"El bé, per ell era lo que s'ajusta a les conveniències personals, sempre que la justícia no hi tingui que dir, i el mal lo que les contraria, lo que desplau, lo que lleva la tranquil·litat." (21) I què és el bé, sinó això? Quan els utilitaristes van afegir la cláusula d'utilitat, alguns es feren escarafalls però, en el fons, el bé és allò que ens convé i que no malmet als demés. Una altra cosa és que els nostres actes siguin perjudicials als demés. Llavors el dilema moral sobre la nostra actuació ja agafa unes altres dimensions. Un brillant exemple d'això l'ofereix Václav Havel en el seu text La protesta.
Els patrons familiars, els conceptes d'amor i parella, varien tant d'una època a una altra (o ho haurien de fer, per anar bé) que és inevitable somriure davant les paraules de l'Albert al pare de la Coralí quan li vol mostrar l'amor que sent per ella i com la necessita: "Des de que ella és morta [la meva mare], a casa fins les parets ploren, ploren d'enyorança d'una mà jove i polida que les netegi de pols i teranyines, d'una escombra que escombri net, i jo, d'una mestressa feinera i endreçada." (96) Podem riure d'aquest masclisme exagerat, d'aquesta funció atribuïda a la dona com a netejadora de la casa però, tanmateix, quanta gent hi ha al nostre voltant que pensa exactament el mateix i no gosa dir-ho? Els rols de parella que adoptem no enganyen. Els anys semblen no passar per tothom de la mateixa manera.
Però de sobte tot es capgira després de la baralla entre l'Ibo i l'Albert, quan l'orgull de l'Ibo en resulta ferit i decideix segrestar la Coralí. A partir d'aquest punt, comença una acarnissada batuda dels boscos i muntanyes buscant a l'Ibo que, mentrestant, es va guanyant la fama de ser el més temible trabucaire, que tant ataca a rics terratinents com a magres contrabandistes. Una cacera obsessiva que sembla trastornar a l'Albert i a tots els que han rebut l'embestida de l'Ibo, amb explícits banys de sang com el del capítol XXI en el qual bona part del sèguit de l'Ibo és emboscat a la vora del riu i executats allà mateix: "La taca roja de sa sang clapant la penya com la dels altres infeliços que s'escolaven regatellant per l'espadat avall, encara avui pot veure-les l'excursionista que visita aquells llocs de desolació." (183)
"Per a la vida de brètol me féu nosa aquella bondat ingènita, encara que mancada de base moral, i per a la vida honrada em mancava consciència de mi mateix, em mancava fe, pràctiques familiars, en una paraula, tot aquell llevat de creences, obligacions i intuicions de finalitat que formen l'encadenament de pares a fills i que a mi se m'havia trencat o, millor dit, me l'havia trencat el treball de llima sorda justament del que era ara el meu carnal enemic." (190)
Molt bona recreació del procés cognitiu segons la teoria empirista: de la percepció inicial dels sentits, en conformem les idees. "Després de la vista, començà la reacció del sentit de l'oïdo: de primer, era sols una munió de sons indeterminats que comprenien des de la profunda braó de la cascada fins a l'estrident, metàl·lic ressò del rotllo de l'església que arribaven de quan a quan a ponderar-se fins a formar la paraula "Albert!" que jo tampoc comprenia lo que significava." (210) La percepció sola, abstracta, sense unes nocions prèvies de què vol dir percebre, què volen dir les paraules, per exemple, no té cap valor. Són un conjunt d'estímuls que la tradició i el costum ens han ensenyat a desxifrar d'aquella manera concreta. "I la idea acabà per aparèixer, encara que confusa i difuminada potser per falta material de llum o tal volta deficiència dels òrgans destinats a apreciar-la. Era la Coralí que tenia al davant." (210) Però, i si Descartes tenia raó (abans d'abaixar-se els pantalons i edificar una teoria filosòfica pel beneplàcit de l'església) i no podem confiar en els nostres sentits?
Els últims capítols, com s'anuncia al pròleg, mostren el procés d'embogiment de l'Albert, la seva transformació de persona a cos sense raó ni enteniment. I és realment interessant, aquesta decadència, aquest dualisme cos/ànima. L'únic punt que grinyola és el final. El tràgic destí que el títol de l'obra ja anuncia però que no quadra amb l'artilugi de la narració dintre de la narració que proposa Vayreda. Si el text que llegim com a lectors és una transcripció d'allò que va escriure l'Albert del mas Bardals i va deixar posteriorment en llegat a l'excursionista que inicia el text, llavors, vol dir que la punyalada certera de Coralí que li retorna el seny a l'Albert i el permet mirar-la "amb els ulls de l'ànima" (215) i allunyar la recança que sentia "quan la mirava amb els ulls de la carn, perquè entreveia l'esperança de fer-me'n digne un cop deslliurat de la podridura del cos" (215), no acaba amb la seva vida com el text sembla indicar-nos.
Potser, el fet que Vayreda morí abans de corregir el manuscrit més enllà del novè capítol dels vint-i-cinc que configuren la novel·la hi té alguna cosa a veure. Potser hem de llegir la mort de l'Albert com una mort simbòlica, com una purificació del passat salvatge i de cacera que havia viscut. Però això planteja la qüestió de què passa amb la Coralí, per què no segueix al seu costat quan ell és un masover vell i mal carat? Preguntes obertes que genera un text absolutament recomenable.
_______________
Marià Vayreda, La punyalada (Edicions 62)
començat_ 4/08/14 / acabat_ 15/08/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada