La puerta, Albert Lladó

Les novel·les de formació (les Bildungsroman), quan estan ben fetes, sempre ens sedueixen. Perduts en la creació constant de les nostres personalitats, busquem en aquests textos maneres diferents, possibles (millors), de créixer. Ens enamorem de la ironia cínica d'en Holden Caulfield, ens meravellem amb les peripècies d'en Sal Paradise o els dubtes de l'Stephen Dedalus. Aquí, ens enfrontem a la possible vida d'aquest Albert tant real com fictici amb qui les coincidències i les afinitats són tantes. Un viatge per aquestes notes d'una vida (potser desitjada, potser mig viscuda) que no deixen de ser "apuntes de luces y ausencias", d'il·lusions i enyorances. D'esperança i realitat.

"Sólo sobrevive el más fuerte, y tardamos tanto en entender que Darwin no nos habla de las especies, la meta metáfora, sino de los distintos hombres que habitan en nosotros." (38)

"Los errores nunca tienen tantas consecuencias como cuando se cometen a los diecisiete años" (148) La visceralitat de l'adolescència, l'ímpetu, l'energia tan necessaris de la joventut i que tant ens volen privar d'emprar-la, provoquen, també, les més grans decepcions. Tot esdevé absolut, terrible, tràgic i insuperable. La vida, però, aviat s'encarrega de recobrir-nos amb una gruixuda pàtina de cinisme. És el seu cruel mecanisme de defensa.

I, de sobte, amb l'arribada del capítol 14.- Jazz, aquella sensació de familiaritat, de que allò que estàs llegint et recorda (et transporta) a un altre text, s'esclareix. La música de jazz, les anades de bar en bar, la nocturnitat però, sobretot, la redacció de la història d'amor amb la Blanca des d'un present conscient mirant cap a un passat confús que no es vol que desaparegui, em transporta, inevitablement, a les profunditats dels Subterraneans d'en Kerouac. Els excessos aquí no són tan lisèrgics com emotius, estètics. Es tracta d'un recompte de l'amor d'en Jack literari per la Mardou passat pel sedàs del Cortázar de Rayuela.

"La ética, la puta ética. La ética se ha convertido en historia, y únicamente describe las respuestas." (52)

"Las ciudades no son escaparates, ni parques temáticos, ni máquinas tragaperras. No son calcetines blancos y chancletas, no son jarras de un litro de cerveza, no son sangría a diez euros, ni los menús en inglés de restaurantes que no restauran nada. El glamour, ese artificio frío y desmontable, corre por la urbe como una gangrena que pretende, que consigue, la metástasis. Es la receta de la masa, el argumento del fascismo sutil, delgado, tenue. No beber en la calle, cerrar a la hora, no hacer ruido, prohibir la música en directo para asistir a la muerte de un barrio en directo, aprovechar la tradición para hacer figuritas de porcelana, y convertir en marca lo que debiera ser identidad." (156) I malgrat està tan clar què és el que no haurien de ser les nostres ciutats, dia rere dia s'hi assemblen més. Un passeig pel carrer Montcada i el seu reclam picassià ens pot ferir la retina de per vida. Una volta per la Rambla, ens pot fer perdre la confiança en la humanitat i el seu valor (ètic i estètic).

Les portes poden ser les metàfores més sinistres per la seva dualitat: obertes o tancades. Quan s'obre davant nostre creiem que tot és possible. Caiem en el parany de creure que tot és millor a l'altra banda i ni ens plantegem què ens hi pot esperar.
Quan estan tancades, esdevenen unes barreres cruels i ferotges que ens impedeixen avançar, seguir endavant amb les nostres vides i els nostres somnis.
I aquest joc dual és el que transpira constantment aquest llibre d'Albert Lladó. Busquem portes per obrir i no ens adonem que massa sovint ens les estem posant nosaltres mateixos. Que les portes que obria en Harry Haller a El llop estepari eren les nostres portes interiors, les nostres pors i els nostres neguits. I resulta molt encertat que al final del llibre la porta quedi oberta per a què la tanqui el protagonista tot i que podem intuir que quedarà oberta per sempre més perquè ell, com nosaltres, no sap/pot tancar-la.
____________
Albert Lladó, La puerta (A fortiori editorial)
començat_ 15/03/15  /  acabat_ 17/03/15

La novel·la de les ànimes, Jordi Cussà

  A vegades, una dedicatòria ens fa plantejar abandonar un llibre. Ni tan sols començar-lo: n’hi ha molts d’altres que esperen el seu torn.

Quan Jordi Cussà dedica el llibre “a tots els éssers humans, pretèrits i futurs, que s’esforcen en construir una cosa única: la humanitat”, les ganes de llençar el llibre hi són. El fet de ser l’únic llibre a la maleta en un viatge matiner a Madrid (vol de les 6),  fa que em resigni i li doni una oportunitat. O, més ben dit, que pratiqui un exercici de massoquisme… bé, temps al temps.

De moment he de rectificar (que en el meu cas no és pas de savis, sinó d’enzes, per haver-me precipitat) i dir que les primeres 20 pàgines són prou interessants. Amb l’excusa de fer venir el nebot d’Amèrica se’ns mostra una visió externa de la nostra realitat. Ens mirem amb uns altres ulls i uns paràmetres diferents. I això és interessant. Potser sobren algunes expressions pedants, potser no calia utilitzar tantes vegades la paraula “atàvic” en només 20 pàgines però, de moment, una agradable sorpresa.

Que continui¨.

Però no ho fa.

A la pàgina 31 s’introduexien tres contes (sota el títol general “tres genis en un tríptic”) i l’avorriment, les poques ganes de seguir llegint, retornen. Cussà justifica la inserció innecessària d’aquests contes dient que tindran rellevància amb els següents aconteixements, però sembla una excusa molt pobre per contrarrestar el tedi provocat per aquests contes.

Pàgina 46. Fins aquí hem arribat! Tanco el llibre. Em plantejo si el seguiré llegint. No es pot acceptar que, de sobte, el senyor Jordi Cussà, nascut l’any 1961 i que, per tant, va publicar aquest llibre amb quaranta-i-pocs, després de tanta pedanteria lèxica, tants “llur”, “car” i demés, ara ens etzibi aquest horrible “noway”. Hem passat de la pedanteria lèxica a la pedanteria a seques. La voluntat de modernor, l’excrecència de les aparences.

Deixo el llibre. Adéu. No et vull veure mai més.

Però quan la son no arriba en el vol de tornada Madrid-Barcelona i l’avorriment apreta, retorno el llibre. Encara que només sigui per veure fins on pot arribar a caure de baix. Quin remot fons llardós pot assolir.

I tornem a repetir el maleït “noway” (66). Quan pensava donar-li una segona o tercera oportunitat al llibre. I intento concentrar-me en el text, de veritat, però el dubte de per què La Magrana ha editat aquest llibre no em marxa del cap.

Cada nou capítol de la “novel·la de les ànimes”, del relat dintre del relat (tot i que temo sinó serà de tot el llibre sencer) és una tortura. En el quart, quan comença a explicar com les diferents ànimes han anat passant de personatge famós en personatge famòs, deixo novament el llibre. De fet, puntualment, em plantejo de llençar-lo per la finestra d’aquest tren de rodalies: mai m’han agradat que m’adoctrinin. I molt menys d’una manera tan barroera.

Però segueixo llegint. La tossuderia ben poques vegades és una virtut i, aquesta ocasió, no n’és l’excepció. Segueixo llegint els relats poc interessants enviats per les ànimes, transcrits per l’Ìcar i traduïts per en Jordi Ramon. Sí, això és el que estic llegint. Aquesta és la tortura que m’estic infligint. Uns relats que parlen d’Homer i de Darwin, de Cervantes i de Jorge Luis Borges i de Jesús i de Plató… “noway”! I sóc innocent i penso que potser és per aquí per on van ser engatussats els editors: la pseudo-cultura pedantera publica molt. (les amistats més)

Agafada amb pinces, una frase interessant (per fi!): “és veritat que a vegades, a través dels somnis o del pensament, tenim reflexos del nostre coneixement com a ànimes, per més que reduïts per la Ignorància Científica, mistificats per les Perversions Socioculturals, i esfilagarsats dins el cos de l’Espai-temps terrestre, però no sempre ens ajuden a ser feliços com a humans, ni de bon tros.” (167) No cal dir res més.

I s’acaba. I prefereixo no dir com: no desitjo tant mal a ningú.
______________

Jordi Cussà, La novel·la de les ànimes (La Magrana)

començat_ 09/11/12 / acabat_ 25/11/12