"You're supposed to give things up for Lent. Last year we gave up our faith and reason; this year we are giving up our democratic voice, our hope." I si només fos tan fàcil. Deixar enrere creences, tabús, falses democràcies i poder, finalment, ser. Sense més enganys ni mentires. Ser.
"He once complained dejectedly about not having been cute enough to have been molested by a priest."
Crec que em puc divertir amb aquest conte.
Potser perd una mica de pistonada, de mala sang, i s'entreté amb algunes floritures lingüístiques enginyoses però els personatges resulten interessants. Aquest Ira, jueu sense convicció, aprenent de divorciat i aprenent d'amant. La Zora, la parella que troba en una festa que té una relació malaltissa amb el seu fill pre-adolescent i que l'Ira està convençut que està boja però és incapaç de deixar...
"Here they were two lonely adults in a crazy world lucky to have found each other even if it was for the time being."
La solitud d'un individu en un món enrarit. Davant d'una "guerra televisada" que deia en Connor Oberst. Que de tan sol com està, s'aferra a tota possibilitat de companyia, per boja que sigui. L'intent desesperat de trobar alguna mena de felicitat. O de recuperar allò que teníem que ara, des de la distància de la pèrdua, sembla assemblar-se a algun tipus de felicitat. Un retrat bastant fidel de la nostra realitat.
The juniper tree.
"In rejecting the lives of our mothers, we found ourselves looking for stray volts of mother love in the very places they could never be found: gin, men, the college, our own mothers, and one another."
El conte comença plantejant la situació interessant de què passa quan tenim una amistat morint-se a l'hospital i no trobem el moment d'anar-lo a visitar perquè els vius i els morts porten diferents ritmes. I després quan l'amic s'ha mort quina mena de remordiments ens persegueixen i com podem apaivagar-los.
Però després perd força quan planteja una mena de retrobada psíquica de les 4 amigues. Llàstima.
Paper losses.
"A woman had to choose her own particular unhappiness carefully. That was the only happiness in life: to choose the best unhappiness."
Quina imatge més trista i més preciosa alhora: anar a asseure's a les files del darrere d'enterraments de desconeguts i poder plorar desconsoladament tota la tristesa que guardem dintre. I jo no he anat encara a cap enterrament de desconeguts però sí que m'he refugiat en l'anonimat d'un Family Mart amb una cervesa a les mans, que vindria a ser el mateix.
Un altre conte amb l'acceptació (o adaptació) del divorci com a motor narratiu. I el llibre recupera la seva força.
Foes.
A vegades ens trobem en moments incòmodes, en trobades que ens han imposat, en actes socials que no hem desitjat. Jo tendeixo a desaparèixer. A quedar-me quiet en un racó i beure tot l'alcohol que hi hagi a la taula i deixar que siguin els demés els que parlin i esperar que la maleïda jornada passi ràpid. Últimament, tinc la fortuna de poder fer de cangur del meu fill i així aconseguir matar les hores de socialització forçada més ràpidament. En aquest conte, el protagonista no té tanta sort. A més té l'obligació de quedar bé perquè és un sopar amb gent que ha pagat per la seva feina. Però clar... "he had violated most of Suzy's dinner talk rules: no politics, no religion, no portfolio tips. And unless you see the head crowning, never look at a woman's stomach and ask if she's pregnant."
Hi ha bastants elements de política americana que se m'escapen (i que tampoc m'interessen, la veritat), però tot plegat resulta una molt bona escena.
Wings.
Història curiosa d'una parella de músics sense masses recursos. De com ell és un seductor insensible i ella es planteja què hi fan junts. De com ella coneix a un avi adinerat que viu a prop de casa seva. De com ell li diu que s'amistancïin, que potser ell li deixarà una bona herència...
"I shop sparingly. You never know how long you've got. I don't even buy green bananas. That's investing with reckless hope in the future."
"That's the sad thing about growing too old: there's no one at your funeral."
I al final l'avi fa el que ens temíem i intenta intimar amb ella i ella el tanca en una residència. Fi del conflicte. Però també serveix perquè ella se n'adoni de la mena de persona amb qui està i també el deixi i comenci una nova vida. Malgrat tot, certa esperança.
Referential.
"Living did not mean one joy piled upon another. It was merely the hope for less pain."
Aquest és potser el menys clar de tots els contes. El que els personatges estan menys delimitats i les situacions són menys concises. Sabem que el fill d'ella està tancat en el que suposem que és un reformatori. Sabem que ella ara està amb un altre home. Però també intuïm que aquest altre home encara té alguna història pendent amb algú més. Però només ho intuïm.
Subject to search.
Uns altres personatges estranys: ell un agent d'intel·ligència que ha d'anar a emmascarar l'escàndol dels soldats americans que han abusat i humiliat a civils a Bagdad. Ella, la parella perduda, desubicada, que l'espera.
"Regrets are stupid, crumpled-up tickets to a circus that has already left town."
"We're all suckers for a happy ending."
I quanta raó que té. I que allunyats que n'estem d'aquest final feliç.
Thank you for having me.
"It felt important spiritually to go to weddings: to give balance to the wakes and memorial services."
I acaba el llibre amb un cert deix d'esperança entre tota la misèria, aquest raig de sol que s'obre pas entre els núvols negres en aquest casament que no és ni un casament. On la núvia se sap que es tornarà a separar i a casar perquè això és el que fa. On l'ex d'ella és el seu padrí. On uns motoristes irrompen la festa perquè s'han equivocat d'adreça i de casament que han d'aturar... Un conte prou curiós sense ser massa interessant. La tònica predominant dels últims contes i el regust general que em queda d'aquest llibre.
_________
Lorrie Moore, Bark
començat_ 2/11/21 // acabat_ 10/11/21
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada