Abacus)
començat_ 23/07/14  /  acabat_ 25/07/14

The Brief Wondrous Life of Oscar Wao, Junot Díaz

Al pròleg, divertit i informatiu, Díaz introdueix el concepte de Fukú, una maledicció originada a la República Dominicana que s'escampa per tot el món. Algunes veus afirmen que JFK va ser-ne una de les seves víctimes famoses. I Díaz informa al lector sobre el fet que aquest llibre no és res més que la narració d'una història de Fukú, per tant, ja d'entrada se'ns avisa de la maledicció que amaga aquest llibre que, d'altra banda, el mateix títol ja ens la insinua.

Amb el pas del temps, mentre Oscar s'engreixa cada vegada més i esdevé més i més estrany, hi ha quelcom de clar sobre d'ell: "couldn't have passed for Normal if he'd wanted to." (21) Així de peculiar era. I en una època de blancor i estandardització, és un plaer poder llegir sobre algú diferent.

"He realised his fucked-up comic-book-reading, role-playing-game-loving, no-sports-playing friends were embarrassed by him" (29)

Tal i com Jonathan Franzen fa a Freedom, el segon capítol d'aquest llibre té un protagonista completament diferent: la germana de l'Oscar. El lector la pot conèixer, saber què pensa i què sent... començant per una molt bona escena en el bany que recorda remotament a la inesborrable escena del bany de Zooey de J. D. Salinger, però en aquest cas, Díaz l'utilitza per mostrar una realitat molt més empírica que els dilemes existencials de Salinger: el càncer de pit de la mare d'Oscar. "And it's in that bathroom where it all begins. Where you begin" (54)

"That's white people for you. They lose a cat and it's on all-points bulletin, but we Dominicans, we lose a daughter and we might not even cancel an appointment at the salon." (66)

Les semblances (estructurals, clar) entre aquest llibre i Freedom d'en Franzen van en augment: en tots dos ens trobem amb una família, la nostra atenció és enfocada sobre un dels membres de la família i llavors en el següent caràcter passem a conèixer millor a un altre membre de la família alhora que anem enrere en el temps per intentar entendre una mica més per què són tal i com són en el present. Per aquest motiu es pot llegir "Mistakes were made", l'auto-confessió escrita per la Patty en el llibre d'en Franzen i en el llibre de Díaz hi ha "The three Heartbreaks of Belicia Cabral 1955-1962" (77)

Des de bon principi resulta bastant clar que les notes a peu de pàgina afegides per l'autor només eren pel benefici del lector més que per afegir informació imprescindible per entendre la història. Però a la página 87, Díaz ho fa completament evident quan es dirigeix directament als seus lectors potencials: "Maria Montez was the original J.Lo (or whatever smoking caribeña is the number-one eye-crack of your time". Els lectors esdevenen part directa, i explícita, del procés d'escriptura d'aquest llibre tal i com també ho féu Unamuno a Niebla, o Kundera a bona part de les seves obres.

"Since she had nothing to compare it to at the time she assumed fucking was supposed to feel like she was being run through with a cutlass" (100)

I, de sobte, resulta evident. Hi havia quelcom de familiar a les primeres pàgines del llibre. Alguna cosa que romania entre línies en el primer capítol però que retorna en les memòries de Belicia Cabrales: l'herència directa del Realisme Màgic. Tal i com García Márquez ho féu a Cien años de soledad, la realitat es barreja (complementa/modifica) amb aparicions místiques. Un exemple clar ens el mostra la marató de pregàries de La Inca: "so furious and so unrelenting, in fact, was La Inca's pace that more than a few women suffered shetoot (spiritual burnout) and collapsed, never again to feel the divine breath of the Todopoderoso on their neck" (145)

En el quart capítol retornem a Amèrica, a l'Oscar i la Lola, però ara a través d'un narrador anònim. Qui és aquest dominicà que decideix anar a viure amb l'Oscar per poder-lo vigilar? Qui és aquest Yunior?

"In a better world I would have kissed her over the ice trays and that would have been the end of all our troubles. But you know exactly what kind of world we live in." (194)

A través d'en Yunior, aquest personatge cínic, obsessionat pel sexe, infidel de naixement, coneixem el primer intent de suïcidi de l'Oscar. I també que no serà el darrer. Oscar està deprimit i cansat de la seva vida. És evident que només és qüestió de seguir llegint abans que assoleixi el que busca.

Fa unes setmanes vaig llegir en un diari (bé, de fet era a Twitter, qui llegeix diaris avui en dia?) que el fet d'utilitzar la segona persona a l'hora de narrar una història la fa molt més íntima. Sembla que el narrador ens parli directament. Un truc ben senzill que no s'utilitza amb massa freqüència. Així, quan la segona part del llibre comença i retornem al punt de vista de la Lola, en les seves paraules directament adreçades a un desconegut "tu", sentim clarament aquesta intimitat.

"If you ask me I don't think there are such things as curses. I think there is only life. That's enough." (205)

És curios el fet que la vida de l'Oscar no s'acaba a través d'un suïcidi directe (tenint en compte els seus intents previs) sinó en un acte indirecte d'auto-assassinat producte de l'amor. El noi que mai ha estat amb una dona, s'acaba sacrificant per amor.

Potser el final del llibre és una mica massa optimista (si es tenen en compte les circumstàncies) i menys cínic com era la tònica general del llibre però, tot i això, en conjunt es tracta d'un bon llibre, una molt bona introducció al món de Junot Díaz.
_______________
Junot Díaz, The Brief Wondrous Life of Oscar Wao (Faber and Faber)
començat_ 03/02/14  /  acabat_ 27/02/14

Burning Mary, Tom Drury

Hi ha certs textos, certes combinacions de paraules i signes ortogràfics que generen una agradable sensació d’empatia, d’entendre què està dient l’autor i, a més, d’agradar-te com ho està dient. Aquest n’és un. Un altre exemple clar: el moment de la banyera a Zooey de J. D. Salinger. I no és casualitat que retorni aquest autor al pensament perquè les primeres pàgines del text de Drury remeten (tot i no saber molt bé el perquè) a Salinger. I a Richard Ford. És a dir, a grans narradors americans. Són unes pàgines plenes del sentiment literari independent americà (d’origen però que ha transcendit fronteres). Així de bé comença aquest Burning Mary.

“Emptiness and animosity are the touchstones of adult life.” (74) Aquesta és la conclusió a la qual arriba el protagonista a l’enterrament del seu tutor. I no s’equivoca gens.

Un breu fragment d’una novel·la que sembla interessant però no sense defectes perquè el trocet en el qual el protagonista sent a dues persones parlant sobre diners mentre està amagat a l’oficina resulta excessivament forçat, mal introduït i, pitjor encara, sembla ser el precedent d’una possible trama de la novel·la. Sincerament espero que no sigui així, que només es tractés d’un error anecdòtic introduït per a poder sentir la sabiduria popular de l’oncle del protagonista:“very easy to get into trouble, very hard to get out.” (79) i també, “be careful what you accept, because that’s what you get”. (79)

Sigui com sigui, potser és el primer text que m’ha despertat la curiositat per llegir més coses del seu autor que, altrament, és el que es pretenia en aquest recull de Granta. 1 de 5, no és una bona estadística.
___________
Tom Drury, Burning Mary (Granta)
Començat_ 25/04/13  /  Acabat_ 25/04/13 

El teatro y su doble, Antonin Artaud

Fa dues setmanes el nom Artaud era un so buit, opac, relacionat lleugerament amb el teatre però del qual en tenia una desconeixença absoluta. Arran de les lectures d’aquesta darrera setmana (Manual de teoría y práctica teatral, Cuaderno de dirección teatral, El teatre contemporani) ja m’he creat un personatge, unes expectatives: tinc ganes de conèixer què pensava aquest agitador escènic.

“Antes de seguir hablando de cultura señalo que el mundo tiene hambre, y no se preocupa por la cultura.” (9) Una de les queixes que més freqüentment hem de sentir aquells interessats en la cultura i, encara més, en la seva branca lingüística. Per sort, Xavier Antich va reproduir en un article de La Vanguardia unes paraules de Federico García Lorca sobre aquest tema que serveixen d’un bon paraxocs.

