Llibre de meravelles, Ramon Llull

"Puja ton entendre e pujaràs ton amar."

Amb la voluntat de donar a conèixer l'obra de Déu, de convertir als infidels i reafirmar als creients, el pare d'en Fèlix (alter ego del propi Llull?) envia al seu fill a recórrer el món. No triga en trobar-se amb una pastora creient que confia en la protecció divina. Però, quan el llop se li menja les ovelles i també a ella, en Fèlix comença a dubtar de l'existència de Déu. Un fet que se li ha d'agraïr a Llull perquè si tot el llibre hagués estat un panegíric a la figura divina morta i ressuscitada, s'hauria fet insoportable després de ben poques pàgines.

Un altre dubte que es planteja en Fèlix és la definició de Déu perquè pensa que si coneix què és Déu exactament, llavors el podrà estimar més. El savi ermità encarregat de respondre a aquesta pregunta es remet a les obres divines i prou i, davant les queixes d'en Fèlix, recorre a les definicions típiques de Déu: bondat pura, grandesa, eternitat... Més interessant resulta el seu ús de l'argument ontològic aplicat a la unitat de Déu: en tant que Déu és etern i súmament bo i magnànim i senyor de tot, no podria ser que hi haguessin altres entitats com ell que fossin límits a la seva magnanimitat i poder.

Abans del dualisme cartesià, Llull propugnava la tríada seguint una idea molt clara: en tant que Déu és trinitat i l'home és fet a imatge i semblança de Déu, l'home també ha d'estar format de tres parts. Aquestes parts són: "matèria, forma, e la conjunció que és de la matèria e de la forma." Seguint aquesta mateixa lògica de creacionisme mimètic, l'ànima, els animals i fins i tot el món també són tripartits. Al món hi trobem Sensualitat, que "són les coses sensuals, que són corporals e sensibles". És a dir, perceptibles als sentits; "intel·lectualitat [...] ço que és ànima d'hom, o és àngel", la res cogitans cartesiana, i l'animalitat, l'ésser, "ço que és ajustat de coses corporals e espirituals". És a dir, la combinació de les altres categories.

Un altre argument clàssic sobre l'existència (o no) de Déu que Llull utilitza per parlar sobre la localització de Déu: la teoria de l'existència del mal en el món. "Si lo Deú de glòria, qui és llugor e resplendor, nedetat de tot nedetat, e qui és caritat e font de vida, és en lo món, ¿com pot ésser que lo món està en tan torbat estament?". És a dir, si Déu és bo, per què permet el mal? La resposta, com sempre, és l'apel·lació a la llibertat de l'individu, a la justícia divina, a la bondat més enllà de la nostra comprensió...

Curiós punt de vista sobre el dilema de la creació del món del no res que s'oposa a les teories platòniques del deteriorament del món sensible, aixó com al pensament contemporani imposat de l'obsolescència programada: "si lo món fos fet e no creat, fóra eternal ço de què el món fóra fet." Altres temps, altres esperances que les coses fetes durin per sempre, que les sabates de cuir que el propi Llull posa d'exemple, no s'hauràn de canviar al final de la temporada.

"En lo temps dels profetes se covenia que per creença hom convertís les gents, car lleugerament creïen; e en lo temps de Crist e dels apòstols se covenien miracles, car les gents no eren molt fundades en escriptures, e per açò amaven miracles, qui són demostracions de coses visibles corporalment. Ara som esdevenguts en temps que les gents amen raons necessàries, car són fundades en grans ciències de fisolofia e de teologia; e per açò les gents que ab fisolofia són caiguts en error contra la santa fe romana, cové conquerir ab raons necessàries, e destruir a ells llurs falses opinions ab raons necessàries, les quals raons sien per fisolofia e per teologia." I per la major dificultat de convèncer amb raons que no amb fets (fàcilment manipulables, publicables, expandibles) ja fa anys que es lluita per retornar a la ciutadania a l'època pre-racional, l'època de la fe cega (i no únicament religiosa), l'obediència al poder i la ignorància comprada amb pa i circ: les engrunes que rebem de càrites i la televisió/xarxes socials.

"La pus mala bèstia e la pus falsa qui sia en est món, és hom." Afirma la serp i repeteix després el bou en El llibre de les bèsties. Un llibre que, malgrat les discrepàncies, recorda a un text posterior, l'Animals Farm de l'Orwell en tant que exposa la reunió dels animals i la voluntat d'escollir el seu líder. Aquí no trobem els porcs afirmant que tots els animals són iguals excepte alguns que són més iguals que els altres, aquí és una lluita de tots contra tots, dels forts contra els llestos, dels carnívors contra els herbívors i, al darrere, hi veiem un retrat fidedigne de la humanitat. Un llibre que, per cert, vaig intentar llegir fa uns anys, tants com 15, i vaig abandonar però que ara, per fi, he pogut disfrutar. I molt.

Davant la pregunta kantiana de "què és l'home" (que ja va iniciar, indirectament, el llibre El rostre de l'altre, d'en Xavier Antich sobre la filosofia de Lévinas), Llull afirma: "hom és ésser ajustat d'ànima e de cors, en lo qual és vegetació, sensualitat, imaginació, raon e moviment." La "vegetació" es refereix a la part més física, al fet de tenir ulls i nas i cos. La "sensualitat" justifica els desitjos i les sensacions físiques de calor, fred, gana... "Per la imaginació imagina hom les coses sensibles". Per la "raon ha hom ànima racional". I pel "moviment" s'enten "aquell movement ajustat de vegetació, sensualitat, imaginació, racionalitat."

Com es pot combatre el masclisme, tant el visceral i descobert, com l'amagat i encobert després de segles d'història patriarcal? Després de segles d'adoctrinament cristià? Com lluitar contra això: "per ço com Déus ama demostrar e significar sa virtut e sa semblança pus forment en la creatura pus noble que en la menys noble, vol que per natura am més fembra haver fill que filla, per ço com hom és pus noble creatura que fembra, d'aitant fembra deu més amar haver fill que filla, per ço que de si mateixa haja fill, on haja més de semblança de Déu que en filla."

"Dix Fèlix que ell se meravellava dels hòmens rics, car los de més menuguen blancs pans e fan almoina de pa negre."

O de com els mulmilionaris donen calderilla per netejar-se la cara (i desgravar), o com Europa encara la crisi dels refugiats.

"És meravella com hom coneix vici en l'altre, e en si mateix no el sap conèixer."

"Fort me dó gran meravella de les gents d'aquest món per què els plau tant edificar bells palaus, bells castells, e belles cases, com sia cosa que tan poc viva home en lo món, e com hom, si és viu, no es sap si veurà l'endemà." El dubte etern sobre la contingència de l'individu: quin sentit tenen tots els nostres esforços i sacrificis, tots els nostres aprenentatges, fites assolides i lluites guanyades si, com deia Sartre, al final, la vida simplement s'acaba? Potser necessitem distreure'ns d'alguna manera. Potser és que no sabem fer altra cosa. Potser apel·lem inconscientment al tetrafarmacon d'Epicur i, mentre vivim, som. I, en tant que som, fem coses que, un cop morts, ja no serem i res ens haurà de preocupar.

I en Fèlix arriba al final del seu viatge, no perquè l'ha acomplert sinó perquè mor en un monestir després que l'hagin convertit en monjo. Feia falta que morís en Fèlix just quan es proposava a realitzar la tasca que el seu pare li havia encomenat? En principi no. Potser, fins i tot, pot ser vist com una injustícia. Però, a nivell dramàtic (i espiritual) sí que era necessari: amb la seva mort, la seva feina passa a un altre monjo i, després d'aquest a un altre, de manera que vagin "per lo món recontant lo Llibre de meravelles, e muntiplicà aquell, segons les meravelles que atrobava." I aquest és, precisament, el missatge últim que deixa Llull en aquesta obra: la tasca d'explicar l'obra de Déu i la feina de convertir als infidels no s'ha d'acabar mai. Una llàstima, però, el munt de fal·làcies, demostracions ad hoc i deduccions inductives que omplen el llibre. Però quan es vol justificar allò injustificable acaben sent inevitables.
_______________
Ramon Llull, Llibre de meravelles (Edicions 62)
començat_ 19/01/16  /  acabat_ 15/03/16

Riu Gener, Ferran Joanmiquel Pla

En una ciutat inhòspita, un conjunt d'individus intenten seguir endavant. Una filla que fa de puta per poder seguir ajudant a la seva mare amb alzheimer; una parella gai de jugadors de bàsquet d'un equip a la deriva incapaç de mantenir-se a la primera divisió, i l'entrenador de l'equip a qui la dona l'acaba de deixar i el poc prestigi que tenia s'esfuma amb el descens de l'equip.
I, entremig, un cocodril mil·lenari que ha despertat després d'hivernar durant segles per culpa de la seguera que està patint la ciutat. Un personatge més de l'obra que dóna esperança i il·lusió temporal a la ciutat i als turists. Fins que esdevé passat de moda i tothom l'oblida.

Personatges ferits que, malgrat tot, segueixen endavant. Intenten adaptar-se a les circumstàncies i seguir endavant: "Com a màxim, les persones podem aspirar a fer com l'aigua, entrenador. L'aigua no té forma, s'adapta al medi i va obrint camí amb paciència. Fins que és el medi el que s'acaba adaptant a l'aigua. Les persones hauríem de ser com l'aigua, entrenador, no hauríem de tenir forma." (94-5) Potser mancats de forma (del cos empresonador de l'ànima que deien els clàssics) la nostra res cogitans podria ser més flexible i imposar-se més i millor. De fet, tots els nostres plans funcionen a la perfecció en el nostre cap, el món s'adapta als nostres pensaments, els nostres interlocutors reaccionen encertadament als nostres comentaris, quan només són pensaments. Tan bon punt ho volem convertir en accions, és a dir, quan els hi donem forma... les coses van d'una altra manera.

Tot i l'excés lingüístic d'algunes converses, la floritura d'algunes de les frases dels diferents personatges que fa que l'obra perdi versemblança puntualment, l'ambient i les sensacions creades per en Ferran Joanmiquel són encertades, tristes i reals alhora, amb un final agredolç ben trobat.
_____________
Ferran Joanmiquel Pla, Riu Gener (Els llibres de l'apuntador)
començat_ 14/09/15  /  acabat_ 14/09/15

Johnny empuñó su fusil, Dalton Trumbo

"La primera Guerra Mundial comenzó como un festival de verano: todo el mundo luciendo faldas que se ondulaban al viento y charreteras doradas. Millones y millones vitoreaban desde las aceras mientras altezas con penachos, dignatarios, mariscales de campo y otros idiotas por el estilo desfilaban por las capitales europeas a la cabeza de sus brillantes legiones." (9) Així és com el propi Trumbo introdueix el món absurd, ridícul i sotmès en el qual es desenvolupà la primera guerra mundial.

"Johnny tuvo un significado distinto en tres guerras diferentes." (12) Va ser ignorat per tots els partits durant la Segona Guerra mundial, "cuando el pacifismo era anatema para la izquierda americana y la mayor parte del centro." (10) Després va ser censurat durant una època poc després de Pearl Harbour i es va deixar d'imprimir durant la guerra de Corea. Però "su significado actual es el que cada lector quiera concederle." (12) Com afirmava Derrida, un text, qualsevol text, no està mai acabat ni tancat del tot, és el lector qui, llegint-lo, li dóna una interpretació concreta. Un significat puntual i mutable.

"Las cifras nos han deshumanizado. Con el café del desayuno leemos que 400.000 americanos murieron en Vietnam. En vez de vomitar, nos hacemos una tostada." (15)

Trumbo ens mostra una societat plàcida, dolça, innocent, en contacte amb la natura, meravellada per les primeres converses telefòniques i els primers avions... un món on tot sembla ser possible, on la felicitat sembla anar en augment fins que, de sobte, esclata la guerra. No gaire diferent al que podien sentir els habitants de Bòsnia o de Sarajevo quan els seus territoris començaven a florir i la guerra els va aturar.

