Al pròleg, Carme Arnau ens diu que aquesta
obra “pot ser llegida, també, com si es tractés de la tragèdia de la
incomunicació i de la inadaptabilitat.” (10) Temes freqüents a les obres
modernistes, altrament. Augmenta l’interés pel text.
“Gràcies a Folch i Torres, doncs, la lectura
popular en català assolí un èxit extraordinari i la seva obra, tot i haver
estat discutida, té aquest inqüestionable valor.” (12) Doncs sí, no només de
Carner, Pla i Carles Riba ha de viure el lector català.
Senyora Arnau, cal que es refereixi a la mort
de Folch i Torres així? “Folch s’extingí a Barcelona el 15 de desembre de
1950.” (13) De debò? Aturem la pedanteria cultural.
Comença el llibre amb la felicitat innocent
d’en Joan. Com està content d’haver cobrat el merescut sou i torna de pressa a
casa per estar amb la seva dona embarassada. Per l’altra banda, la seva dona,
la Francisca, es mostra esquerpa, frustrada, desenganyada amb la seva vida i
recorda els seus deliris de grandesa de jove i les misèries que passà quan era
nena. Se’ns mostra, doncs, ja d’entrada, la realitat dels dos personatges
principals, les seves oposades maneres d’entendre i d’enfrontar-se al món.
En el segon capítol es mostren els primers
conflictes de la parella. Arràn del naixement d’en Tomaset, els neguits socials
de la Francisca s’incrementen: ella no accepta que el seu fill vagi a una
escola pública i li recrimina a en Joan que no tingui més diners per a donar-li
una millor educació al seu fill. I prou que ho voldria en Joan! Ell està
patint, fent mans i mànigues per intentar fer més diners, però es troba que és
una època de reivindicacions laborals, d’amenaces de vaga, de queixes socials i
ell no hi pot fer més. Ell voldria treballar més, però al seu voltant es demana
que es regulin les jornades laborals, que es controli l’explotació dels
treballadors. Així, l’única vegada que ell afirma que no està d’acord en fer
només 8 hores diàries, es guanya l’enemistat de tots els seus companys i “es
prometé no dir mai més la seva opinió quan l’atzar volgués que ell en tingués
una.” (45)
En el tercer capítol, en Joan torna a la feina
malgrat la convocatòria de vaga i és rebut amb crits d’esquirol. Malviu una
setmana amb els seus pensaments, amb la sensació d’estar actuant malament,
d’estar a favor de la vaga, però necessita els diners. Fins que arriba el
dissabte, el dia de cobrar, i els comuniquen que l’obra s’atura fins a nou
avís. I aquí comença una nova vida per a en Joan Endal. Ell que estava tan
acostumat a la rutina, a fer sempre el mateix recorregut i la mateixa feina, es
troba de sobte sense res a a fer i decideix no perdre un segon en buscar una
nova feina.
Mentrestant, la Francisca veu en aquesta
pèrdua de feina d’en Joan una oportunitat per a ella. Una oportunitat de
recuperar els somnis d’adolescència. I, mirant-se en Tomaset, pensa que “no en
faria mai un paleta obscur d’aquell companyó malaltís de les seves solituds.”
(61) I afirma que “en Tomaset no havia vingut al món per augmentar la pila dels
desheretats” (61), que “no podia resignar-s’hi, a no esperar de la vida més que
la continuació d’aquell present avorrit i escàs; que les il·lusions de noia no
es deixen pas així com així quan encara se sent la vida plena, quan la sang
calda fa sentir el seu borbollar inquiet, menesterós de trasbalsaments i
d’expansió: que el seu cervell actiu i fantasiós no era fet per considerar
tristeses i destrenar il·lusions tan ben trenades com ella les havia tingudes;
ni els seus ulls formosos, clars, brillants, eren pas fets per plorar
decepcions en les hores eternes dels dies obacs, passades en l’esquifit
menjador d’aquell pis miserable.” (61) Per tant, només podem témer les
conseqüències de les seves futures accions. Ai, pobre Joan, la que
t’espera!
En el quart capítol se’ns mostra el trencament
definitiu d’en Joan i la Francisca. No físic, sinó sentimental. Ella culpa de
totes les penúries a en Joan, “aquell Joan que els deixava morir de fam mentre
ell es passejava desvagat pel carrer, sense cor, sense sofrir de l’abandonament
en què els tenia, el mal pare, el mal marit, el mal home!” (70)I ell clar que
deambula pels carrers, però no per plaer, sinó cercant una manera de fer
diners. I creu que es farà d’or venent diaris de bon matí, però amb prou feines
recupera els diners que li han costat a la impremta.
En el cinquè capítol s’acaba la vaga i en Joan
torna a l’obra, però ja no importa, el seu sou ja no és tan necessari perquè la
Francisca també treballa i porta un sou a casa. Cansada d’esperar a que en Joan
li portés diners, la Francisca tornà a casa de la senyora Gurt, allà on havia
fet de minyona la seva mare, allà on tingué un frec amorós amb el senyor Enric,
l’hereu de la família; allà on retornà amb l’esperança doble de trobar-hi feina
i de retrobar l’Enric.
La primera il·lusió es compleix ràpidament
perquè, amb una gran interpretació per part seva, Francisca desperta la
llàstima i la compassió de la senyora Gurt que ara es troba invàlida en una
cadira. L’altra il·lusió… doncs està en procés. Perquè a l’Enric no el veu,
però el sent com es desperta tardíssim. I el cerca fins que, al final, un dia,
es fa la distreta i assoleix que els seus camins coincideixin. I l’Enric cau en
el parany: l’endemà és ell qui entra a saludar a la seva mare (que té la
Francisca treballant al costat), un gest que feia anys que no feia.