Molt bé: “defender una cultura que jamás salvó a un hombre de la preocupación de vivir mejor y no tener hambre no me parece tan urgente como extraer de la llamada cultura ideas de una fuerza viviente idéntica a la del hambre.” (9) La cultura establerta com a parasitària, allunyada de l’home, encarcarada en el poder. Allò que Feyerabend en deia Denkbeante, funcionaris culturals.

“Protesta contra la idea de una cultura separada de la vida, como si la cultura se diera por un lado y la vida por otro; y como si la verdadera cultura no fuera un medio refinado de comprender y ejercer la vida.” (12)

Clam al decreixement: “Está bien que de tanto en tanto se produzcan cataclismos que nos inciten a volver a la naturaleza, es decir, a reencontrar la vida.” (12) Convé ser-ne conscients dels excessos innecessaris, de les necessitats imposades, del creixement descontrolat i deshumanitzant i retornar a la base primera, l’home, la vida.

“La fijación del teatro en un lenguaje: palabras escritas, música, luces, ruidos, indica su ruina a breve plazo, pues la elección de un lenguaje revela cierto gusto por los efectos especiales de ese lenguaje; y el desecamiento del lenguaje acompaña a su desecación.” (15) I afegeix: “destruir el lenguaje para alcanzar la vida es crear o recrear el teatro.” (15) Per tant, ja d’entrada, ens mostra la necessitat d’un llenguatge més visceral, instintiu, i no tant racionalitzat.

Seguint el mite platònic de La caverna, ens diu que ens enlluernem amb les formes, les aparences, en comptes d’interessar-nos pel foc, per la llum que les crea. És a dir, la vida.

“Bajo la acción del flagelo las formas sociales se desintegran. El orden se derrumba.” (17)

Teatre: “La gratuidad inmediata que provoca actos inútiles y sin provecho.” (27)

“al igual que la peste, el teatro es un delirio, y es contagioso.” (30) I jo en sóc un exemple, d’aquest contagi perquè fa un any vivia allunyat del teatre, aliè a les seves accions, al seu verí. I ara no puc viure sense ell.

“La peste toma imàgenes dormidas, en desorden latente, y las activa de pronto transformándolas en los gestos más extremos” (31) Recordem Assaig sobre la ceguesa de Saramago i veiem com els homes infectats perden la civilització, l’ordre establert i lluiten per sobreviure massa sovint oblidant-se dels demés. El teatre, continua Artaud, “como la peste, rehace la cadena entre lo que es y lo que no es, entre la virtualidad de lo posible y lo que ya existe en la naturaleza materializado.” (31)

“Una verdadera pieza de teatro perturba el reposo de los sentidos, libera el inconsciente reprimido, incita a una especia de rebelión virtual.” (31)

“El teatro esencial se asemeja a la peste, no porque sea también contagioso, sino porque, como ella, es la revelación, la manifestación, la exteriorización de un fondo de crueldad latente.” (34)

El teatre “desata conflictos, libera fuerzas, desencadena posibilidades, y si esas posibilidades y esas fuerzas son oscuras no son la peste o el teatro los culpables, sino la vida.” (35) Nietzsche ja parlà de les pulsions instintives, de la repressió de la bèstia egoista, dèspota, interessada, que és l’home. Ell volgué mostrar que no era res dolent, que l’home era com era i el que havíem de fer era alliberar-lo de les constriccions socials i culturals. Artaud encara no es pronuncia sobre el bé o el mal de la humanitat, però sí que afirma que la vida, exposada tal i com és, és lletja, desagradable, violenta.”No vemos que la vida, tal como es y tal como la han hecho, ofrezca demasiados motivos de exaltación.” (35)

El teatre és positiu “pues al impulsar a los hombres a que se vean tal como son, hace caer la máscara, descubre la mentida, la debilidad, la bajeza, la hipocresía del mundo […] revelando a las comunidades su oscuro poder, su fuerza oculta, les invita a tomar, frente al destino, una actitud heroica y superior, que nunca hubieran alcanzado de otra manera.” (36)

“¿Cómo es posible que para el teatro occidental no haya otro teatro que el del diálogo?” (41) Es pregunta, Artaud, defensant els signes, el llenguatge no verbal.

Interessant defensa de la “pantomima directa, donde los gestos en vez de representar palabras o frases […] representan ideas, actitudes del espíritu, aspectos de la naturaleza, y todo de un modo efectivo, concreto, es decir, evocando constantemente objetos o detalles naturales.” (44)

“Un teatro que subordine al texto la puesta en escena y la realización —es decir, todo lo que hay de específicamente teatral— es un teatro de idiotas, de locos, de invertidos, de gramáticos, de tenderos, de antipoetas, y de positivistas, es decir occidental.” (46)

Teatre occidental: “de tendencias psicológicas” (50) mentre que, per l’altra banda, ell defensa més el teatre oriental “de tendencias metafísicas.” (50) Un teatre que defuig la paraula i es concentra en la naturalesa humana, no en els artificis creats per l’home.

“Hacer metafísica con el lenguaje hablado es hacer que el lenguaje exprese lo que no expresa comúnmente.” (51-52) Defineix Artaud continuant la idea, que ja ens havia exposat anteriorment, de la convencionalitat del llenguatges i, per tant, de la possibilitat de manipular-lo a voluntat. “Es emplearlo de un modo nuevo, excepcional y desacostumbrado, es devolverle la capacidad de producir un estremecimiento físico.” (52) I conclou poèticament: “es en fin considerar el lenguaje como forma de encantamiento.” (52) Perquè aquest és el poder real del llenguatge, la seva capacitat de manipular-nos.

Artaud identifica el teatre pur amb el teatre balinès, un teatre gestual, físic, allunyat de les paraules “donde todo, concepción y realización, vale y cobra existencia sólo por su grado de objetivación en escena.” (61) Un teatre que ens mostra l’essència primitiva de l’individu i del món, allunyat dels artificis socials. “Nuestro teatro nunca imaginó esta metafísica de gestos, nunca supo emplear la música con fines dramáticos tan inmediatos, tan concreto; nuestro teatro puramente verbal ignora todo cuanto es teatro.” (64)

“Se advierte en el teatro balinés un estado anterior al lenguaje, y capaz de elegir su propio lenguaje: música, gestos, movimientos, palabras.” (71) La possibilitat de crear de zero, sense lligams, sense convencions. La creació pura. Malgrat no ser-ho mai al 100% perquè encara que allunyem les paraules, la ideologia que contenen està ja impregnada en els individus. Per la seva educació, per la seva cultura, pel que sigui.

“Para el teatro occidental la palabra lo es todo, y sin ella no hay posibilidad de expresión; el teatro es una rama de la literatura.” (79) I, si està ben fet, si la transició es fa adequadament, no hauria de ser cap problema. Quan el text esdevé una llosa, una càrrega que impedeix actuar lliurament, llavors sí que és un problema.

Potser peca d’espiritual, de místic, però té raó: “la enfermedad espiritual de Occidente (el sitio por excelencia donde ha podido confundirse arte con esteticismo) es pensar en la posibilidad de una pintura que sea sólo pintura, una danza que sea sólo plástica, como si pretendiera cercenar las formas del arte, cortar sus lazos con todas las actitudes místicas que pueden adoptar ante lo absoluto.” (80-81)

“Todo verdadero sentimiento es intraducible. Expresarlo es traicionarlo.” (82)

“Las obras maestras del pasado son buenas para el pasado, no para nosotros.” (85) Afirma Artaud rotundament. Però convé discrepar-hi: hi ha obres que de debò són mestres, que malgrat el pas del temps continuen sent rellevants, genials. Que potser requereixen un esforç de contextualització, però que encara són vàlides. N’hi ha d’altres que, efectivament, queden desfasades. Per això ell diu: “si la multitud actual no comprende ya Edipo rey, por ejemplo, me atreveré a decir que la culpa la tiene Edipo rey, y no la multitud.” (85) Tot i que la opinió de la majoria mai hauria de ser un criteri de valor pres cegament perquè la suma d’individus no creen necessàriament qualitat, sinó només quantitat.

“Si la multitud ha perdido la costumbre de ir al teatro, si todos hemos llegado a considerar al teatro un arte inferior, un medio de distracción vulgar, y lo utilizamos como exutorio de nuestros peores instintos es porque nos dijeron demasiadas veces que era teatro, o sea, engaño e ilusión.” (87) Exacte. Masses vegades el teatre clàssic peca d’artificis, de diccions exagerades, antinaturals, de diàlegs forçats i poc creïbles, d’enganys, llums i pirotècnia que cerquen l’entreteniment banal deixant de banda la reflexió. Masses vegades el teatre sembla competir contra el cinema amb efectes especials, grans muntatges i artilleria visual, oblidant-se d’explicar històries, de transmetre emocions. Artaud proposa el Teatre de la crueltat: “No somos libres. Y el cielo se nos puede caer encima. Y el teatro ha sido creado para enseñar eso ante todo.” (91)

“En el teatro de la crueldad el espectador está en el centro y el espectáculo a su alrededor.” (93)

“Propongo pues un teatro donde violentas imágenes físicas quebranten e hipnoticen la sensibilidad del espectador.” (94) Tal i com fa, per exemple, Beat Takeshi a les seves pel·lícules. “Un teatro que abandone la psicología y narre lo extraordinario, que muestre conflictos naturales […] Un teatro que induzca al trance.” (94) Parla d’un teatre físic, d’emocions, de sensacions directes i colpidores, que apel·li a la part instintiva de l’individu i no a la intel·lectual com ho fa el teatre textual. O com ho feia a la seva època perquè amb els anys s’han presentat propostes integradores, imatges violentes, agressives, que defugen el pur instint i que se’ns mostren descontextualitzades, coreografiades, fins i tot (pensem en la versió cinematogràfica de A clockwork orange feta per Stanley Kubrick, per exemple). Una violència que apel·la a la raó.

Arribats a aquest punt, Artaud planteja la viabilitat del teatre de la crueltat en un lloc com París i ens mostra manifests i cartes que el justifiquen mentre busca la possibilitat de producció. Perquè aquí rau el principal problema del teatre en general: les idees hi són, els plantejaments, les propostes interessants… la seva materialització i, sobretot, futura representació és el que manca.

Idees del primer manifest del Teatre de la Crueltat:

Trencant amb el text: “en vez de insistir en textos que se consideran definitivos y sagrados, importa ante todo romper la sujeción del teatro al texto, y recobrar la noción de una especie de lenguaje único a medio camino entre el gesto y el pensamiento.” (101) Mica en mica, la separació respecte el pensament d’Artaud es va ampliant: “no queremos abrumar al público con preocupaciones cósmicas transcendentes.” (105) Doncs quin sentit té tot plegat sense aquesta mena de preocupacions?

Les seves doctrines cada vegada s’apropen més al manifest del moviment Dogma. Clar que aquell era un joc, una broma de resultats molt interessants. Així, Artaud delimita els elements que hi ha d’haver en el teatre de la crueltat, amb tots els aspectes negatius que les imposicions comporten. “Gritos, quejas, apariciones, sorpresas, efectos teatrales de toda especie, belleza mágica de los ropajes tomados de ciertos modelos rituales, esplendor de la luz, hermosura fascinante de las voces, encanto de la armonía, raras notas musicales, colores de los objetos, ritmo físico de los movimientos cuyo crescendo o decrescendo armonizarán exactamente con la pulsación de movimientos a todos familiares, apariciones concretas de objetos nuevos y sorprendentes, máscaras, maniquíes de varios metros de altura, repentinos cambios de luz, acción física de la luz que despierta sensaciones de calor, frío, etcétera.” (106) Però no havíem acordat que havíem de defugir el sensacionalisme i els efectes especials?

Les obres no s’han de representar a teatres, sinó a espais diferents com esglesies, garatges, ens diu Artaud. “No interpretaremos piezas escritas, sino que ensayaremos una puesta en escena directamente en torno a temas, hechos y obras conocidas.” (111)

“Sin un elemento de crueldad en la base de todo espectáculo, no es posible el teatro. En nuestro presente estado de degeneración, sólo por la piel puede entrarnos otra vez la metafísica del espíritu.” (112) I això sembla tan cert pel 1930 com pel 2012.

“La conciencia es la que otorga al ejercicio de todo acto de vida su color de sangre, su matiz cruel, pues se sobreentiende que la vida es siempre la muerte de alguien.” (116)

Interessant manera de respondre a les crítiques que rep: “no creo que después de leer mi manifiesto pueda usted perseverar en su objeción; así que no lo ha leído, o lo ha leído mal.” (124) I això, el criticar sense saber, sense llegir, sense entendre, passa massa sovint.

Recuperant la crítica a les paraules: “las palabras no quieren decirlo todo, y que por su naturaleza y por su definido carácter, fijado de una vez para siempre, detienen y paralizan el pensamiento, en lugar de favorecer y permitir su desarrollo.” (125) Per això mateix, Artaud continua la seva defensa afirmant que el seu teatre no és només un fugir del llenguatge, sinó que és utilitzar les paraules de maneres noves, més eficaces, que permetin expressar tot allò que el teatre hauria d’expressar.

“El secreto del teatro en el espacio es la disonancia, la disposición de los timbres, y la discontinuidad dialéctica de la expresión.” (128) És a dir, la transmutació dels codis establerts amb la voluntat de fer-los més expressius, més útils.

Desenganyat amb el teatre contemporani, Artaud s’exclama: “el teatro no es ya un arte; o en todo caso es un arte inútil […] Estamos hartos de sentimientos decorativos y vanos, de actividades sin objeto, consagradas solamente a lo amable y a lo pintoresco.” (130) I afegeix: “si nuestra época se aparta y se desinteresa del teatro, es porque el teatro ha dejado de representarla.” (131) I sovint aquest continua sent un dels grans problemes del teatre. Potser no necessàriament la manca de representació de la societat, sinó la manca d’interès que en ella hi desperta.

La part epistolar del llibre resulta difícil d’entendre perquè no s’hi inclouen les cartes a les quals es fa referència (totes les respostes d’Artaud són respostes directes a objeccions concretes que desconeixem) o, si més no, un breu resum dels seus continguts. A més, el fet que totes les cartes comencin amb “no he dicho que…” (132) ens mostra que el principal problema és de comunicació, que les seves paraules no són ben enteses. O bé perquè ell no les ha dit bé, o bé perquè són massa radicals per a ser enteses correctament i acceptades pels seus interlocutors. De fet, ell mateix afegeix “esta vez lo que quiero hacer es más fácil de hacer que de decir.” (133) Doncs endavant, deixem que les obres parlin per elles mateixes.

Un repte pel teatre: que les representacions siguin millors que la lectura del text. És a dir, que la posada en escena millori el text original.

Segon manifest del teatre de la crueltat:

“el teatro de la crueldad ha sido creado para devolver al teatro una concepción de la vida apasionada y convulsiva.” (139) Una molt bona proposta. Tant, de fet, que fa plantejar per què aquest llibre es titula El teatro y su doble quan d’aquesta duplicitat només se’n parla breument i, en canvi, el teatre de la crueltat n’és el principal protagonista. Qüestions editorials que ignoro. Però imagino que deu tenir a veure amb drets d’autor, a que potser el llibre El teatro de la crueldad ja existeix, a que potser aquest llibre és només un recull de texts seleccionats per una editorial més que pel propi autor. Conjectures tot plegat.

“El teatro de la crueldad se dirigirá al hombre total y no al hombre social sometido a leyes y deformado por preceptos y religiones.” (140) I aquí resonen les paraules de Nietzsche, el gran vitalista, que acusava a la humanitat d’estar sotmesa a la civilització, a la llosa religiosa i racional, l’origen de la qual ell el traçava fins a Jesús i Sòcrates, els grans pervertidors de l’home, els que l’han omplert de neguit, culpes i angoixes que, en un estat previ, instintiu, no tenia.

Després de múltiples exemples cabalístics, de referències a l’acupuntura i la medicina tradicional xinesa en general que ens fan plantejar l’obsessió de tota una generació de pensadors i artistes occidentals per temes orientals (vegis Kerouac, Salinger, Thomas Mann, Tàpies…) Artaud afirma: “toda emoción tiene bases orgánicas […] Conocer de antemano los puntos del cuerpo que es necesario tocar es arrojar al espectador en trances mágicos.” (155) Fins i tot quan l’espectador no està per orgues espirituals? O només afecta als coneixedors del diferents punts sagrats que són tocats damunt l’escenari? Aquest és un misteri que ell no desvetlla.

______________
Antonin Artaud, El teatro y su doble (Edhasa)
començat_ 27/02/12  /  acabat_ 12/03/12