La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16

Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera

Indian Summer va ser una molt grata sorpresa. Va ser la descoberta de Rodolf Sirera i, també, d’un teatre fragmentari en el qual el temps era manipulat segons la voluntat de l’autor, amb engany i mestria. Ara, a el joc temporal també s’hi afegeix l’espaial gràcies a les llums i als canvis constants d’ambient. De moment, però, no té la solidesa ni la força d’Indian Summer. És més aviat un trencaclosques que em fa mandra construir.

“Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.” (38) I per a aquests que ens ha tocat viure un canvi de segle (no pas cap mèrit nostre, sinó per pura coincidència numèrica), sabem perfectament a què es refereix: ara parlem del s.XXI i n’ensalcem la seva modernitat i prosperitat, la seva tecnologia desenvolupada i la seva ciència, però en molts aspectes (igualtat, justícia, solidaritat, humanisme…) estem vivint com en el segle XIV o XV. O potser pitjor perquè ara s’actua amb la consciència clara d’estar actuant malament. Hem canviat la sang blava i els cavallers pel diner, però la pleitesia que l’hi rendim és la mateixa.

Des de fa uns anys (i només cal veure qualsevol muntatge de La fura dels baus per una banda, o bé Un refugi Indi d’en Pau Miró, per l’altra) el teatre ha incorporat les projeccions com a element representatiu. En principi, sembla que amb elles es busca afegir informació que damunt l’escenari semblem no ser capaços de donar d’altra manera. És a dir, i robant una frase de l’Albert Lladó, sembla que “renunciïn al teatre”. Exacte. L’ús de les projeccios al teatre és una pràctica que, no cal dir-ho, no comparteixo. Per molts motius que ara no venen al cas però que tenen a veure amb l’anorreació de l’intel·lecte, l’hipnotisme col·lectiu, la saturació d’imatges i estímuls buits.... Descobrir que l’any 1986 els germans Sirera ja la utilitzaven, n’extirpa la seva pretesa modernitat i s’afegeix a la llista dels motius per a ser evitada.

“Va tardar molt de temps a morir. I, a la fi, ets tu mateixa qui desitges que muriga.” (57) Més enllà de la certesa de la frase, de l’explicitació d’un dels principals tabús de la nostra societat (el desitjar la mort de l’ésser estimat que està patint), quin plaer veure expressions com “muriga” o, més endavant, quan diu “cancel·lí” o “interrompí”. Quin goig que les llengües, malgrat els esforços de molts, segueixin vives.

La secció segona, Violaine, millora el text considerablement. Genera interès en l’espectador i, tot i la mala jugada de la projecció, retorna les ganes de seguir llegint/observant aquesta obra.

“Les generacions no són únicament qüestions d’edats.” (73) I sentint les arcaiques opinions d’algunes persones 5, 7, o 10 anys més joves que nosaltres, és fàcil d’entendre aquesta afirmació. Fàcil i terrible, clar.

I al final el trencaclosques s’acaba muntant. Potser no amb plaer i satisfacció, però sí amb diligència i certa curiositat.
_______________

Josep Lluís i Rodolf Sirera, Cavalls de mar (Edicions 62)
començat_ 21/04/13  /  acabat_ 21/04/13 
 

Teatre i més enllà, Jerzy Grotowski

Després de la lectura d'Artaud i el seu teatre de la crueltat, estic encuriosit pels plantejaments d'en Grotowski. Un director que, només començar el llibre, Inês Castel-Branco ens diu que “un dia de principis de 1970” (9) anuncià que no volia dirigir més espectacles. “No ho fa per caprici ni per por de l’èxit” (10), afegeix, sinó perquè “la seva recerca ja no cap dins les fronteres del teatre; necessita anar més enllà.” (19)

Comencem, doncs, aquest viatge cap al més enllà.

Peter Brook diu que per a Grotowski “el teatre és un instrument antic i bàsic que ens ajuda únicament amb un drama, el drama de la nostra existència.” (10) Exacte.

“Grotowski va a contracorrent. Quan tots defensen el recurs a les noves tecnologies, ell parla d’un teatre pobre, sense escenografia ni vestuari especial, efectes sonors o de llums […] En temps de noves avantguardes, diu que se sent a la rereguarda del teatre, que vol tornar als orígens […] Quan es fa internacionalment conegut, ho abandona tot.” (11) És normal que se’l defineixi sovint com a Messies, com a gurú que no té por d’anar contracorrent per fer allò que creu encertat.

Interessant: com si anticipés la moderna teoria del decreixement, Grotowski utilitza la via negativa: “reducció, negació, desaprenentatge, desteatralització […] Avançava cap el grau zero del teatre.” (11) Tot eliminant elements sobrers, tècniques actorals imposades…

Grotowski: “els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veritables fan la rebel·lió.” (16)

“No li preocupava l’existència d’una vida després de la mort, sinó que volia viure plenament l’ara i aquí.” (25) I encara més: “no tenia nostàlgia d’un passat mitificat, però cercava els fonaments, l’origen.” (25) Exacte: només existeix el present, però això no vol dir que haguem d’ignorar el passat. Hi ha masses coses dolentes (i algunes poques de bones) en ell per no tenir-lo en compte.

“En un espectacle, la seu del muntatge està en la percepció de l’espectador; en l’Art com a Vehicle [una de les etapes de creació marcades per Grotowski], la seu del muntatge està en els actuants, els artistes que fan.” (48)

Sobre la improvisació:”potser una vegada aquesta paraula va significar alguna cosa. Avui no és res més que una paraula pretenciosa que serveix com a substitutiu del treball.” (67) I, massa sovint, és així.

El paper del director: “com a director, podria optar per fraternitzar amb tots els membres del grup fins a un punt extrem, fins a les llàgrimes i les confessions exhibicionistes.” (70)  diu Grotowski, i ràpidament afegeix: “estaria equivocat. […] El que he de fer és crear entre ells i jo un camp de comunicació creativa.” (70) Més enllà de l’amistançament, de la fraternalització, trobar maneres d’incitar, compartir la creació.

Per altra banda, continua Grotowski, hi ha un altre mode de direcció, el director domador, que és aquell que “sempre sap què fer per endavant.” (71) El que no permet la creació, sinó que només busca la recreació d’allò que ell cerca. “Hi ha actors a qui aquest tipus de director agrada molt. Els allibera de la responsabilitat de crear.” (71) Esdevenen autòmats capaços de reproduir gestos, emocions apreses però incapaços d’aportar-hi res de nou, d’evolucionar. En obres més físiques, rituals, com les de Grotowski, aquesta faceta creativa de l’actor és molt important. En creacions de text, tot i que limitats o encaminats per les paraules existents, també ho hauria de ser.

Sobre la nuesa a l’escenari: “En el teatre es ven i es compra intimitat humana […] Hem de flagel·lar els venedors ambulants i fer-los fora del temple.” (72) Reclama Grotowski fent un paral·lelisme amb el cristianisme. Opina que l’actor “es desvesteix en públic per cobrir la seva manca de sinceritat com a actor, és a dir, com a ésser humà.” (73) el provocar per provocar, mostrar, despullar pel valor mercantil de la carn humana, convé ser desterrat del teatre. I del cinema. I de la vida en general.

Sobre la distribució de l’espai: “les relacions espacials són importants només si són part integrant de l’estructura de la producció. Si aquesta coherència interna no existeix, totes les exploracions en l’espai de la producció es redueixen a pretextos per alliberar-nos dels nostres deures veritables.” (74) De res serveix innovar en la distribució dels espectadors respecte l’escenari, en tenir-los drets, en moviment (pensem en moltes de les produccions de la Fura dels Baus, per exemple) si no aporta res a l’obra. De fet, parlant del s Baus, concretament del seu Títus Andrònicus, el moment final, el sopar col·lectiu en una plataforma alçada (ressons del Doctor Faust de Grotowski del 1963!) no només reuslta innecessari i injustificat, sinó que esdevé un acte segregacionista: únicament uns quants privilegiats (aparentment guanyadors de concursos, en realitat alguns membres d’una elit econòmica/social) poden pujar a la taula i degustar el sopar que s’ha estat cuinant durant tota la funció. La resta d’espectadors, mentrestant, s’ho miren des de baix estant. En principi potser amb certa enveja. Però, després, amb cinisme quan aquest grup selecte esdevé part de l’obra i veiem en les seves cares incòmodes el limitat plaer d’allò que prometia tant. Si aquesta era la intenció de la Fura, si volien criticar la distinció de classes, si volien humiliar a aquells que es creuen per damunt, doncs llàstima, perquè hauria pogut ser una molt bona gesta si hagués estat feta d’altra manera.

Sobre la participació dels espectadors: “el teatre laboratori busca un espectador/testimoni, però el testimoniatge de l’espectador és possible únicament si l’actor acompleix un acte autèntic. Si no hi ha acte autèntic, ¿què hi ha per testimoniar?” (75) Aquest és el gran dubte. Aquest és el gran repte a assolir. I aquí és on, precisament, els crítics hi volen llegir un dels motius pels quals Grotowski decidií abandonar la direcció convencional de teatre i endinsar-se als boscos, i crear accions performatives de caire ritual. És aquest descontentament per la manca de veritat, d’autenticitat dels actors el que el fa cercar noves maneres de treballar. Convençut que hi ha una veritat que encara no ha assolit. No seré jo qui li digui que aquesta Veritat no existeix.

“Tots som el producte de la trobada de la nostra tradició amb les nostres necessitats.” (78)

Sobre els deixebles: “no vull deixebles. Vull companys d’armes.” (80) No desitja seguidors fidels que no es qüestionin res, sinó persones amb esperit crític que puguin utilitzar les seves idees per crear productes nous, diferents, fins i tot que el contradiguin.

Sobre el teatre: “el que trobem és més un automatisme cultural que no pas una necessitat. La gent amb cultura sap que ha d’anar al teatre […] no hi va pel teatre, sinó per una obligació cultural.” (82) I només cal mirar al nostre voltant quan estem en una platea plagada d’espectadors per comprovar que això és així. La qüestió és saber si nosaltres mateixos també formem part d’aquests esnobs culturals o si responem a la crida del teatre per altres motius.

“Potser la desgràcia de l’home contemporani rau en el fet que va abandonar la recerca de la felicitat per anar a la recerca del plaer.” (86)

Sobre la relació amb els actors: “entre l’actor i jo tenia lloc un drama íntim. Buscàvem la sinceritat i la revelació, que no requereix l’ús de paraules.” (91)

Sobre el llenguatge: “no hauríem d’escoltar els noms que es donen a les coses; ens hauríem de submergir en l’escolta de les coses mateixes. Si escoltem els noms, el que és essencial desapareix i només queda la terminologia.” (95) Les paraules com a obstacles reals a la nostra comprehensió absoluta de les coses.

Sobre el teatre de text: “no tinc cap interès en el teatre de text, perquè està basat en una versió falsa de l’existència humana.” (96) I, afegeix: “Stanislavski va dir una vegada: “les paraules són el cim de les accions físiques”. Però resulta que el llenguatge parlat és tan sols un pretext.” (96)

“Quan un director es troba amb dificultats en el seu treball amb els actors, va a la recerca d’efectes una mica sensacionalistes, convençut que és l’única manera de salvar el seu espectacle.” (106) I així és com molts justifiquen (mai públicament, clar) escenes de nudisme, sexualitat, violència… innecessàries.

Què és el teatre laboratori? “És un lloc on espero poder ser fidel a mi mateix.” (119) Allunyat d’entreteniments formals, de recerques sistemàtiques del gest o l’entonació perfectes, és un lloc en el qual ser un mateix.

“De tant en tant ens rebel·lem, però només per salvar les aparences. Fem rebombori, armem un escàndol —no gaire violent, per regla general, perquè no comprometi la nostra posició social, suficientment banal per ser acceptat pels altres amb simpatia.” (126) Per exemple, afegeix Grotowski, ens emborratxem fins a quedar inconscients.

“No ens estimem, ja no ens estimem a nosaltres mateixos; odiant als altres intentem guarir aquesta mancança d’amor.” (126)

“Stanislavski estava interessat a posar en escena textos teatrals: com es poden produir obres sense trair les intencions de l’autor ni l’experiència humana de l’actor.” (128) I en aquest segon punt, en l’experiència humana de l’actor, és on més flaqueja la meva mancada direcció teatral. A Tu i Jo ens en vam sortir com vam poder; amb El penya-segat, on els actors tenen formació clàssica, costa més. Hi ha més dubte. Necessiten saber més coses dels seus personatges. Però per més que jo els hi expliqui, encara no sé com fer-los-hi veure.

“Es treballa durant anys per saber més, per adquirir més habilitats, però al final no s’ha d’aprendre sinó a desaprendre.” (132) És a dir, oblidar tot allò après, totes les constriccions culturals, tots els ritus i convencions socials que hem anat aprenent al llarg dels anys i ser sincers amb nosaltres mateixos. Com  a persones. Com a individus humans. No com  a membres de l’engranatge social.

“La sinceritat no és possible si ens amaguem darrere els vestits, idees, signes, efectes escènics, conceptes intel·lectuals, gimnàstica, soroll, caos.” (137) I abans ja ens havia dit: “la sinceritat comença allà on estem indefensos.” (137)

“El talent com a tal no existeix, només la seva absència.” (141)

“El teatre de les Fonts [segona etapa creativa de Grotowski] és una investigació sobre el que pot fer l’ésser humà amb la pròpia solitud (al costat de l’altre, o dels altres).” (158) I afegeix: “Estem tan sols en la multitud que cerquem qualsevol il·lusió per vèncer la solitud. Ens trobem, fem veure una amistat que no existeix, fem veure desigs que no existeixen realment.” (160)

Sobre el “moviment que és repòs.” (161): “Normalment, no ets mai on ets perquè en la teva ment ja estàs en el lloc al qual et dirigeixes.” (162) Convé canviar el nostre ritme, aturar la nostra precipitació i deixar que el cos es mogui sense moure’s, lentament, sense un objectiu marcat. Quan això passa, t’adones que “comences a estar allà on estàs.” (162) Clar que per a alguns, afegeix Grotowski, resulta més complicat, perquè tenen més energia, són més viscerals. Cal que primer cremin tota aquesta energia sobrera, que corrin, saltin, deixin actuar al seu cos i, després, ja podran aturar-lo. Quan estiguin  saciats.

Sobre el Teatre de les Fonts: “el projecte està orientat vers les accions que precedeixen les diferències i per aquest motiu abraça persones amb tradicions i tècniques llunyanes entre elles.” (165) Perquè aquest és el punt més important d’aquest teatre de les Fonts: vol anar a l’estat original, primari, previ a la cultura, a la socialització de l’individu, al llenguatge que tot ho classifica i categoritza, amb la voluntat de trobar les accions reals, humanes, iguals i compartides per tothom independentment dels seus origens. És a dir, vol mostrar l’home com a membre de la comunitat humana, no com a part d’una cultura establerta que no deixa de ser un artifici arbitrari i convencional. “El punt de partida són sobretot preferències personals, però no les preferències d’una tradició específica.” (165-6)

Sobre la imitació: “Les nostres vides són, en gran part, tan sols una imitació de la vida dels altres.”  (166) Repetim accions, paraules, pensaments. Conscientment o de manera inconscient, però ho fem constantment. Ara bé, “si demanem a algú d’imitar simplement la persona que l’està guiant en aquella acció —Fes-ho!— es produeix un xoc enorme.” (166) No ens agrada ser forçats a imitar, ens costa.

Sobre la llibertat: “Treballo, no per fer cap discurs, sinó per engrandir l’illa de llibertat que porto en mi; la meva obligació no és fer declaracions polítiques sinó forats a la paret.” (176) I afegeix: “les coses que estaven prohibides abans de mi haurien de ser permeses després de mi; les portes que estaven tancades amb dues voltes de clau haurien de ser obertes.” (176)

Sobre la vida: “Tota la vida és un complex fenomen de contrapesos.” (177) Així, davant la obsessio dels futuristes per les màquines, ell afirma que “quan les màquines dominen cerca, per contra, el que és viu.” (177) Es tracta de ser crític, de preguntar-se si la vida que tenim ens satisfà: “l’art, la cultura o la religió (en el sentit de les fonts vives, no en el sentit d’Esglésies, que sovint són tot el contrari), tot això són maneres de no estar satisfet.” (177) I conclou: “No, aquesta vida no és suficient.” (177) Per això demana que actuem, que fem alguna cosa, que superem aquesta mancança. “No es tracta del que manca en la imatge que es té de la societat, sinó del que ens manca en la manera de viure la vida.” (177) Exacte. Les societats poden variar, les nostres percepcions d’elles també, allò realment compartit és com vivim la nostra vida, l’única realitat de la qual podem estar segurs. I j a és ben poca cosa, aquesta certesa.

Sobre l’art: “L’art és profundament rebel. Els artistes dolents parlen de la rebel·lió, però els artistes veribables fan la rebel·lió.” (177) Però convé no equivocar-se ni caure en l’anarquia d’idees i accions. “L’art com a rebel·lió consisteix a crear el fait accompli que fa retrocedir els límits imposats per la societat.” (177-8)

“L’art ha estat sempre l’esforç de confrontar-se amb la insuficiència i, per aquest mateix fet, l’art ha estat sempre complementari de la realitat social.” (178)

Però el que importa és que sigui una activitat continuada, no un acte temporal que desapareix.

Sobre el mercantilisme del teatre: “Els directors de teatre i els professors d’interpretació que fan de puta en les arts, s’interessen en aquest tipus de recerca [d’eines a través de les quals assolir la veritat, l’expressió autèntica] perquè pensen que potser es podria utilitzar tot això per fer-se un xou.”(187)

Sobre l’essència: “L’essència m’interessa perquè res en ella no és sociològic. És el que vas rebre dels altres, el que no prové de l’exterior, el que no és après.” (197) La consciència pertany a l’essència. Per això, “si fas un acte en contra de la consciència, sents remordiments.” (197) En canvi, “si infringeixes el codi moral ets sents culpable i és la societat la que parla dins teu.” (197)

Sobre els modes d’acció: “Es tracta de ser passiu en l’acció i actiu en la mirada (al contrari del que és habitual). Passiu: ser receptiu. Actiu: estar present.” (198)

Havia intentat callar, mossegar-me la llengua durant aquest capítol anomenat Performer. Havia intentat ignorar tots els “teacher” (195), “outsider” (195), “doing” (196)… però ja no puc més. Quan a la pàgina 199 apareix “don’t improvise, please!” ja no em puc mantenir callat per més estona. A veure. Anem per parts. El senyor Grotowski és Polonès. Sí que va viatjar molt, que va estar als Estats Units durant molts anys, però és polonès, per tant, hem de suposar que la seva llengua materna és el polonès. Seguim: aquest capítol és el recull d’una conferència que ell va fer (no se’ns especifica on) però que va ser publicada per primera vegada a la revista Art Press de Paris el maig del 1987. Això potser no vol dir res, però podria voler dir que, en tant que és el primer lloc on apareix, potser és a causa del lloc on es va fer la conferència. És a dir, sembla lògic que si el text d’una conferència es publica primer a Paris, la conferència hagi tingut lloc a París. Però com que no en tenim cap certesa, no cal precipitar-se. Se’ns diu que aquesta traducció catalana està basada “en la versió definitiva: la traducció anglesa de Thomas Richards, revisada per Grotowski” (201). D’acord. Sembla encertat utilitzar la versió més acurada. Ara bé, si la versió era en anglès, quin criteri ha seguit la traductora per decidir quines paraules deixar en anglès i quines no? És que Grotowski les va pronunciar en anglès enmig del seu discurs? Doncs que ens ho especifiquin. Perquè si no és així, cal que parlem de “teacher” quan el mot “mestre” o fins i tot “ensenyant” el tradueix fidelment? Cal dir “doing” per afegir-hi al costat, i també en cursiva, “el fer”? I, sobretot, cal la fraseta sobre la improvisació en anglès? Jo crec que no.

Però seguim…

Sobre l’Stanislavski: “no es va ocupar ni de teatre experimental ni de les avantguardes; va conduir un treball sòlid i sistemàtic sense ofici.” (203)

“Als joves directors que estan preparant el seu primer o segon espectacle, els pot ser favorable tenir davant seu una data fixada per a l’estrena, amb un període d’assaig relativament curt; per exemple, de dos mesos i mig.” (204-5) Vet aquí el que passà amb Tu i Jo. I afegeix Grotowski, “si no, poden acabar malgastant el temps.” (205) I aquesta és la gran por que sobrevola El penya-segat, projecte en pausa momentània.

Sobre la comercialització del teatre: “com és possible estudiar Stanislavski durant dos o tres anys i preparar una escena en quatre setmanes (tal com es fa sovint en aquests departaments [d’art dramàtic a algunes universitats americanes])?” (206) I afegeix: “Stanislavski no ho hagués acceptat mai. Per ell, el període mínim de treball sobre un espectacle era de diversos mesos, i l’estrena només tenia lloc quan els actors estaven preparats.” (206) Aquesta precipitació, promoguda per un sistema mercantil, fa que les estrenes professionals només concedeixin un parell de mesos als assaigs, que els directors, mercenaris de l’escena, siguin escollits per una productora, que els actors siguin forçats a actuar sense tenir temps de conèixer els seus personatges, “no tenen la possibilitat de trobar alguna cosa que sigui una descoberta alhora artística i personal. No poden. Per sortir-se’n, han d’explotar el que ja saben fer i que els ha donat èxit —i això va en contra de la creativitat.” (205) Per això massa sovint veiem a certs actors fent els mateixos papers, recorrent als mateixos gestos, a les mateixes entonacions.

Sobre l’Art com a vehicle (la tercera etapa de creació): Tal i com ja hem apuntat abans, “en un espectacle, la seu del muntatge està en la percepció de l’espectador; en l’Art com a Vehicle, la seu del muntatge està en els actuants, els artistes que fan.” (213)

Sobre la creació d’espectacles: “En certa manera aquesta totalitat (el muntatge) apareixia no a l’escenari, sinó en la percepció de l’espectador. La seu del muntatge era la percepció de l’espectador. El que l’espectador copsava en el muntatge planejat, mentre que el que els actors feien és una altra història.” (216) I aquesta feina, diu Grotowski, aquest “muntatge en la percepció de l’espectador, no és el deure de l’actor sinó del director.” (216) Però això era abans, quan treballava en el teatre representatiu. “En canvi, quan parlo de l’Art com a Vehicle, em refereixo a un muntatge la seu del qual no està en la percepció de l’espectador, sinó en els actuants.” (216)

Sobre la creativitat: “La creativitat és alhora la vida, l’espontaneïtat, alguna cosa completament personal i, al mateix temps, el rigor, l’estructura, la precisió.” (237)

Sobre els actors: “L’actor ben entrenat és l’actor que porta a terme el seu acte psíquic amb el seu cor, i l’actor mal entrenat és l’actor que il·lustra el seu acte psíquic amb el cos.” (238-9) És a dir, no n’hi ha prou amb fer-ho veure, cal viure-ho. Cal ser aquell personatge (com es veia, per exemple, a Los hijos se han dormido)

Sobre el futur: “el que quedarà després de mi no pot ser de l’ordre de la imitació sinó de la superació.” (251) com ja s’havia comentat anteriorment, no es tracta d’imitar al mestre, sinó de superar-lo.

Una obra “és actual no perquè doni compte de l’actualitat sinó perquè hi respon i, responent-hi, indica alguna possibilitat d’ultrapassar-la.” (267) Crear peces actuals no vol dir omplir el teatre d’andròmines electròniques, de projeccions innecessàries i d’efectes visuals. Fer una obra actual és ser capaç de copsar la realitat present, els convenis socials que hem acceptat i, potser, intentar desballastar-los, mostrar-los despullats, ridículs, absurds.
_____________
Jerzy Grotowski, Teatre i més enllà (Fragmenta editorial)
començat_ 12/03/12  /  acabat_ 2/04/12