Némirovski, segons indica Myriam Anissimov en el pròleg, utilitzava una tècnica "que s'inspirava en l'estil d'Ivan Turguénev. Quan començava una novel·la, no tan sols escrivia la narració en si, sinó també totes les reflexions que la narració li inspirava, sense suprimir ni ratllar res. A més, coneixia amb precisió tots els seus personatges, encara que fossin secundaris. Omplia llibretes senceres per descriure'n la fisonomia, el caràcter, l'educació i l'infantesa, les etapes cronològiques vitals. Quan tots els personatges havien arribat a aquest grau de precisió, amb dos llapis, un de vermell i un altre de blau, subratllava els trets essencials que volia conservar; de vegades només eren unes quantes línies. Aleshores passava ràpidament a la composició de la novel·la i després en redactava la versió definitiva." (13) Analítica, meticulosa, premeditada... Josep Pla afirmava que escribia minuciosament, racionalment, estudiant totes i cada una de les paraules que utilitzava fins al punt que res del que havia escrit va ser producte de l'emoció i el sentiment.
Diferents tarannàs, diferents tècniques. Entrevistant a la doctora Soley-Beltran per Revista de Letras, ella explicava que utilitzava un mètode semblant al de Némirovski, no tan metòdic ni obsessiu, però sí molt analític: l'estructura del text havia d'estar clara d'avantmà, els personatges majoritàriament delimitats. Només així, amb una clara estructuració de les carecterístiques més importants del text, podia escriure. D'altres escrivim a raig, deixem que siguin els personatges que visquin les accions, que desenvolupin els plantejaments inicials i se'ns mostrin, normalment, amb reaccions inesperades. Després clar que fem una feina de revisió, del que Jordi Casanovas (agafant un prèstec d'un altre autor) em digué que era la tècnica del nen i el matemàtic: primer jugar amb el text, divertir-t'hi, deixar que vagi a la deriva més agosarada i, després, fer-ne un estudi matemàtic, científic i rigurós, que el netegi de tot allò innecessari i incoherent. Confesso que en el meu cas, sovint pesa més el nen que el matemàtic.
"Els pobres no tenien pas més por que els rics; no s'aferraven pas més a la vida, però eren més gregaris, es necessitaves els uns als altres, necessitaven agafar-se els colzes, gemegar o riure junts." (26) Qui sap si per això eren pobres en aquesta societat que premia l'individualisme més ferotge.
"Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió, però la meta és lluny i el temps, escàs." (37)
"En el silenci només se sentia aquest soroll metàl·lic, el so que colpeix tan vivament l'oïda els matins d'avalots o de guerra a les ciutats amenaçades." (47)
"Aquella multitud miserable ja no tenia res d'humà; semblava un ramat en desbandada." (68) L'individu, perduda la seva individualitat, esdevé massa. Aquest és, precisament, un dels objectius de molts règims (i partits) polítics. Aquesta està sent una de les conseqüències de la nostra crisi present: hi ha tanta gent amb problemes que ja estem perdent la nostra individualitat per esdevenir massa ferida.
Capítol rere capítol, Némirovski retrata la transformació de les persones en animals egoistes, salvatges i, sobretot, primitius. Perduts en l'èxode de la fugida, la supervivència esdevé l'únic raonament i qualsevol acció sembla permesa o, si més no, possible: robatoris, crims... un descens a la desesperació humana com el que dibuixava Saramago a Ensayo sobre la ceguera o Golding a El senyor de les mosques.
"Què sent quan posa els peus en aquesta casa francesa l'amo de la qual no hi és perquè ell o els seus camarades l'han fet presoner? Ens compadeix? Ens odia? O bé entra aquí com si fos una fonda, només pensant en el llit, si és còmode, i en la cambrera, si és jove?" (224) La guerra ha acabat. Ara comença la invasió real.
"Benoît era taciturn i duia una triple armadura de pudor, masculina, pagesa i francesa. La seva dona no sabia què odiava i què estimava, només sabia que era capaç d'estimar i d'odiar." (238) La coïrassa de l'individu perfectament dibuixada. El silenci de l'home de pagès.
"Jo sóc un soldat. Els soldats no pensen. Em diuen que vagi aquí, i aquí vaig. Que lluiti, lluito. Que em faci matar, em moro. El fet de pensar faria la batalla més difícil i la mort més terrible." (273)
"El que és segur és que d'aquí a cinc, deu o vint anys aquest problema d'ara, que és el del nostre temps, ja no existirà, haurà estat substituït per d'altres." (285) I si això va ser cert pel nazisme, també ho serà (ho ha de ser) per la crisi actual. Potser només l'econòmica, clar, la social potser ja mai podrà ser superada. Per sort, com afegeix Lucile, "aquesta música, el soroll de la pluja als vidres, els grans cruixits del cedre al jardí del davant, aquest moment tan dolç, tan estrany al mig de la guerra, això no canviarà." (285)
La dicotomia soldat/persona, guerrer/individu inunda les pàgines d'aquest llibre mentre veiem com, puntualment, es trenca i els individus es retroben com a persones més enllà de les seves condicions de vencedors i vençuts. El retrat d'una època d'ocupació sense els escarafalls ni els artificis a què estem acostumats. Una obra sobria i racional plena de sentiments i emocions.
En els Annexos, Némirovski ens ofereix una bona quantitat de reflexions encertades sobre la vida i la guerra. Segurament fragments de les seves llibretes d'idees que al final no van passar la criba de la novel·la.
Afirma, per exemple: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors." (363) I aquesta és, potser, una de les principals lliçons del llibre: l'odi generalitzat no té raó de ser perquè rere les masses s'hi amaguen individus.
"Els francesos estaven cansats de la República com d'una vella esposa. La dictadura, per ells, era una aventura, un adulteri. Però el que volien era enganyar la dona, no assassinar-la. Ara veuen que la seva República i la seva llibertat són mortes. I ploren." (364)
"El món cada dia està més dividit entre els que tenen i el qui no tenen béns. Els uns no volen abandonar res, i els altres ho volen conquerir tot." (365)
"Ens volen fer creure que estem en una època comunitària en la qual l'individu ha de morir per tal que visqui la societat, i no volen veure que qui mor és la societat per tal que visquin els tirans." (365)______________
Irène Némirovski, Suite francesa (La Magrana)
començat_ 16/08/14 / acabat_ 5/09/14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada