24 de nov. 2014

Ja hi tinc un peu, Joan Brossa

Entrar al món de Brossa és endinsar-se en un espai on tot és possible. On els trapezistes cauen del trapezi, on les parelles parlen sense comunicar-se i, tanmateix, quin rerefons més real s'entrelluca al fons.

"Qui no 'satreveix a jugar-s'ho tot d'un cop, o no té gaire mèrit o tem massa la sort." (16)

"MARE: Ja hi tens totes les disfresses? La Bíblia. El tabac. Les ulleres de sol." (18) Màscares i disfresses que tots ens posem diàriament segons la representació que ens toqui fer aquell dia: de treballador, de bon cristià, de persona social... Elements que actuen com a coïrassa per protegir el nostre feble esperit de la ferotgia del món.

El segon acte, la llegenda dels tres fills que han de portar un tresor perdut a la muntanya Alegre després de superar les proves que els posa el destí, mostra com les temptacions, els deliris de tresors i grandesa, ceguen als homes. Així, el primer fill escull la porta d'or (tot i haver estat avisat d'escollir la de fusta) perquè ell la troba la més digna de la seva persona. Ja ho va dir Plató, els homes estan fets de diferents metalls. Però potser no som conscients de quin és el nostre metall i ens tenim en més estima de la que ens mereixem.

"El món, sense mentires, seria una cosa ben tràgica" (53)

De sobte, els papers es canvien i el senyor Ramon passa a ser la Carme i la Carme el senyor Ramon. Les paraules que es diuen, ja no són les seves sinó les de l'altre i els individus es transformen inevitablement. Confussió primera, però efecte més que interessant, posteriorment. Actors sense personatge definit com els que dibuixà Pirandello però, també, la representació directa del valor arbitrari de les paraules i, per extensió, del llenguatge. No és el mateix que un individu digui unes coses que aquestes mateixes coses siguin dites per algú altre. I això, que sembla molt obvi, ho tendim a obviar massa sovint i atribuïm un valor absolut i inalterable al llenguatge. I a la veritat, i a la religió, i a la ciència, i a la moral i a les lleis...

"Si l'amor surt per la finestra, la sal del sainet entra per la porta" (70) I, amb la tornada d'en Quimet i l'emoció de la Carme, el senyor Ramon s'adona que totes les seves esperances de maridatge se'n van en orris. El temps, malgrat tot, sí que ha passat per ell i ja no pot combatre contra l'amor entre dos joves. El triangle amorós es tanca adeqüadament.

La qüestió, però, és saber quina significació té el segon acte que es manté tan allunyat de la resta de l'obra. És, potser una metàfora del viatge que en Quimet inicia en el primer acte? És una mostra de l'ambició del senyor Ramon que busca la Carme només per reconciliar-se amb el món i no per ella mateixa? Una advertència sobre les faltes de la humanitat i les conseqüències de l'avarícia?
La resposta, si n'hi ha, cadascú l'ha de trobar.
______________
Joan Brossa, Ja hi tinc un peu (dintre de Teatre - edicions 62)
començat_ 6/09/14  /  acabat_ 6/09/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada