La puerta, Albert Lladó

Les novel·les de formació (les Bildungsroman), quan estan ben fetes, sempre ens sedueixen. Perduts en la creació constant de les nostres personalitats, busquem en aquests textos maneres diferents, possibles (millors), de créixer. Ens enamorem de la ironia cínica d'en Holden Caulfield, ens meravellem amb les peripècies d'en Sal Paradise o els dubtes de l'Stephen Dedalus. Aquí, ens enfrontem a la possible vida d'aquest Albert tant real com fictici amb qui les coincidències i les afinitats són tantes. Un viatge per aquestes notes d'una vida (potser desitjada, potser mig viscuda) que no deixen de ser "apuntes de luces y ausencias", d'il·lusions i enyorances. D'esperança i realitat.

"Sólo sobrevive el más fuerte, y tardamos tanto en entender que Darwin no nos habla de las especies, la meta metáfora, sino de los distintos hombres que habitan en nosotros." (38)

"Los errores nunca tienen tantas consecuencias como cuando se cometen a los diecisiete años" (148) La visceralitat de l'adolescència, l'ímpetu, l'energia tan necessaris de la joventut i que tant ens volen privar d'emprar-la, provoquen, també, les més grans decepcions. Tot esdevé absolut, terrible, tràgic i insuperable. La vida, però, aviat s'encarrega de recobrir-nos amb una gruixuda pàtina de cinisme. És el seu cruel mecanisme de defensa.

I, de sobte, amb l'arribada del capítol 14.- Jazz, aquella sensació de familiaritat, de que allò que estàs llegint et recorda (et transporta) a un altre text, s'esclareix. La música de jazz, les anades de bar en bar, la nocturnitat però, sobretot, la redacció de la història d'amor amb la Blanca des d'un present conscient mirant cap a un passat confús que no es vol que desaparegui, em transporta, inevitablement, a les profunditats dels Subterraneans d'en Kerouac. Els excessos aquí no són tan lisèrgics com emotius, estètics. Es tracta d'un recompte de l'amor d'en Jack literari per la Mardou passat pel sedàs del Cortázar de Rayuela.

"La ética, la puta ética. La ética se ha convertido en historia, y únicamente describe las respuestas." (52)

"Las ciudades no son escaparates, ni parques temáticos, ni máquinas tragaperras. No son calcetines blancos y chancletas, no son jarras de un litro de cerveza, no son sangría a diez euros, ni los menús en inglés de restaurantes que no restauran nada. El glamour, ese artificio frío y desmontable, corre por la urbe como una gangrena que pretende, que consigue, la metástasis. Es la receta de la masa, el argumento del fascismo sutil, delgado, tenue. No beber en la calle, cerrar a la hora, no hacer ruido, prohibir la música en directo para asistir a la muerte de un barrio en directo, aprovechar la tradición para hacer figuritas de porcelana, y convertir en marca lo que debiera ser identidad." (156) I malgrat està tan clar què és el que no haurien de ser les nostres ciutats, dia rere dia s'hi assemblen més. Un passeig pel carrer Montcada i el seu reclam picassià ens pot ferir la retina de per vida. Una volta per la Rambla, ens pot fer perdre la confiança en la humanitat i el seu valor (ètic i estètic).

Les portes poden ser les metàfores més sinistres per la seva dualitat: obertes o tancades. Quan s'obre davant nostre creiem que tot és possible. Caiem en el parany de creure que tot és millor a l'altra banda i ni ens plantegem què ens hi pot esperar.
Quan estan tancades, esdevenen unes barreres cruels i ferotges que ens impedeixen avançar, seguir endavant amb les nostres vides i els nostres somnis.
I aquest joc dual és el que transpira constantment aquest llibre d'Albert Lladó. Busquem portes per obrir i no ens adonem que massa sovint ens les estem posant nosaltres mateixos. Que les portes que obria en Harry Haller a El llop estepari eren les nostres portes interiors, les nostres pors i els nostres neguits. I resulta molt encertat que al final del llibre la porta quedi oberta per a què la tanqui el protagonista tot i que podem intuir que quedarà oberta per sempre més perquè ell, com nosaltres, no sap/pot tancar-la.
____________
Albert Lladó, La puerta (A fortiori editorial)
començat_ 15/03/15  /  acabat_ 17/03/15

That time, Samuel Beckett

Seguint explorant la idea d’una persona que reacciona davant veus exteriors que fan referència a la seva vida que ja havia sortit a Eh Joe, en aquesta ocasió hi ha una cara que escolta, uns ulls que es tanquen davant algunes coses sentides i tres veus que parlen.

Aquestes tres veus parlen sense pausa, mostrat per la manca de punts i comes en el text, amb un discurs constant i monòton, com el davallar d’un riu. Allò que diu la veu A és tallat per la veu C i després per la veu B, en aquest ordre. I cada una d’elles mantenen el seu discurs paral·lelament al de les altres.

Així, si llegim A i prou, diu unes coses lligades, un fluxe de pensament constant i coherent (“there were you hid as a child someone’s folly” (229) i, més avall, després de les paraules de C i B, afegeix: “Foley was it Foley’s Folly…” (229)).

Llegides l’una entretallant les altres, esdevenen més confoses, però mantenen, tanmateix, certa correlació: allò que diu C sembla continuar d’allò que deia A. És a dir, com si es tractés de Rayuela i sense advertència prèvia, el text pogués ser llegit com a una creació continua o bé com a tres discursos independents.

Un cop portat a l’escenari, però, l’elecció ja està presa pel director i no hi podem fer res. Aquí, davant del text nu, som lliures d’escollir.

Reapareix la noció de la deshumanització, de l’individu que no reconeix la veu que sent com a seva, que no reconeix el cos que veu com a seu (com s’havia mostrat a Film): “no notion who it was saying what you were saying whose skull you were clapped up.” (231).

Plantejant, una vegada més, el dubte sobre la identitat, sobre què és el jo: un cos, una veu, un conjunt de característiques físiques observables, palpables, o bé una entitat invisible, una res cogitans?

Fragmentant cos i raó, mostrant un sentiment d’alienació vers allò físic que acompanya el pensament; vers allò decadent (recordem que el text és de mitjans dels 70 i que, per tant, Beckett vorejava els 70, si no els tenia ja) en què s’ha convertit la teva persona exterior.

Ara que la dicotomia ment (encara lúcida, activa, energètica) i cos (esgotat, flàccid, decaigut) ha esdevingut molt més evident.
___________
Samuel Beckett, That Time (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 13/02/12  /  acabat_ 13/02/12