Des del principi, Trumbo ofereix una narrativa visceral marcada, visualment, per la manca de comes. Premia l'expressivitat per damunt de les normes de puntuació com també feia en Saramago. Expandeix les possibilitats emotives de la narrativa mentre que, al mateix temps, combina l'acció present amb els records que es neguen a desaparèixer. Passem de la realitat d'en Johnny estirat en un llit que desconeix, amb la cara i els ulls venats i totalment sord i mut i amb la consciència que li estan amputant un braç al passat que ell reviu inevitablement però, també, que un narrador desconegut s'encarrega de destriar-nos per ajudar-nos a comprendre què li ha passat. Diferents aproximacions a una realitat múltiple. Diferents incursions a la vida d'aquest protagonista a qui la guerra li ha pres la llibertat.

"Nada era real salvo el dolor." (64)

Conseqüències directes d'una guerra:  "cuatro quizá cinco millones de hombres muertos sin que ninguno de ellos quisiera morir mientras cientos quizá miles se volvían locos o quedaban ciegos o lisiados sin poder morir no importa lo mucho que lo intentaran." (106)

Què pot fer un home a qui li han pres el cos? Què pot fer una ment que no para de pensar incapaç de connectar amb les sensacions físiques d'un cos? Quin endimoniat càstig cartesià deixa aquesta res cogitans sense possibilitat de realitat empírica? (Quina solitud degué sentí Descartes quan arribà al final del seu dubte metòdic? Potser per això també li anà bé aferrar-se a una divinitat per construir el món de nou) Què pot fer un individu en una situació semblant sinó embogir?
I Dalton Trumbo ho retrata brillantment en les primeres pàgines del llibre. Mostra l'angoixa, el pànic, les suors no sentides, els crits impossibles d'emetre, els cops no donats que en Joe malda per fer però no pot. L'angoixa opressora d'una ment sense cos, sense possibilitat de millorar però que, malgrat tot, segueix en vida. La tortura d'aquell que ha estat enterrat de viu en viu.

"¿Cómo podría demostrar que estaba despierto si no podía abrir los ojos y mirar a su alrededor en la oscuridad?" (117) Com fugir del dubte cartesià i seguir creient que, malgrat tot, estem desperts? És a dir, que existim. Com sobreposar-nos al dubte d'en Putnam dels cervells en una cubeta? Com podem demostrar que existim més enllà del nostre cervell?

"Hay montones de leyes para proteger el dinero de la gente incluso en tiempos de guerra pero no hay nada en los libros que diga que la vida de un hombre le pertenece a él." (131) Per això en Joe Bonham no va tenir cap elecció quan va ser allistat: va haver d'anar a la guerra tant sí com no perquè la seva vida, en el fons, pertany a l'estat. Per això molts havien de perdre entre nou mesos i un any de les seves vides (entre nou mesos i un any!) perquè el govern espanyol els obligava a anar a jurar bandera i a aprendre a disparar.

"¿Qué demonios significa libertad en todo caso? Es sólo una palabra como casa o mesa o cualquier otra palabra." (131) El que passa, tal i com el mateix Trumbo indica, és que careix de referent: hom no pot assenyalar la llibertat. I això la fa, ja d'entrada, més difícil d'acotar i, per tant, d'entendre i de fer entendre. Fins i tot de compartir la idea completament amb una altra persona. Per molt que pensin semblant. I, segons Trumbo, quan els homes afirmaven anar a la guerra a lluitar per la llibertat, "¿por qué clase de libertad luchaban [...]? ¿Cuánta libertad y la idea de libertad de quién?" (131) I el mateix argument serveix per la lluita per la democràcia: "La guerra era para hacer el mundo más seguro por la democracia por los países pequeños por todos. Acabada la guerra el mundo estaría a salvo para la democracia. ¿Era así? ¿Y qué clase de democracia? ¿Y cuánta? ¿Y de quién?" (133) El perill de les paraules sense referent és que fàcilment tothom se les vol apropiar per benefici propi. Pensem en democràcia en boca d'un representant del Partit Popular o un representant de la CUP. O en justícia, tolerància, respecte, demagògia, bondat, innocència...

En el fons, un dels grans temes del llibre (més enllà de l'evident del pacifisme, de la denúncia contra les guerres) és la comunicació. Com comunicar-nos quan estem mancats de boca? Com expressar-nos sense ulls ni braços per gesticular? Com interactuar amb els demés sense poder-los sentir? Fins a quin punt una persona aïllada en el seu interior, incapaç de moure's, de comunicar-se, segueix sent una persona? Això és el que es planteja en Johnny. Certament, no és una persona en el sentit complet de la paraula (entenent-la, per exemple, com a animal social), però sí que ho és en tant que està viu i el seu cervell segueix funcionant. Però si des de l'exterior no es pot saber que aquell cervell presoner en un cos malmès segueix intacte, quina interpretació se n'ha de fer d'aquest individu? La incomunicació que porta a la solitud i la solitud a la bogeria.

"Pero él era uno de ellos formaba parte de ellos era también un esclavo. También a él lo habían arrancado de su hogar. También a él lo habían puesto al servicio de otros sin su consentimiento. También a él lo habían enviado a un país extranjero lejos de su tierra nativa. También a él le habían obligado a luchar contra otros esclavos iguales que él en un lugar extraño. También él había sido mutilado y marcado para siempre." (205)

"Ya ves que no tiene afectada la mente que habla como tú y como yo es una persona posee una identidad es parte del mundo." (235) Perquè, en el fons, aquesta és, també, la seva gran lluita arribats a aquest punt de la novel·la: no vol quedar-se fora del món, vol seguir formant part de la humanitat. No es vol sentir sol i abandonat. És per això que, en un moment d'eufòria es planteja que podria trobar una manera de generar diners, de fer que, qui fos que l'està cuidant (és a dir, pagant per ell) no ho hagués de fer més i convertir-se en un espectacle de monstres. El reconegut freak show dels segles passats. I no tan passats. Que la gent pagués per veure'l. Perquè, de fet, podria ser exposat com un element il·lustratiu, educatiu, fins i tot: "con él la gente no aprendería mucho sobre anatomía pero aprendería todo cuanto había que saber sobre la guerra. Sería grandioso concentrar la guerra en el tronco de un cuerpo y mostrárselo a la gente para que pudieran ver la diferencia entre una guerra en los titulares de los periódicos y en los bonos de la libertad y una guerra que se libra solitariamente en el barro en alguna parte una guerra entre un hombre y un obús altamente explosivo." (244) "Llevaría un cartel encima un cartel que diría aquí tenéis la guerra y concentraría toda la guerra en aquel pequeño trozo de carne y huesos y pelo que nunca podrían olvidar mientras vivieran." (245)

Un viatge al cor de les tenebres que ens envolta, al món corromput i violent que va provocant guerra rera guerra però, també, a l'interior desconegut, oblidat, aïllat, de l'individu. A les profunditats del ser que es troba allunyat de la societat però que, tot i així, es nega a fugir-ne completament. Lluita per formar-ne part. Primer a través del càlcul del temps, emblema evident de la humanitat, després a través de l'intent de comunicar-se amb els demés, amb l'exterior. La voluntat de re-establir els vincles perduts.

El fet que quan sembla que hi ha esperança al final del túnel, la desesperació encara creix més, és un dels altres grans encerts de Trumbo i un que li permet tancar la novel·la amb una bona sèrie de pàgines anti-bel·licistes que haurien de fer enrojolir de vergonya a tots aquells que defensen les guerres. Qualsevol guerra
____________
Dalton Trumbo, Johnny empuñó su fusil (Navona Editorial)
començat_ 13/04/15  /  acabat_ 26/05/15