Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater

Qualsevol excusa és bona per agafar un llibre de teatre modernista. En aquesta ocasió, un vol a Madrid el polèmic dia de la hispanitat (#resacelebrar a les xarxes) n’és una de més bona que d’altres.

Començar Aigües encantades és entrar en un món que ens sembla molt llunyà, pràcticament irreal però que, de fet, no està tan lluny de nosaltres. Sorprèn, però, percebre que aquella revolta modernista, aquell cant a la cultura, a la revolució contra els pares i la religió, símbols de tradició i arcaicisme, de sobte perden força. Podria ser que els temps han canviat tant que costa percebre els neguits de Cecília i les preocupacions del seu pare com a quelcom present, vigent, factible avui en dia. També podria ser que qui hagi canviat sigui jo.

No fa tants anys (de fet potser en fa gairebé una desena, ben pensat) vaig viure una època modernista (literàriament parlant) i vaig gaudir de l’Auca del senyor Esteve, les relectures de Josafat, Solitud, la Vida i la mort d’en Jordi Fraginals… i m’hi sentia plenament identificat amb aquell revolta juvenil. Amb la necessitat de fugir. De conèixer. De viure. De trencar amb el passat. Ara, entenc el missatge, el segueixo compartint, però m’adono que no m’afecta de manera tan visceral. El temps, aquest mutador inevitable.

“Se pot estimar a una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.” (26) Proclama Cecília adoctrinant als pares. Un del punts menys versemblants (si més no des del punt de vista de la societat actual) de l’obra. Simplificar als pares, convertir-los en estereotips de la tradició cega i ferotge, una funció que ja realitza a la perfecció mossèn Gregori. Per això continua Cecília; “el mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.” (27)

“No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.” (33)

El poder de la paraula: “la paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.” (33)

“Oh, poble! Abandona la llegenda i entra a la realitat.” (57) reclama el foraster que proposa aprofitar l’aigua dels gorgs per fer un canal que regui els camps. I aquesta frase seva ressona inevitablement com el pas del mite al logos grec, l’abandó de la superstició i les llegendes en benefici de la raó. Tants anys després, i encara no s’ha fet el pas definitiu.

“Vosté, el mestre, el pare, l’església, les llegendes, els miracles… la vostra misèria… són els anells d’una cadena, que em fan mal i vull rompre!” (77)
__________
Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades (Edicions 62)
començat_ 12/10/12  /  acabat_ 14/10/12

Pedra de Tartera, Maria Barbal

Interessant avís de l'autora en forma de nota informant-nos que el llenguatge del text conté molts dialectalismes propis de les valls pirinenques i que, per tant, pot resultar sorpresiu a la resta de catalano-parlants. Però, més concretament, pels de ciutat. Perquè, com si es tractés d’una obra de Víctor Català, ens mostra, ja d’entrada, una separació camp/ciutat, un conflicte natura/civilització. Per això ens diu Barbal irònicament: “el personatge ens parla de tal o tal fet que li ha esdevingut un ramat de camins i a la ciutat com que no hi ha ramats ni camins, se sol dir: moltes vegades.” (7)

Els primers capítols confirmen la hipòtesi: la protagonista és filla d’una família nombrosa de pagès i l’envien a passar un temps amb els oncles per fer, en principi, un favor mutu: per fer companyia als oncles sense fills i per estalviar un plat a taula. No és ben bé a la ciutat on va, però sí que passa d’una masia enmig de la muntanya a una casa al poble que, pel fet del contrast, ve a ser el mateix. Abans, però, de marxar, la protagonista té temps de descriure els caràcters de la seva mare (“una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi” (15)) i del seu pare (“pare era més expansiu” (16)). I tot amb un llenguatge i, sobretot, unes estructures sintàctiques antigues, volgudament arcaiques, segurament per marcar una època concreta que no ens ha explicitat gràficament.

“Havia après a fer totes les feines tant de casa com de fora. Tal com me les havien ensenyades, sense posar-hi cap gest que fos ben bé meu i que pogués semblar-los falta de respecte.” (25) És a dir, treballava –i vivia– amagant la seva personalitat.

“A Pallarès no es diu “noia” ni “maca”; aquestes paraules que jo entenia sense fer-les servir em feien gràcia i pensava que una llengua és com una eina que cadascú l’agafa a la seva manera encara que serveixi pel mateix.” (28) Exacte. A vegades ens encallem en la gramàtica, en la correcció lèxica i sintàctica i ens oblidem de la funció comunicativa del llenguatge. D’altres vegades, passa a l’inrevés. Caldria, doncs, aplicar la fòrmula aristotèlic i cercar el terme mig, l’equilibri tolerant entre ambdós aspectes.

Hem d’esperar a ben entrada l’acció per conèixer el nom de la protagonista, Conxa, i, encara una mica més, per corroborar l’antigor de la història. “El juny de 1921” (53). Això ens contextualitza un xic més les aventures d’aquesta protagonista de pagès que s’enamora d’un noi, en Jaume, que accedeix a anar a viure amb ella a casa dels seus oncles un cop casats.

“Primer són les persones que les coses, mes jo mancava d’ajuda per complir perquè ho havia après a l’inrevés.” (54) Reflexiona Conxa sentint-se malament per no poder cuidar millor a la seva filla, Elvira. I conclou que per a ella, “quan terra i bèsties estaven a punt, aleshores venia el torn de les persones.” (54)

Davant el segon embaràs, Conxa veu com tothom espera que sigui un home, un hereu, perquè diuen que serà molt millor per la casa. I ella reflexiona, “si pensava en casa meva era la mare qui feia o acoblava totes les feines. No diguem la tia. La dona tenia els fills, els criava, llaurava…, segava…, tenia cura de la cort, del galliner, dels conills. Feia la feina de casa i tantes coses més: l’hort, les conserves, els embotits… ¿què feia l’home? Passar al davant en coses de fora.” (55) És a dir, feia de senyor de cara als demés, però en realitat qui més manava era la dona: la hipocresia de la tradició patriarcal.

I arriba la guerra i les dones i fills són arrestats i portats als camps de treball. I quan tornen han assassinat a en Jaume i es queden sols amb la tia fins que els anys passen, la tia mor de vella i la salut de Conxa comença a fluixejar de manera que els fills decideixen que cal anar a viure a Barcelona on poden estar més a prop dels metges. Però clar: “Barcelona és una casa on les finestres no donen al carrer.” (135) Quin canvi respecte la natura que l’envoltava!

I continua la brillant descripció de Barcelona: “Barcelona és el cel lluny i els estels espantats […] Barcelona és no conèixer a ningú […] Barcelona és un pa petit que s’acaba cada dia i és llet d’ampolla, molt blanca, sense nata i amb un gust primet. Barcelona és un soroll sense paraules i un silenci pastós ple de records concrets.” (135-6). En definitiva, Barcelona “és l’últim graó abans del cementiri.” (137)
_____________
Maria Barbal, Pedra de Tartera (Laia)
començat_31/08/12  /  acabat_31/08/12