A tots els que heu vingut, Marc Rosich

"Que t'enganyi l'home, mira... tira que te va. Ja entra en el contracte. Que et decebin les filles, alabatsigadéu... és llei de vida i tal dia farà un any. Però que t'enganyi el pare... El pare... de tot i de tots. Collons. És molt fort. A partir d'ara... què?" Aquesta és la gran pregunta que es va fer el catalanisme de pa sucat amb oli convergent quan el seu déu Pujol els va caure del pedestal. "Ara què?" I ni en el somni més surrealista, ni en la nit més etílica de Ratafia i Calisay s'haurien pogut imaginar tot el que va venir després, i el que encara ha de venir: en Mas i la seva crida messiànica d'escoltar la Veu del poble mentre fingia buscar una independència que mai va voler. I en Puigdemont que els va sortir més eixelabrat del què s'esperaven (o havia mostrat ser a Girona quan n'havia estat alcalde convergent cent per cent). I en Torra que no sap ni què es fa i ERC que combrega les bromes que arriben de l'Espanya socialista-podemita incapaç de gestionar una pandèmia anunciada i omplint el carrer de militars i convertint als ciutadans en delators dels altres ciutadans... ciència ficció de la més trista que hi pugui haver perquè els afectats resulta que són reals i que som nosaltres.

Partint, doncs, d'aquest moment trencador per les tietes de bé de ciutat, aquesta Magda s'endinsa en el món oníric/rememoratiu de Cinco horas con Mario i ens explica com se li va morir l'home i com va viure l'arribada d'en Pujol -el déu tot poderós- al govern.

"JANA: Volem obrir una tenda de cupcakes.
MAGDA: « Cap» què?
JANA: Són magdalenes, però en anglès.
MAGDA: Que no es poden fer en català?"

És necessària l'auto-crítica. La capacitat de mirar-nos i reconèixer els nostres errors. Riure's dels nostres defectes tal i com ens recorda/adverteix en Martí Sales al pròleg amb la cita inicial d'en Wilder ("Si vols dir-li a la gent la veritat/ sigues divertit o et mataran"). I aquest text en té molts, de moments divertits, moltes bromes necessàries contra l'estupidesa col·lectiva que ens ha tocat viure. Però té altres elements (la casualitat massa casual de la coneixença passada entre en Rafa i la Clara; l'omnipresència de la Núria Feliu...) que a mi, personalment, no m'agraden. Al món hi ha qui gaudia amb les Teresines i els qui no les podíem veure. I, puntualment, he tingut una mica aquesta sensació. Puntualment. D'altres, m'he deixat seduir per "aquest espetarrant bodegó crepuscular amb corifeu de pubilles a contrapeu."
_______________
Marc Rosich, A tots els que heu vingut (Arola Editors)
començat_ 1/5/20 //  acabat_ 2/5/20