En el sisè capítol veiem com, mica en mica,
Francisca va rebent regals de la senyora Gurt fins que, un dia, n’hi arriba un
de molt gran: la senyora Gurt diu que ella pagarà l’escola d’en Tomaset.
Aquesta bona nova ve acompanyada d’una demanda
de la Francisca a en Joan: com que l’escola està en una altra zona, com que tot
seria més fàcil si visquéssin a Gràcia, cal que es busquin un pis allà. I en
Joan no li pot dir res perquè ella ja ho té tot pensat i organitzat i, abans
que se n’adoni, ja estan a la nova casa. Una nova casa que potser és més bonica
i més gran que l’anterior però que a en Joan li va grossa i “en el seu intern
s’anava sentint estranger a casa seva.” (97). Fins a l’extrem que li fa cosa
sortir al balcó del nou pis per por d’embrutir les cortines i s’està assegut a
la taula esperant que la Francisca arribi de treballar.
En el seté capítol apareix la narració dels
primers dies d’escola d’en Tomaset. Com se sent fora de lloc, com els companys
se’n riuen pel fet de ser nou, més alt, més pobre que ells. Però la fortuna fa
que en Tomaset es faci amic d’en Lluís Serra, un nen amb poder dins la classe i
les rialles s’acaben. Al costat d’en Lluís, en Tomaset coneix el món adinerat,
els regals luxosos, les mamàs (“així, amb accent agut” (107)) i, sobretot,
coneix a la Nardina la germana d’en Lluís Serra: “en Tomaset la va veure com un
núvol d’or voltant una cara angèlica. Mai no havia vist un mirar tan blau ni
una realitat tan somni. Ja ho veia, que eren cabells tot aquell or que relluïa,
però ho eren com mai n’havia vistos, com no n’hi devia haver d’altres.” (112)
Però el capítol acaba en tragèdia perquè els
de can Serra se’n van a la Torre (segurament a passar l’estiu) i en Tomaset sap
que no els podrà tornar a veure fins passats uns mesos.
En el vuitè capítol en Lluís Serra està malalt
i demana que li portin en Tomaset per animar-lo. Així, davant de la petició
d’un nen consentit, en Tomaset surt de Barcelona per primera vegada i fuig del
pis trist i fosc on viu.
Clar que la Nardina se’n riu de la seva imatge
de pobre, que en Lluís l’utilitza per a fer de cavall, però que feliç que és en
aquella torre i com plora quan el fan tornar a casa seva!
En el novè capítol Joan Endal recupera el
protagonisme perdut. Discretament, l’acció havia passat d’en Joan a en Tomaset i
en aquests darrers capítols només ens havíem centrat en les seves aventures amb
els de can Serra. Ara, després d’haver vist com viuen els rics, d’haver vist
què podria tenir en Tomaset, retornem a les misèries d’en Joan. Perquè en Joan,
retrobant-se en solitud amb la seva dona mentre en Tomaset era a la torre, de
cop s’adona fins a quin punt en Tomaset els havia separat, com s’havia
convertit en una barrera entre la parella. I en Joan creu que amb en Tomaset
fora podrà reviure l’amor de la Francisca, però ella li mostra, primer, i li ho
diu després (després de nits d’insistència), que no és una bona idea, que han
de ser prudents, que no es poden arriscar a tenir un altre fill ara que les
coses comencen a anar bé. I el pobre Joan, amb llàgrimes als ulls i tot, ho
accepta perquè ell s’estima molt a la seva dona i al seu fill. Tant que afirma
que “no tinguessin por, que no els destorbaria, que no els avergonyiria amb el
seu vestit d’obrer, i no es deixaria veure enlloc ni seria cap obstacle perquè
el noi pogués ser com un fill de senyors i arribar a savi com hi devia arribar;
i ella pogués fer-li de mare sense avergonyir-lo.” (140)
En el desè capítol es mostra, d’entrada, el
neguit d’en Joan perquè la Francisca no arriba una nit. Ell malpensa d’ella i
de l’Enric, es tem el pitjor, però es diu que no pot ser, que la senyora Gurt
està morint-se i que el fill no hi és, que “és al Cercle, el ningú. No hi és
ell, el mal fill, al costat de la mare agonitzant. És al Cercle, sempre al
Cercle, que ell no se’n mou mai, del Cercle…” (144)
Però a partir d’aquella nit tot canvia. La
Francisca ja no va tant sovint a casa la senyora Gurt, ja no hi passa cap més
vesprada i les coses milloren a casa dels Endal.
Però, amb l’arribada del final de l’obra d’en
Joan, amb la festa de celebració d’haver coronat l’edifici, en Joan torna a
malpensar de la seva dona quan ella el sedueix i li demana l’amor que feia
tants anys que ella no li volia donar.
Per això, en aquest canvi d’actitud de la
Francisca, s’entén el gest final d’en Joan Endal: la recuperació del
protagonisme en una novel·la que l’havia intentat allunyar.
_____________
Josep M. Folch i Torres, Joan Endal (Edicions 62)
Començat_ 19/09/11 / acabat_ 27/09/11
_____________
Josep M. Folch i Torres, Joan Endal (Edicions 62)
Començat_ 19/09/11 / acabat_ 27/09/11
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada