Llibre de meravelles, Ramon Llull

"Puja ton entendre e pujaràs ton amar."

Amb la voluntat de donar a conèixer l'obra de Déu, de convertir als infidels i reafirmar als creients, el pare d'en Fèlix (alter ego del propi Llull?) envia al seu fill a recórrer el món. No triga en trobar-se amb una pastora creient que confia en la protecció divina. Però, quan el llop se li menja les ovelles i també a ella, en Fèlix comença a dubtar de l'existència de Déu. Un fet que se li ha d'agraïr a Llull perquè si tot el llibre hagués estat un panegíric a la figura divina morta i ressuscitada, s'hauria fet insoportable després de ben poques pàgines.

Un altre dubte que es planteja en Fèlix és la definició de Déu perquè pensa que si coneix què és Déu exactament, llavors el podrà estimar més. El savi ermità encarregat de respondre a aquesta pregunta es remet a les obres divines i prou i, davant les queixes d'en Fèlix, recorre a les definicions típiques de Déu: bondat pura, grandesa, eternitat... Més interessant resulta el seu ús de l'argument ontològic aplicat a la unitat de Déu: en tant que Déu és etern i súmament bo i magnànim i senyor de tot, no podria ser que hi haguessin altres entitats com ell que fossin límits a la seva magnanimitat i poder.

Abans del dualisme cartesià, Llull propugnava la tríada seguint una idea molt clara: en tant que Déu és trinitat i l'home és fet a imatge i semblança de Déu, l'home també ha d'estar format de tres parts. Aquestes parts són: "matèria, forma, e la conjunció que és de la matèria e de la forma." Seguint aquesta mateixa lògica de creacionisme mimètic, l'ànima, els animals i fins i tot el món també són tripartits. Al món hi trobem Sensualitat, que "són les coses sensuals, que són corporals e sensibles". És a dir, perceptibles als sentits; "intel·lectualitat [...] ço que és ànima d'hom, o és àngel", la res cogitans cartesiana, i l'animalitat, l'ésser, "ço que és ajustat de coses corporals e espirituals". És a dir, la combinació de les altres categories.

Un altre argument clàssic sobre l'existència (o no) de Déu que Llull utilitza per parlar sobre la localització de Déu: la teoria de l'existència del mal en el món. "Si lo Deú de glòria, qui és llugor e resplendor, nedetat de tot nedetat, e qui és caritat e font de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que lo món està en tan torbat estament?". És a dir, si Déu és bo, per què permet el mal? La resposta, com sempre, és l'apel·lació a la llibertat de l'individu, a la justícia divina, a la bondat més enllà de la nostra comprensió...

Curiós punt de vista sobre el dilema de la creació del món del no res que s'oposa a les teories platòniques del deteriorament del món sensible, aixó com al pensament contemporani imposat de l'obsolescència programada: "si lo món fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món fóra fet." Altres temps, altres esperances que les coses fetes durin per sempre, que les sabates de cuir que el propi Llull posa d'exemple, no s'hauràn de canviar al final de la temporada.

"En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car lleugerament creïen; e en lo temps de Crist e dels apòstols se covenien miracles, car les gents no eren molt fundades en escriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som esdevenguts en temps que les gents amen raons necessàries, car són fundades en grans ciències de fisolofia e de teologia; e per açò les gents que ab fisolofia són caiguts en error contra la santa fe romana, cové conquerir ab raons necessàries, e destruir a ells llurs falses opinions ab raons necessàries, les quals raons sien per fisolofia e per teologia." I per la major dificultat de convèncer amb raons que no amb fets (fàcilment manipulables, publicables, expandibles) ja fa anys que es lluita per retornar a la ciutadania a l'època pre-racional, l'època de la fe cega (i no únicament religiosa), l'obediència al poder i la ignorància comprada amb pa i circ: les engrunes que rebem de càrites i la televisió/xarxes socials.

"La pus mala bèstia e la pus falsa qui sia en est món, és hom." Afirma la serp i repeteix després el bou en El llibre de les bèsties. Un llibre que, malgrat les discrepàncies, recorda a un text posterior, l'Animals Farm de l'Orwell en tant que exposa la reunió dels animals i la voluntat d'escollir el seu líder. Aquí no trobem els porcs afirmant que tots els animals són iguals excepte alguns que són més iguals que els altres, aquí és una lluita de tots contra tots, dels forts contra els llestos, dels carnívors contra els herbívors i, al darrere, hi veiem un retrat fidedigne de la humanitat. Un llibre que, per cert, vaig intentar llegir fa uns anys, tants com 15, i vaig abandonar però que ara, per fi, he pogut disfrutar. I molt.

Davant la pregunta kantiana de "què és l'home" (que ja va iniciar, indirectament, el llibre El rostre de l'altre, d'en Xavier Antich sobre la filosofia de Lévinas), Llull afirma: "hom és ésser ajustat d'ànima e de cors, en lo qual és vegetació, sensualitat, imaginació, raon e moviment." La "vegetació" es refereix a la part més física, al fet de tenir ulls i nas i cos. La "sensualitat" justifica els desitjos i les sensacions físiques de calor, fred, gana... "Per la imaginació imagina hom les coses sensibles". Per la "raon ha hom ànima racional". I pel "moviment" s'enten "aquell movement ajustat de vegetació, sensualitat, imaginació, racionalitat."

Com es pot combatre el masclisme, tant el visceral i descobert, com l'amagat i encobert després de segles d'història patriarcal? Després de segles d'adoctrinament cristià? Com lluitar contra això: "per ço com Déus ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus forment en la creatura pus noble que en la menys noble, vol que per natura am més fembra haver fill que filla, per ço com hom és pus noble creatura que fembra, d'aitant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa haja fill, on haja més de semblança de Déu que en filla."

"Dix Fèlix que ell se meravellava dels hòmens rics, car los de més menuguen blancs pans e fan almoina de pa negre."

O de com els mulmilionaris donen calderilla per netejar-se la cara (i desgravar), o com Europa encara la crisi dels refugiats.

"És meravella com hom coneix vici en l'altre, e en si mateix no el sap conèixer."

"Fort me dó gran meravella de les gents d'aquest món per què els plau tant edificar bells palaus, bells castells, e belles cases, com sia cosa que tan poc viva home en lo món, e com hom, si és viu, no es sap si veurà l'endemà." El dubte etern sobre la contingència de l'individu: quin sentit tenen tots els nostres esforços i sacrificis, tots els nostres aprenentatges, fites assolides i lluites guanyades si, com deia Sartre, al final, la vida simplement s'acaba? Potser necessitem distreure'ns d'alguna manera. Potser és que no sabem fer altra cosa. Potser apel·lem inconscientment al tetrafarmacon d'Epicur i, mentre vivim, som. I, en tant que som, fem coses que, un cop morts, ja no serem i res ens haurà de preocupar.

I en Fèlix arriba al final del seu viatge, no perquè l'ha acomplert sinó perquè mor en un monestir després que l'hagin convertit en monjo. Feia falta que morís en Fèlix just quan es proposava a realitzar la tasca que el seu pare li havia encomenat? En principi no. Potser, fins i tot, pot ser vist com una injustícia. Però, a nivell dramàtic (i espiritual) sí que era necessari: amb la seva mort, la seva feina passa a un altre monjo i, després d'aquest a un altre, de manera que vagin "per lo món recontant lo Llibre de meravelles, e muntiplicà aquell, segons les meravelles que atrobava." I aquest és, precisament, el missatge últim que deixa Llull en aquesta obra: la tasca d'explicar l'obra de Déu i la feina de convertir als infidels no s'ha d'acabar mai. Una llàstima, però, el munt de fal·làcies, demostracions ad hoc i deduccions inductives que omplen el llibre. Però quan es vol justificar allò injustificable acaben sent inevitables.
_______________
Ramon Llull, Llibre de meravelles (Edicions 62)
començat_ 19/01/16  /  acabat_ 15/03/16

El ser y la muerte, José Ferrater Mora

La introducció, anònima, per cert, com si Planeta-Agostini no pogués pagar els drets al prologuista, ens situa a Ferrater Mora dintre de la filosofia d'arrel catalana, la que practicaven Ramon Llull o Arnau Vilanova. Una filosofia amb un llenguatge propi com el tan enarborat darrerament "seny" que l'anònim prologuista intenta traduir com: "un estado de ponderación mental, como la capacidad de la justa percepción y apreciación de las cosas, de la que se deriva una adecuada y correcta actuación." (IV) Curiós. I més quan el seny a mi sempre m'ha aportat una idea d'autocontrol, de pensament previ i de raciocini (la primera part de la definició) però bastanta poca acció.


Característiques de la filosofia catalana dels 40:
1. "Sentido de la realidad" (IV), defugir l'abstraccionisme.
2. "Oposición al verbalismo" (IV), res de retòrica ni paraules intricades que només busquen aparentar i omplir els egos dels oradors/redactors.
3. "Sentido de la continuidad histórica" (IV) Contextualització del pensament.
Seguint la màxima de "No ho podem aprendre tot de ningú però de tothom podem aprendre alguna cosa", Ferrater Mora proposa el que ell anomena un "sistema integracionista". És a dir, analitzar diferents postures que són vistes, generalment, com a contraposades, i agafar-ne aquells elements que ell consider més encertats. Un procés interessant però ple de trampes perquè no agafa totes les postures possibles sobre un tema sinó només aquelles de les quals en pot extreure les idees que més l'interessen. Tal i com Plató traçava els diàlegs socràtics en els quals els interlocutors de Sòcrates deien sempre allò que ell volia que diguessin. Integracionista, però no exhaustiu.

"La mala retórica es el vehículo más apto con que transportar la mala filosofía." (V)

"El llamado "sentido común" es mucho menos común de lo que parece, en el sentido de que no es común a toda la humanidad y para todas las épocas." (26) La primera vegada que vaig sentir aquesta noció, provenia de la boca del professor Marcel Salleras i m'obrí a la necessitat de desenvolupar un esperit crític capaç de posar en dubte fins i tot els elements que creiem més certs.

"Entender la realidad es pensar la realidad, y que al pensarla la definimos, articulamos, y, hasta cierto punto, conformamos según modelos o esquemas que vienen, por así decirlo, o de "fuera" -sea de un sistema de categorías, ideas y valores que presuponemos "preexistir" en alguna "parte"-, o de "dentro" de un sistema análogo, que el sujeto cognoscente acarrea consigo." (45-6) La realitat en abstracte, allunyada de nosaltres, no existeix. Som nosaltres qui la configurem. I d'això no n'hi ha cap dubte, només cal observar les diferents visions i interpretacions de la realitat que tenim tots nosaltres. Començant amb els individus d'un mateix bloc de pisos, d'un barri, d'una localitat, d'un país, d'una cultura, d'un continent...

Ontologia de l'integracionisme: partint de la idea que no hi ha res purament o exclusivament material ni mental, postula "una sucesión ontológica de entidades. Pero presumo que esta sucesión no es representable por una sola línea ininterrumpida y unidireccional, al modo de una flecha que indicaría la dirección del ser hacia la "existencia real"; es representable más bien por una línea en cada uno de cuyos puntos convergen dos direcciones inversas y complementarias." (58)

"El hombre es un modo de ser un cuerpo." (108)

"La muerte no da todo su sentido a su vida, como podría desprenderse de Heidegger. Pero ni quita todo sentido a la vida, como sugiere Sartre. La muerte misma carece de sentido y, sin embargo, otorga sentido a la vida." (156) La mort és un dels misteris que ens manté més entretinguts i ocupats mentre estem, precisament, lluitant contra ella, contra saber què és en realitat per experiència pròpia.

Schopenhauer encertat (com pràcticament sempre): "tanto las creencias religiosas como los sistemas filosóficos son "el antídoto que la razón segrega ante el temor a la muerte"." (172)

I, per acabar el llibre, Ferrater Mora ens informa que, de les diferents frases que ha anat utilitzant en les vàries edicions del text, es queda amb la d'Aristòtil: "hagamos de nuestra discusión un comienzo." (208) Tal i com diu ell, l'expressió de "uno de los aspectos básicos de la actitud filosófica tal como la entiendo: abierta siempre al debate y dispuesta, si es menester, a la rectificación." (208) Efectivament, tal i com s'havia apuntat anteriorment, "de tots els autors se'n pot aprendre alguna cosa, però de cap no es pot aprendre tot". És a través del diàleg constant (real o fictici) que la nostra sensació (real o fictícia) d'abastar coneixement augmenta. Coneixement sobre què o amb quina validesa real? Això ja és un altre tema.
_______________
José Ferrater Mora, El ser y la muerte (Planeta-Agostini)
començat_ 5/10/14  /  acabat_ 4/11/14