The Broom of the System, David Foster Wallace

Hi ha començaments memorables a la història de la literatura recordats per tothom: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo", "Call me Ishmael"... el començament proposat per David Foster Wallace també n'hauria de ser un: "Most really pretty girls have pretty ugly feet, and so does Mindy Metalman." (3) Una frase que ja marca el to, l'agudesa i, sobretot, la ironia, del text que s'enceta.

Any 1981, en una habitació d'una residència universitària femenina, tres estudiants reben la visita de la Lenore, la germana petita d'una d'elles. Beuen, fumen, xerren... combinant expressions juvenils amb llenguatge acadèmic i barroc, fins que apareixen dos nois d'una altra universitat: la festa es capgira. Tensió, fricció i, sobretot, sensació d'impotència: "just because you're bigger, physically, just take up more space, you think -do you think?- that you can rule everything, make women do whatever stupid rotten disgusting stuff you say you want just because you're drunk?" (18) Però, per desgràcia, es veu que sí.

La qualitat narrativa d'en David Foster Wallace és incommensurable. Els capítols esdevenen històries que volem sentir, relats que reclamen la nostra atenció. Volem saber què li passa a l'home que pateix d'una doble vanitat (és vanitós però està obsessionat en fingir que no ho és), o a la besàvia de la Lenore que, juntament amb 20 residents més, ha desaparegut de la residència on s'estava, o a l'obès Norman Bombardini que s'ha proposat menjar-se, literalment, el món...

David Foster Wallace utilitza intel·ligentment diferents registres narratius per mostrar espais, sensacions i personatges. Així, veiem, en format teatral, la decisió del governador d'Ohio de construir un desert fals enmig de l'estat per a què els ciutadans no es relaxin, perquè tinguin un punt de referència negativa, de contrast, i vegin com n'estàn de bé. I, davant la pantomima a què ens tenen acostumats la majoria de polítics, l'elecció teatral no és gens casual ni innocent.

El cinquè capítol està explicat a través d'en Rick Vigorous, l'editor per qui treballa la Lenore i que no fa honor al seu cognom. Ell està enamorat d'ella malgrat la diferència d'edat i ens explica com es van conèixer. Sense diàlegs, només amb una detallada descripció narrativa d'en Rick, convertint les paraules directes de la Lenore en una mena de transcripció periodística.

"She studied classics and philosophy and who knows what else under a mad crackpot genius named Wittgenstein, who believed that everything was words. Really. If your car would not start, it was apparently to be understood as a language problem. If you were unable to love, you were lost in language. Being constipated equalled being clogged with linguistic sediment." (73) I, malgrat la clara ironia malintencionada d'en Rick Vigorous, Wittgenstein tenia raó: el món són paraules. Sense elles seríem incapaços de delimitar, entendre, definir, comunicar, la realitat. Sense paraules, tot seria una massa homogènia impossible de desxifrar: un oceà inacabable.

Preciosa imatge de la familia Spaniard (la germana de la Lenore, el seu home i els seus fills) respresentant una funció de teatre familiar: primer es posen màscares amb les seves pròpies cares i reciten les virtuts de la vida familiar. Després es posen màscares amb la inscripció "membre de la família" i perden les seves individualitats pel benefici de la família. El joc de les màscares que tots representem diàriament.

Quan la Lenore visita al seu germà al campus d'Amherst, recuperem la importància del llenguatge en la història. Ja sabíem que la besàvia Lenore havia estat alumne de Wittgenstein i vivia la vida a través del llenguatge. Ara, però, veiem com el germà intenta plantejar hipòtesis sobre la desaparició de la besàvia seguint la lògica del seu pensament lingüístic proporcionant converses interessants sobre el significat i les paraules. Jugant amb antinòmies (el dibuix del barber a qui li acaba explotant el cap perquè es troba davant d'un enigma d'actuació en el qual actuar i no actuar es sobreposen i no sap què fer), paranys visuals (el dibuix de l'home en un pla inclinat que tots tendim a creure que està pujant però que Wittgenstein planteja que podria estar baixant).... i, entremig, en Rick, que ha retornat a la seva facultat després de molts anys, es troba atacat pels records i es refugia en un bar on la casualitat (potser una mica massa, i no és el primer cop ni l'últim que l'atzar esdevé un mecanisme narratiu dins l'obra) fa que es trobi amb l'home de la seva ex-veïna. "Ti symptosis" (234) n'hi diu en Lang, "what a hell of a coincidence." (234) I encara més si tenim en compte que aquest en Lang és el mateix que apareix al primer capítol quan la Lenore visita a la seva germana a la facultat. Però, malgrat tot, la vida està plena d'aquestes coincidències. I moltes més de les que no en som conscients.

Continuant amb la filosofia del llenguatge, en Rick Vigorous cita (sense nombrar-lo) a Austin i la seva teoria performativa de les paraules: "some words have to be explicitly uttered, Lenore. Only by actually uttering certain words does one really do what one says. "Love" is one of those words, performative words. Some words can literally make things real." (285)

"Lang constructs Lenore, constructs her the way we each of course construct, impose our frameworks of perception and understanding on, the persons who inhabit our individual networks." (343) Esse est percipi, però també la construcció de la realitat, dels individus, a través de les nostres nocions. Construïm personatges, caràcters, a la gent que ens envolta i, sovint, descobrim que s'acaben assemblant massa a les nostres creacions fins al punt que hem de dubtar si són així perquè nosaltres les hem "fet" així o bé si nosaltres els hem "percebut" així perquè ja ho eren d'entrada. Però si tenim en compte que la realitat no existeix sense la nostra percepció d'ella (el nostre concepte de "realitat", s'entén) és més plausible decantar-se per la primera opció.

"No symbol is merely a symbol Rick. A symbol is valid and appropriate because its reference is real." (346) Però això no vol dir que aquesta referència sigui inamovible. Aquí rau, massa sovint, l'error d'interpretació que molts cometem. Els referents dels nostres símbols (posem per exemple, les paraules del nostre vocabulari) són purament arbitraris, convencionals i, per tant, temporals i modificables. Wittgenstein construí un diccionari amb els seus alumnes on les paraules tenien el significat, el referent, que havien acordat entre tots que era el més adequat. Probablement es tractava d'un llenguatge més coherent, útil i pràctic que el nostre però, malauradament, no va passar de ser un llenguatge privat. I potser mai podrà ser res més que això perquè costa canviar els hàbits humans perquè tendim a atribuir universalitat i certesa absoluta i inamovible a tot allò que nosaltres mateixos hem creat. Tan gran és el nostre egocentrisme. I, mentrestant, seguim amb aquest vocabulari nostre ple d'ambigüetats i d'imperfeccions que no ens garanteix que el nostre receptor entengui exactament allò que li volem transmetre.

"Attachment to things, to places, to other living beings requires in my view expenditures of energy and attention for in excess of the value of the things thus brought into the relation of attachment." (351) I massa sovint tenim aquesta mateixa sensació en la nostra lluita diària per relacionar-nos amb el món i aquells que ens envolten. Com afirmava Osvaldo Lamborghini en els seus últims anys de reclusió al seu pis de Barcelona, perquè sortir si ningú ens vol?

I el final, abrupte, inacabat (literalment, l'última frase queda inacabada) mostra una de les qualitats principals del llibre: la intel·ligent i lúcida mostra de les paradoxes del llenguatge, la narració i la realitat.

(Per una variació i ampliació d'aquesta fitxa, vegis Un nido de paradojas, que vaig publicar a Revista de Letras)

_______________
David Foster Wallace, The Broom of the System (Abacus)
començat_ 23/12/14  /  acabat_ 13/01/15

Hotline, Elaine May

En un centre de trucades, en Ken espera nerviosament la seva primera trucada. No es tracta d'un centre de venda o d'atenció al client com a Call center de Marc Angelet, sinó d'un centre d'ajuda telefònica on la gent pot trucar per explicar els seus problemes i demanar ajuda.

Intercalada amb aquesta acció, coneixem a Dorothy, una dona amb voluntat de suïcidar-se que truca a informació telefònica per demanar el telèfon d'ajuda als suïcides. Està clar que aviat parlarà amb en Ken.

"It's amazing how much counselling is like Catholicism. You never know whether you're being a good Samaritan or committing the sin of pride." (43) El dubte sobre si realment existeixen els actes bondadosos o si, en realitat, actuem per una necessitat d'orgull. Les accions per deure o el deure com acció de Kant.

"I said she was an asshole and she was Puerto Rican. Just like you're an asshole and you're not Puerto Rican. see how that works?" (44-5) El dilema sobre el racisme present, fins i tot, en el moment de llegir aquest text en un tren de Barcelona a Tarragona.
Breument: un viatger d'origen marroquí no té bitllet. el revisor li diu que ha de pagar la multa o bé donar-li els documents d'identitat. El passatger s'hi nega, El revisor l'informa que haurà de baixar del tren. El passatger intenta pagar un bitllet senzill però no la multa. El revisor truca a seguretat. El tren s'atura a la següent estació, el revisor repeteix les seves opcions: multa, documentació o desembarcar el tren. L'home s'aixeca enfadat i baixa del tren insultant al revisor acusant-lo de racista. La raça havia influït realment en l'actuació del revisor? Segurament no. Fos com fos, mai està de més recordar les paraules d'Irène Némirovski: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors."

"After nothing happens for long enough you know that this is the nothing that is going to happen to you for the rest of your life so why stay around and watch it." (46)

El monòleg de la Dorothy discotint-se amb en Ken mostra un personatge interessant, agressiu, fart de la vida i d'aguantar bajanades. Un personatge cínic i directe que no accepta ninguna de les vanalitats de les converses telefòniques: "you see? You see what?... you're full of shit. I don't mean anything. And you don't see anything. I haven't told you the truth in ten minutes." (48) Moment catàrtic de fer callar a la persona de l'altra banda del telèfon que tots hem somiat en tenir cada vegada que ens hem enfrontat amb operadores d'empreses telefòniques o d'assegurances.

I al final està bé que May el deixi relativament obert perquè molts el veuran com un final feliç, on la Dorothy, malgrat haver ingerit les pastilles, es salva perquè l'ambulància arriba a temps; i d'altres el voldran veure com un final realista, en el qual la veu d'en Ken només serveix per acompanyar els últims instants de la Dorothy.
____________
Elaine May, Hotline (dintre de Death Defying Acts - Samuel French Inc.)
començat_ 21/09/14  /  acabat_ 21/09/14

El increíble hombre bala, Jon López de Viñaspre

Història de desamor i desengany d'un individu perdut que es busca durant anys, abandona el seu país vasc natal i arriba a Barcelona (per aquells que busquen sempre elements autobiogràfics en les seves lectures, aquests detalls segurament els agradaran molt). Prova de fer de trapecista, d'il·lusionista, del que sigui per omplir el seu buit. Fins que esdevé home bala. Potser perquè les patacades amb el terra el retornen a la vida. O l'apropen més a la mort.

I així, amb el rerafons del Fòrum de les Cultures de Barcelona, esdevé un espectacle passatger per turistes poc interessats. Ben bé com el Fòrum mateix. Però és allà on s'enamora. On troba algú tan allunyat del món com ell, una dona llarga de nom clàssic que ha marxat de Buenos Aires. Dos estrangers donant-se companyia en la inhòspita Barcelona.
Fins que l'amor s'acaba. Fins que ella marxa i ell es queda sol i abatut: "me duele mucho por dentro todo lo que no llegué a decirle. Porque si uno ha dicho todo lo que tenía que decir y después el amor se acaba está bien, son cosas que pasan y ya está. Pero podía amarla tanto todavía, decirle tantas cosas que aún siento, recorrer tanta vida juntos..." (135)

Aquest és el primer conte en el qual el protagonista no fuig de la civilització per refugiar-se en la natura, sinó que passa exactament el contrari (a menys que López de Viñaspre ens vulgui mostrar el pas de la civilització a la barbàrie, que també seria una opció). Potser per això el dolor que acaba sentint el protagonista és molt més gran.
_______________
Jon López de Viñaspre, El increíble hombre bala (dintre de El clan de los Benasperi - Palamedes Editorial)
començat_ 29/07/14  /  acabat_ 29/07/14

Pedra de Tartera, Maria Barbal

Interessant avís de l'autora en forma de nota informant-nos que el llenguatge del text conté molts dialectalismes propis de les valls pirinenques i que, per tant, pot resultar sorpresiu a la resta de catalano-parlants. Però, més concretament, pels de ciutat. Perquè, com si es tractés d’una obra de Víctor Català, ens mostra, ja d’entrada, una separació camp/ciutat, un conflicte natura/civilització. Per això ens diu Barbal irònicament: “el personatge ens parla de tal o tal fet que li ha esdevingut un ramat de camins i a la ciutat com que no hi ha ramats ni camins, se sol dir: moltes vegades.” (7)

Els primers capítols confirmen la hipòtesi: la protagonista és filla d’una família nombrosa de pagès i l’envien a passar un temps amb els oncles per fer, en principi, un favor mutu: per fer companyia als oncles sense fills i per estalviar un plat a taula. No és ben bé a la ciutat on va, però sí que passa d’una masia enmig de la muntanya a una casa al poble que, pel fet del contrast, ve a ser el mateix. Abans, però, de marxar, la protagonista té temps de descriure els caràcters de la seva mare (“una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi” (15)) i del seu pare (“pare era més expansiu” (16)). I tot amb un llenguatge i, sobretot, unes estructures sintàctiques antigues, volgudament arcaiques, segurament per marcar una època concreta que no ens ha explicitat gràficament.

“Havia après a fer totes les feines tant de casa com de fora. Tal com me les havien ensenyades, sense posar-hi cap gest que fos ben bé meu i que pogués semblar-los falta de respecte.” (25) És a dir, treballava –i vivia– amagant la seva personalitat.

“A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera encara que serveixi pel mateix.” (28) Exacte. A vegades ens encallem en la gramàtica, en la correcció lèxica i sintàctica i ens oblidem de la funció comunicativa del llenguatge. D’altres vegades, passa a l’inrevés. Caldria, doncs, aplicar la fòrmula aristotèlic i cercar el terme mig, l’equilibri tolerant entre ambdós aspectes.

Hem d’esperar a ben entrada l’acció per conèixer el nom de la protagonista, Conxa, i, encara una mica més, per corroborar l’antigor de la història. “El juny de 1921” (53). Això ens contextualitza un xic més les aventures d’aquesta protagonista de pagès que s’enamora d’un noi, en Jaume, que accedeix a anar a viure amb ella a casa dels seus oncles un cop casats.

“Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.” (54) Reflexiona Conxa sentint-se malament per no poder cuidar millor a la seva filla, Elvira. I conclou que per a ella, “quan terra i bèsties estaven a punt, aleshores venia el torn de les persones.” (54)

Davant el segon embaràs, Conxa veu com tothom espera que sigui un home, un hereu, perquè diuen que serà molt millor per la casa. I ella reflexiona, “si pensava en casa meva era la mare qui feia o acoblava totes les feines. No diguem la tia. La dona tenia els fills, els criava, llaurava…, segava…, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més: l’hort, les conserves, els embotits… ¿què feia l’home? Passar al davant en coses de fora.” (55) És a dir, feia de senyor de cara als demés, però en realitat qui més manava era la dona: la hipocresia de la tradició patriarcal.

I arriba la guerra i les dones i fills són arrestats i portats als camps de treball. I quan tornen han assassinat a en Jaume i es queden sols amb la tia fins que els anys passen, la tia mor de vella i la salut de Conxa comença a fluixejar de manera que els fills decideixen que cal anar a viure a Barcelona on poden estar més a prop dels metges. Però clar: “Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer.” (135) Quin canvi respecte la natura que l’envoltava!

I continua la brillant descripció de Barcelona: “Barcelona és el cel lluny i els estels espantats […] Barcelona és no conèixer a ningú […] Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet. Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.” (135-6). En definitiva, Barcelona “és l’últim graó abans del cementiri.” (137)
_____________
Maria Barbal, Pedra de Tartera (Laia)
començat_31/08/12  /  acabat_31/08/12