Croades, Michel Azama

Abans de començar el llibre, però, una breu introducció escrita pel mateix autor en la qual reflexiona sobre la identitat personal. Segurament davant l'encàrrec d'afegir una petita nota biogràfica (per desgràcia tendim a valorar més a la persona que a allò que escriu), Azama escriu un assaig sobre què és l’home. “Però com es defineix un home? Pel seu itinerari?” (8) És a dir, per allò que ha fet a la vida? Segur que això és suficient? Enumerar les accions que ha fet algú, els estudis, les feines, els reconeixements… res d’això no ens diu com és aquesta persona, només ens diuen, precisament, què ha fet. No sabem què pensa, què sent, com es relaciona amb els demés… només sabem els seus actes, que no deixa de ser una curiositat enciclopèdica buida.

“Robar a la vida el temps de l’escriptura, sempre reduït a la mínima expressió pels tristos inferns cronòfags de les feines alimentàries.”(8) Aquesta és la maledicció dels escriptors a mitja jornada, dels que han de combinar-ho amb una feina “alimentària”, com tan bé la defineix Azama.

“Per al gran públic, el teatre sempre fa tuf de museu.” (9) Continua Azama en aquesta introducció plagada d’interessants reflexions: “la primera catàstrofe és néixer, la segona ser civilitzat.” (14) Perquè podria ser que Rousseau tingués raó i haguéssim firmat un contracte social, però aquest contracte hauria de ser ratificat cada vegada que neix una persona i no repetir els mateixos errors sense demanar consentiment.

L’obra comença amb força. Amb el pròleg cruel dels dos nens assassinats per passar a la recerca de l’ànima en pena de la Lloca de Jerusalem, una Jerusalem que li diuen que ha estat alliberada definitivament, però que no es correspon amb allò que ella pensava: “durant la missa molts soldats continuaven purificant la ciutat marxant sobre els milers de cadàvers, esclafant caps de criatures contra les pedres. Va ser un dia de gran eufòria cristiana.” (33)

Continuant amb aquestes breus escenes, la següent mostra a dos joves amics que han compartit jocs i nits de festa i que ara la guerra els situa als bàndols contraris únicament perquè tenen religions diferents. “Lamento que no siguem de la mateixa religió. Ens hauríem pogut trobar un dia al mateix paradís.” (38) diu Jonathan a Ismaïl conscient que potser cap dels dos sobreviurà aquella guerra. Incapaços de defugir una tradició que els marca i resignats a haver de lluitar contra el seu amic.

Breus escenes plagades de sentit i emoció: un començament demoledor.

“Al meu temps mai ningú s’hauria permès arribar tard a l’hora de la seva mort.” (56) diu el vellet mort a la velleta mentre esperen uns nois a punt de morir. Perquè, des del principi de l’obra, els personatges amb més lucidesa són, precísament, els que ja estan morts.

“Es creuen que aprenen a viure i de fet aprenen a morir…” (72)

“D’ençà que Jossif és mort m’ha calgut la tira d’homes per oblidar-ne un de sol.” (102)

I molts altres exemples de frases ben trobades, de reflexions encertades que ens condueixen al final de l’obra, al moment que l’escenari s’omple de morts reflexionant sobre la vida mentre esperen la mort d’Ismaïl. La violència latent de la humanitat transportada a l'escena. 
_____________
Michel Azama, Croades (Institut del teatre)
començat_ 30/08/12  /  acabat_ 30/08/12