La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16