"Sólo sobrevive el más fuerte, y tardamos tanto en entender que Darwin no nos habla de las especies, la meta metáfora, sino de los distintos hombres que habitan en nosotros." (38)
"Los errores nunca tienen tantas consecuencias como cuando se cometen a los diecisiete años" (148) La visceralitat de l'adolescència, l'ímpetu, l'energia tan necessaris de la joventut i que tant ens volen privar d'emprar-la, provoquen, també, les més grans decepcions. Tot esdevé absolut, terrible, tràgic i insuperable. La vida, però, aviat s'encarrega de recobrir-nos amb una gruixuda pàtina de cinisme. És el seu cruel mecanisme de defensa.
I, de sobte, amb l'arribada del capítol 14.- Jazz, aquella sensació de familiaritat, de que allò que estàs llegint et recorda (et transporta) a un altre text, s'esclareix. La música de jazz, les anades de bar en bar, la nocturnitat però, sobretot, la redacció de la història d'amor amb la Blanca des d'un present conscient mirant cap a un passat confús que no es vol que desaparegui, em transporta, inevitablement, a les profunditats dels Subterraneans d'en Kerouac. Els excessos aquí no són tan lisèrgics com emotius, estètics. Es tracta d'un recompte de l'amor d'en Jack literari per la Mardou passat pel sedàs del Cortázar de Rayuela.
"La ética, la puta ética. La ética se ha convertido en historia, y únicamente describe las respuestas." (52)
"Las ciudades no son escaparates, ni parques temáticos, ni máquinas tragaperras. No son calcetines blancos y chancletas, no son jarras de un litro de cerveza, no son sangría a diez euros, ni los menús en inglés de restaurantes que no restauran nada. El glamour, ese artificio frío y desmontable, corre por la urbe como una gangrena que pretende, que consigue, la metástasis. Es la receta de la masa, el argumento del fascismo sutil, delgado, tenue. No beber en la calle, cerrar a la hora, no hacer ruido, prohibir la música en directo para asistir a la muerte de un barrio en directo, aprovechar la tradición para hacer figuritas de porcelana, y convertir en marca lo que debiera ser identidad." (156) I malgrat està tan clar què és el que no haurien de ser les nostres ciutats, dia rere dia s'hi assemblen més. Un passeig pel carrer Montcada i el seu reclam picassià ens pot ferir la retina de per vida. Una volta per la Rambla, ens pot fer perdre la confiança en la humanitat i el seu valor (ètic i estètic).
Les portes poden ser les metàfores més sinistres per la seva dualitat: obertes o tancades. Quan s'obre davant nostre creiem que tot és possible. Caiem en el parany de creure que tot és millor a l'altra banda i ni ens plantegem què ens hi pot esperar.
Quan estan tancades, esdevenen unes barreres cruels i ferotges que ens impedeixen avançar, seguir endavant amb les nostres vides i els nostres somnis.
I aquest joc dual és el que transpira constantment aquest llibre d'Albert Lladó. Busquem portes per obrir i no ens adonem que massa sovint ens les estem posant nosaltres mateixos. Que les portes que obria en Harry Haller a El llop estepari eren les nostres portes interiors, les nostres pors i els nostres neguits. I resulta molt encertat que al final del llibre la porta quedi oberta per a què la tanqui el protagonista tot i que podem intuir que quedarà oberta per sempre més perquè ell, com nosaltres, no sap/pot tancar-la.
____________
Albert Lladó, La puerta (A fortiori editorial)
començat_ 15/03/15 / acabat_ 17/03/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada