Cavalls de mar, Josep Lluís i Rodolf Sirera

Indian Summer va ser una molt grata sorpresa. Va ser la descoberta de Rodolf Sirera i, també, d’un teatre fragmentari en el qual el temps era manipulat segons la voluntat de l’autor, amb engany i mestria. Ara, a el joc temporal també s’hi afegeix l’espaial gràcies a les llums i als canvis constants d’ambient. De moment, però, no té la solidesa ni la força d’Indian Summer. És més aviat un trencaclosques que em fa mandra construir.

“Del segle, l’únic que ha canviat ha estat el número. De la resta, estem encara a la prehistòria.” (38) I per a aquests que ens ha tocat viure un canvi de segle (no pas cap mèrit nostre, sinó per pura coincidència numèrica), sabem perfectament a què es refereix: ara parlem del s.XXI i n’ensalcem la seva modernitat i prosperitat, la seva tecnologia desenvolupada i la seva ciència, però en molts aspectes (igualtat, justícia, solidaritat, humanisme…) estem vivint com en el segle XIV o XV. O potser pitjor perquè ara s’actua amb la consciència clara d’estar actuant malament. Hem canviat la sang blava i els cavallers pel diner, però la pleitesia que l’hi rendim és la mateixa.

Des de fa uns anys (i només cal veure qualsevol muntatge de La fura dels baus per una banda, o bé Un refugi Indi d’en Pau Miró, per l’altra) el teatre ha incorporat les projeccions com a element representatiu. En principi, sembla que amb elles es busca afegir informació que damunt l’escenari semblem no ser capaços de donar d’altra manera. És a dir, i robant una frase de l’Albert Lladó, sembla que “renunciïn al teatre”. Exacte. L’ús de les projeccios al teatre és una pràctica que, no cal dir-ho, no comparteixo. Per molts motius que ara no venen al cas però que tenen a veure amb l’anorreació de l’intel·lecte, l’hipnotisme col·lectiu, la saturació d’imatges i estímuls buits.... Descobrir que l’any 1986 els germans Sirera ja la utilitzaven, n’extirpa la seva pretesa modernitat i s’afegeix a la llista dels motius per a ser evitada.

“Va tardar molt de temps a morir. I, a la fi, ets tu mateixa qui desitges que muriga.” (57) Més enllà de la certesa de la frase, de l’explicitació d’un dels principals tabús de la nostra societat (el desitjar la mort de l’ésser estimat que està patint), quin plaer veure expressions com “muriga” o, més endavant, quan diu “cancel·lí” o “interrompí”. Quin goig que les llengües, malgrat els esforços de molts, segueixin vives.

La secció segona, Violaine, millora el text considerablement. Genera interès en l’espectador i, tot i la mala jugada de la projecció, retorna les ganes de seguir llegint/observant aquesta obra.

“Les generacions no són únicament qüestions d’edats.” (73) I sentint les arcaiques opinions d’algunes persones 5, 7, o 10 anys més joves que nosaltres, és fàcil d’entendre aquesta afirmació. Fàcil i terrible, clar.

I al final el trencaclosques s’acaba muntant. Potser no amb plaer i satisfacció, però sí amb diligència i certa curiositat.
_______________

Josep Lluís i Rodolf Sirera, Cavalls de mar (Edicions 62)
començat_ 21/04/13  /  acabat_ 21/04/13 
 

Indian Summer, Rodolf Sirera

Obra de teatre, títol anglès, autor de nom estrambòtic, editat el 1989, trobat entre els tresors oblidats de la llibreria Les Voltes de Girona… la lectura del llibre respon a aquestes poc-ordinàries expectatives.

En el pròleg, Manuel Molins ens presenta l’autor (fent-me enrojolir de vergonya per la meva ignorància) i ja adverteix de la transgressió temporal que conté l’obra. Perquè, sobretot, d’Indian Summer el que destaca és la seva conscient manipulació del temps. O, com diu Molins, la representació del temps personal, el temps subjectiu, el que no entén de rellotges ni ordenacions i oscil·la a plaer o, massa sovint, a contra-cor. El temps tal i com el vivim les persones. Que, de fet, hauria de ser l’únic que de debò tingués rellevància a les nostres vides perquè és l’únic real per a nosaltres. L’únic que no és un artifici imposat.

Indian Summer podria ser la història convencional d’un triangle d’amor tradicional, un t’estimo a tu però la distància, la carn, la solitud fan que em senti atret per una altra. Tu no hi ets i jo estic sol. Final de la història. L’Aurora està de gira amb la seva obra de teatre, benvinguda sigui doncs la Maria Teresa. Però Indian Summer és molt més.

Ja d’entrada, la Maria Teresa se’ns mostra insinuadora, sexual, amb ganes de ser ella qui inicïi la relació amb en Daniel. Un Daniel que dubta, que ens és presentat com a tímid, cohibit, reservat. Un Daniel que fuig quan la Maria Teresa el busca.

I llavors arriba el primer salt temporal. El primer element remarcable i, la veritat, d’allò més interessant tant a nivell estructural com conceptual:

la Maria Teresa surt un moment d’escena, en Daniel canvia el cassete i sentim, per primera vegada, la veu de l’Aurora comunicant-nos sensacions, neguits, inquietuds que es poden atribuir al propi Daniel. Llavors, quan la cinta s’acaba, la Maria Teresa torna a entrar a escena però ja no és la mateixa d’abans: és la Maria Teresa d’un altre temps, una Maria Teresa que encara no ha begut vi amb en Daniel, que entra per primera vegada a casa d’en Daniel. És la Maria Teresa d’un passat no massa llunyà.

A partir d’aquí els salts temporals se succeeixen però, a més (i vet aquí l’encant del text, la sàvia manipulació que Sirera fa de l’espectador/lector i de les seves expectatives), una mateixa frase és pronunciada per dos i fins a tres personatges diferents generant-nos la sensació Nietzscheana que el temps és cíclic, que estem condemnats a repetir-ho tot. O bé ens fa plantejar que potser no existeixen personatges, sinó que tot depèn de la nostra lectura, de la nostra interpretació del text.

Que tot és irreal però que, alhora, tot és possible.

I, per això mateix, el final no és un final sinó un interrogant.
____________
Rodolf Sirera, Indian Summer (Bromera)
començat_ 1/02/11  /  acabat_ 3/02/11