La era del vacío, Gilles Lipovetski

L'any 2000, al pròleg de la 13a edició del llibre, Lipovetski propugnava l'arribada de la segona revolució individualista, el pas de l'individualisme "limitado al individualismo total". Considerava que deixàvem enrere les fèrrees cadenes de la tradició i el pes cultural i entràvem en una època de llibertats personals. "Después de la educación autoritaria y mecánica, el régimen homeopático y cibernético; después de la administración imperativa, la programación opcional, a la carta." I potser era cert al seu país natal, aquests veïns del nord que tant desconeixem, i, en certa mesura, també en el nostre país que treia pit entrant a punt d'entrar a l'euro. Potser vam viure temporalment aquests "valores hedonistas, respeto por las diferencias, culto al relajamiento, al humor y a la sinceridad, al psicologismo, a la expresión libre." Però només d'escriure-ho se m'escapa el riure nerviós del que sap que s'està autoenganyant. Aviat arribarien la llei mordassa per aturar encara més qualsevol mena de llibertat d'expressió possible, i la crisi que ha permès eslògans anteriorment impensables com el de "primer els de casa" o "netegem Badalona", els suïcidis de joves transexuals incapaços d'aguantar més la pressió d'aquells que els envolten. Des de la distància (tant temporal com geogràfica) és trist comprovar com els anys no ens fan avançar sinó retrocedir.

"La sociedad posmoderna es aquella en que reina la indiferencia de masa, donde domina el sentimiento de reiteración y estancamiento, en que la autonomía privada no se discute, donde lo nuevo se acoge como lo antiguo, donde se banaliza la innovación, en la que el futuro no se asimila ya a un progreso ineluctable."

"Se disuelven la confianza y la fe en el futuro, ya nadie cree en el porvenir radiante de la revolución y el progreso, la gente quiere vivir en seguida, aquí y ahora, conservase joven y no ya forjar el hombre nuevo." I, precisament, el culte insensat a la joventut, a l'imperatiu del present i l'obligació de no envellir mai, sorgia constantement a l'assaig de Patrícia Soley-Beltran guanyador del Premi Anagrama del 2015.

"La sociedad posmoderna no tiene ni ídolo ni tabú, ni tan sólo imagen gloriosa de sí misma, ningún proyecto histórico movilizador, estamos ya regidos por el vacío, un vacío que no comporta, sin embargo, ni tragedia ni apocalipsis."

Vivim a l'època del "deslizamiento [...] un tiempo en que la res pública ya no tiene una base sólida", el que en Bauman anys després vidria a batejar com a societat líquida.

Molt interessant aquest matís: "la última figura del individualismo no reside en una independencia soberana asocial sino en ramificaciones y conexiones en colectivos con intereses miniaturizados, hiperespecializados: agrupaciones de viudas, de padres de hijos homosexuales, de alcohólicos, de tartamudos, de madres lesbianas, bulímicos." O grups de Facebook dels temes més inversemblants o grups de Whatsapp dels companys de classe, dels pares d'alumnes... Recentment he viscut l'experiència socialment interessat de ser afegit al grup de Wechat (el Whatsapp/facebook/Skype i mil coses més xinès) dels Catalans a Shanghai. Un microcosmos governat per uns mascles alfes (com s'ha comentat en el propi grup més d'una vegada) en el qual es pressumeix de ser un grup molt millor que el grup de Espanyols a Shanghai on, pel què diuen aquells que hi pertanyen, la majoria de missatges són spam, giffs absurds i comentaris ofensius. De sobte ens agrupem en microgrups que ens separen de la resta, ens posem en contacte amb gent amb qui no hauríem parlat mai pel carrer.

"Cuanto mayores son los medios de expresión, menos cosas se tiene por decir, cuanto más se solicita la subjetividad, más anónimo y vacío es el efecto. [...] Nadie en el fondo está interesado por esa profusión de expresión, con una excepción: el emisor o el propio creador."

"La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estrategia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción." La policia ja no busca intimidar-nos sinó humantizar-se, vegis sinó el compte de Twitter de la Policía Nacional de Espanya com a exemple; les campanyes polítiques abandonen els discursos teòrics i s'omplen de balls histriònics...

"El proceso de personalización aseptiza el vocabulario como lo hace con el corazón de las ciudades, los centros comerciales y la muerte. Todo lo que representa una connotación de inferioridad, de deformidad, de pasividad, de agresividad debe desaparecer en favor de un lenguaje diáfano, neutro y objetivo."

"El proceso de personalización es un nuevo tipo de control social liberado de los procesos de masificación-reificación-represión. La integración se realiza por persuasión invocando salud, seguridad y racionalidad: publicidades y sensibilizaciones médicas pero también consejos de las asociaciones de consumidores." El control dels eufemismes, de l'estandardització. A Nova York avui en dia es pot passejar tranquil·lament sense por de ser degollat en una cantonada. Podem deixar el mòbil sobre la taula d'un bar i anar a la barra a demanar amb la tranquil·litat que quan tornem encara hi serà (no proveu mai aquest experiment a Barcelona!). De les llibertats dels 80, de la ciutat anárquica i visceral, hem passat a la neteja de cara, a la invasió de les llibertats individuals, a la presència constant de policies al carrer. Com a turista, s'agraeix, com a ciutadà a qui li coarten llibertats amb l'excusa de la seguretat, potser no tant.
Un altre exemple d'aquest control: durant l'Expo de Shanghai 2010 es va dur a terme uns forta campanya per evitar que la gent escopís al carrer. Més enllà de l'angunia de l'acte, l'escopir formava (i segueix formant) part del dia a dia de molts xinesos i, de sobte, per no ofendre als estrangers, per abraçar l'occidentalitat (és a dir, els diners) es van veure forçats a canviar els seus hàbits. Unes campanyes de seducció com les que encara es poden trobar en molts urinaris xinesos on, per encoratjar als homes a apropar-se més als urinaris de paret i evitar esquitxar el terra, ens trobem amb la frase: "un petit pas per l'home, un gran pas cap a la civilització." Es veu que mentre pixem dintre l'urinari ja som civilitzats. Tant és que ens matem entre nosaltres o barrem les portes d'Europa a qui no ens agrada. No pixem fora de test i això és el que importa. I el més trist és que, inevitablement, la sensació és que la Xina d'aquí dos anys ja no s'assemblarà gens a la que vaig descobrir fa cinc anys o a la que estic vivint ara. L'imposició de l'occidentalisme més opressor és tan forta que aviat ja ningú els reconeixerà.

"Don Juan ha muerto; una nueva figura, mucho más inquietante, se yergue, Narciso, subyugado por sí mismo en su cápsula de cristal."

"¿Alguna vez se organizó tanto, se edificó tanto y, simultáneamente, se estuvo alguna vez tan atormentado por la pasión de la nada, de la tabla rasa, de la exterminación total?" Lipovetski parla d'Hiroshima, del Vietnam, de Beckett, però hi podríem afegir a Sartre, a Cioran, a Heidegger i molts més. A mesura que el món es multiplica, que ens afirmen que avancem tecnològicament i econòmica, més pregons són els nostres dubtes existencials.

"El sistema invita al descanso, al descompromiso emocional." Déu ha mort, com deia Nietzsche, però, com afirma Lipovetski, a ningú li importa. La societat de massses és un hivernatge forçat, extern, que abracem tots conjuntament i deixem que ens sedueixi. Per això resulten tan necessaris llibres com Indigneu-vos! d'en Hessel (o, si més no, la seva idea), perquè intenten despertar-nos d'aquest somni psicotròpic al qual ens han induït. Perquè si dormim, callem; i si callem, obeïm.

"El discurso de Maestro ha sido desacralizado, banalizado, situado en el mismo plano que el de los mass media y la enseñanza se ha convertido en una máquina neutralizada por la apatía escolar, mezcla de atención dispersada y de escepticismo lleno de desenvoltura ante el saber."

L'apatia, la indiferència, s'imposen entre la societat. Tal i com diu Lipovetski, la gent viu sense valors ni ideals però no ho fa de manera tràgica: només amb indiferència. Som espectadors de la vida que estan canviant de canal buscant allò que ens interessa amb la mateixa apatia que l'adolescent que s'estira al sofà a l'estiu avorrit i va canviant de canal (o de joc de la Play). Ara bé, no tot és tan innocent i desinteressat: "la apatía no es un defecto de socialización sino una nueva socialización flexible y económica, una descripción necesaria para el funcionamiento del capitalismo moderno en tanto que sistema experimental acelerado y sistemático. Fundado en la combinación incesante de posibilidades inéditas, el capitalismo encuentra en la indiferencia una condición ideal para su experimentación, que puede cumplirse así con un mínimo de resistencia." I encara afegeix: "la indiferencia es metapolítica, metaeconómica, permite al capitalismo entrar en su fase de funcionamiento operacional." I potser el problema ha nascut quan la política s'hi ha involucrat. Quan les decisions d'estat estan regides per criteris capitalistes, quan descobrim que Catalunya no la governa cap president de la Generalitat sinó La Caixa, Abertis i demés. Quan la corda es tiba massa, per molt forta que sigui també pot trencar-se. De fet, Lipovetski afirma que la política és el principal artífex de la indiferència. Els interesas una societat indiferent, apàtica. I com ho aconsegueixen? Doncs entre altres coses, a través de la sobreinformació (el soroll d'en Byung-Chul Han). "Indiferencia por saturación, información y aislamiento."

Lipovetski parla de la imatge del desert com a lloc on ens han forçat a viure. Estem sols, abandonats, aïllats... però sense desesperació extrema ni escarafalls que trenquessin la nostra indiferència. Per això (i perquè el text és dels 80) mostra com l'individu ja ni tan sols es suïcida, seria un acte massa actiu i, en canvi, cau en la depressió, que es correspon més a la indiferència imposada perquè "la generalización de la depresión no hay que achacarla a la deserción de la res publica, que limpió el terreno hasta el surgimiento del individualismo puro, Narciso en busca de sí mismo, obsesionado solamente por sí mismo, así, propenso a desfallecer o hundirse en cualquier momento, ante una adversidad que afronta a pecho descubierto, sin fuerza exterior." No cal dir que avui en dia, arran del pas del desert al fons del pou que està sent la crisi econòmica i social, aquesta tendència ha variat i els suïcidis s'han multiplicat per una xifra que els mitjans oficials es neguen repetidament a oferir.

"Las grandes cuestiones filosóficas, económicas, políticas o militares despiertan poco a poco la misma curiosidad desenfadada que cualquier suceso, todas las "alturas" se van hundiendo, arrastradas por la vasta operación de neutralización y banalización sociales."

"Vivir en el presente, sólo en el presente y no en función del pasado y del futuro, es esa "pérdida de sentido de la continuidad histórica", esa erosión del sentimiento de pertenencia a una "sucesión de generaciones enraizadas en el pasado y que se prolonga en el futuro" es la que, según Chr. Lasch, caracteriza y engendra la sociedad narcisista." Però, a més, tal i com s'ha vist prèviament, no és un narcissisme individual sinó que és un narcissisme col·lectiu. Aquest narcissisme "ha abolido lo trágico y aparece como una forma inédita de apatía hecha de sensibilización epidérmica al mundo a la vez que de profunda indiferencia hacia él." Rebem tanta informació que no ens podem aferrar a res més enllà d'uns instants breus, el temps que dura la sensació abans de rebre la següent i la següent...

"El el "materialismo" exacerbado de las sociedades de la abundancia lo que, paradójicamente, ha hecho posible la eclosión de una cultura centrada en la expansión subjetiva, no por reacción o "suplemento de alma", sino por aislamiento a la carta."

Postmodernisme segons D. Bell: "el momento en que la vanguardia ya no suscita indignación, en que las búsquedas innovadoras son legítimas, en que el placer y el estímulo de los sentidos se convierten en los valores dominantes de la vida corriente." Dit d'altra manera: "Hoy la vanguardia ha perdido su virtud provocativa, ya no se produce tensión entre los artistas innovadores y el público porque ya nadie defiende el orden y la tradición." Però tot i això, el tauró d'en Damien Hirst va escandalizar a més d'un i de dos. La Fura dels Baus va provocar polémica i escàndol. L'Albert Pla va tenir un álbum requisat durant anys perquè contenia una cançó sobre una terrorista etarra... realment, i per desgràcia, tot és cíclic.

"Cuanto más la sociedad se humaniza, más se extiende el sentimiento de anonimato." Enfoquem totes les nostres energies al jo, ens cuidem del cos, de l'alimentació, ens dediquem temps lliure, de relax, massatges i sabons de colors, ens apuntem a cursos de les disciplines més variades, anem a grups de teràpia i sanament oriental... però, al final, esdevenim anònims, obsolets, solitaris. "Cuanto más años se viven, mayor es el miedo a envejecer [...] cuanto mayor es la libertad de costumbres, mayor es el sentimiento de vacío; cuanto más se institucionalizan la comunicación y el diálogo, más solos se sienten los individuos." En definitiva, "cuanto mayor es el bienestar, mayor es la depresión."

"No se vota, pero se exige poder votar; nadie se interesa por los programas políticos pero se exigen que existan partidos; no se leen los periódicos, ni libros, pero se exige la libertad de expresión."

"A medida que la polución sonora invade la ciudad, la risa se apaga, el silencio invade el espacio humano." Lipovetski compara els cinemes, botigues i discoteques presents amb els d'èpoques anteriors i observa com han canviat els comportaments humans, com el fil musical dels supermercats o la potència dels altaveus de les discoteques impedeixen el diàleg. Amb l'arribada dels Smart Phones tot ha empitjorat, clar. Avui dia només cal pujar al metro, a qualsevol metro, de qualsevol país, a qualsevol hora i palpar el silenci col·lectiu trencat només pel teclejar dels mòbils i la música d'aquells que ignoren que no estan sols al món. És una època de contenció, de desitjos apagats, reprimits... no és de sorprendre que després els individus esclatin amb els exabruptes més inesperats. Només cal veure com actuen els britànics sota els efectes de l'alcohol per veure l'equivalència a major control major descontrol.

"Disneylandia está aquí y ahora, en las revistas, en los muros de la ciudad y del metro, nos rodea un tenue surrealismo desprovisto de cualquier misterio, de cualquier profundidad, entregándonos a la embriaguez desencantada de la vacuidad y de la inocuidad."

"La sociedad cuyo valor cardinal es la felicidad de masa es arrastrada ineluctablemente a producir y a consumir a gran escala signos adaptados a ese nuevo ethos, es decir mensajes alegres, felices, aptos para proporcionar en cualquier momento y para la mayoría una prima de satisfacción directa." Només cal mirar els murs de Facebook de molta gent, les frases positives i carregades d'optimisme que no deixen d'estar buides de significat; o bé la invasió de marques optimistes com Mr Nice amb els seus eslògans positius i les seves caretes somrients.  Però compte: "la hipertrofia lúdica compensa y disimula la angustia real cotidiana."

"Cada vez más absortos en preocupaciones privadas, los individuos se pacifican no por ética sino por hiper-absorción individualista: [...] los individuos están más deseosos de encontrarse consigo mismo, de auscultarse, de relajarse en viajes, música, deportes, espectáculos antes que enfrentarse físicamente." Segons Lipovetski, el canvi del brutalisme i la violència històrics a la vida comuna amb condena als actes violents són l'exemple clar de l'aburgesament de la societat. En tant que individualistes, ja no ens interessem pels demés, ja no defensem l'honor amb sang sinó que ens mostrem indiferents. Però, paral·lelament, hi ha els grups marginals, aquells que no se senten integrats (que no són integrats) i cometen més actes de violència. De frustració. Per frustració també augmenten els suïcidis: "la sociedad posmoderna, al acrecentar el individualismo, al modificar su carácter por la lógica narcisista, ha multiplicado las tendencias a la autodestrucción [...] la era narcisista es más suicidógena aún que la era autoritaria." I això sí que preocupa. La buidor de l'individu postmodern provoca una major sensació de malestar, de desubicació, de pèrdua. Amb la lluita de classes acabada (per inútil, per irreconciliable) és el moment de les revoltes sense objectiu, dels actes sense futur, de la societat sense esma. És el triomf del capitalisme.
_______________
Giles Lipovetski, La era del vacío (Anagrama)
començat_ 26/03/16  /  acabat_ 1/04/16

Americanah, Chimamanda Ngozi Adichie

La suposada integració racial de les grans ciutats resulta ser, massa sovint, una indiferència apàtica dels uns vers els altres. Una invisibilitat racial i circumstancial que permet la convivència però dificulta les relacions. Un acceptar el nou-vingut sempre i quan estigui lluny de nosaltres i no interfereixi amb les nostres vides. Aquí, Ifemelu, la protagonista, ho mostra des de bon principi: viu a la part blanca de la ciutat gràcies a les seves relacions amb blancs, no té problemes amb ningú perquè té feina i diners, però quan s'ha d'anar a fer trenes, quan ha de fer un acte que recordi la seva cultura i tradició, ha d'agafar un tren i anar a la part negra. Seria inacceptable que s'obrís una perruqueria africana al centre d'una ciutat americana! Integrats, sí, però cadascú a casa seva.

Encertada descripció de les novel·les actuals: "novels written by young and youngish men and packed with things, a fascinating, confounding accumulation of brands and music and comic books and icons, with emotions skimmed over, and each sentence stylishly aware of its own stylishness." 21 anys després i seguim amb l'estètica Pulp Fiction.

Existeix una sensació que experimenten les persones que marxem a viure a un altre país. Una sensació estranya barreja de sorpresa, il·lusió, nostàlgia, decepció, xoc cultural i incomprensió. Chimamanda Ngozi la descriu perfectament a través dels ulls de la Ifemelu i dels tractes de condescendència, rebuig, ignorància (o fins i tot fàstic) que rep dels ciutadans d'aquest país que no és el seu. Realitats que tot estranger es troba en major o menor mesura. Però també hi ha la diversió de veure i viure novetats cada dia, d'experimentar un supermercat (com explica la Ifemelu), de sentir noves paraules (perquè malgrat parlar tots anglès, a cada país les paraules tenen accepcions i significats totalment diferents), d'observar comportaments i tarannàs que mai hauries imaginat i que, inconscientment, et fan sentir millor amb tu mateix. Sí, marxar fora a vegades és viure en un miratge, en un món irreal del qual saps que sempre en pots marxar si les coses no van bé. Un espai de joc en el qual jugar a viure sabent que ens espera la realitat de casa nostra a l'altra banda d'un vol transoceànic. Però llavors, quan tornes a casa teva i les coses no milloren, on pots anar? Quan descobreixes que la terra que havies idealitzat des de la distància és molt pitjor del què mai hauries volgut acceptar, on et pots refugiar?

"Why did people ask "what is is about?" as if a novel had to be about only one thing." I qui diu novel·la, diu obra de teatre. Cada vegada que he de presentar una obra nova (o quan algú em presenta a un desconegut com a dramaturg) he de respondre a la inevitable pregunta de "de què va l'obra?" Doncs no ho sé. De veritat. No va d'una sola cosa, això està clar. Antonio Bones, a l'hora de parlar de Los Columpios, va fer un llistat de fins a 27 temes que toca l'obra. I potser es va quedar curt. Ho sento però no hi ha una trama apassionant a les meves obres, ni una intriga o un misteri a desvetllar. No hi ha traïcions ni estafes ni robatoris ni crims... l'obra va de tot i de res alhora. Ara, que si dius això ja s'ha acabat la conversa, l'interès i el públic. És qüestió de tirar de tòpics i dir allò que fa tanta ràbia de: "toca temes universals...".
Recentment, una nova versió d'aquesta pregunta impossible de respondre se m'està apareguent amb massa freqüència: "a què et dediques?" Filòsof, blocaire, periodista, professor, dramaturg, aturat... les opcions són tantes i la persistència en una en concret tan poca que fa de mal dir. Potser és un enigma wittgensteinià i, per tant, no pot tenir resposta i la pregunta no ha de ser formulada...

"In America, racism exists but racists are all gone. [...] Racists are the thin-lipped mean white people in the movies about the civil rights era." Però els racistes persisteixen, és només que, tal i com afirma la Ifemelu, potser se'ls hauria de canviar el nom, "scrap the word "racist". Find something new. Like Racial Disorder Syndrome. And we could have different categories of this syndrome: mild, medium, and acute." Exacte, canviem el nom i seguim endavant amb les mateixes misèries. Un exemple clar el  trobem en l'adjectiu que utilitzem els europeus i americans per referir-nos als estrangers que venen a casa nostra: "estranger", "immigrant". Amb totes les connotacions negatives i pejoratives que aquests termes porten associades. En canvi, quan el que marxa del seu país és l'europeu o l'americà, resulta que no esdevenen "estrangers" o "immigrants" sinó que són "expatriats". Amb totes les beleitats que la paraula comporta. Les paraules mai són només paraules.

Les similituds entre la protagonista d'Americanah i la de Dear White People (sense tenir en compte l'activisme polític d'aquesta última) resulten sorprenents: blocaire/presentadora de ràdio fartes de la hipocresia de la societat americana respecte el tema del racisme i la integració; amb exemples idèntics com la inevitable necessitat dels americans blancs de tocar el cabells afros. Però, sobretot, la fina i múrria ironia amb què s'expressen les dues. Dos personatges semblants que mostren una visió necessària d'una realitat que pretenem que no existeix.

"You can't even read American fiction to get a sense of how actual life is lived these days. You read American fiction to learn about dysfunctional white folk doing things that are weird to normal white folks"

"He began to be appalled by the air of unreality, the careful manipulation of images to create a parallel life, pictures that people had taken with Facebook in mind, placing in the background things of which they were proud." De sobte, una generació d'analfabets visuals comença a entendre la importància de les imatges quan comencen a compartir-les al Facebook. Ja no n'hi ha prou en compartir imatges de la primera comunió del nostre fillol o fillola, ara cal mostrar-nos com volem ser vistos pels demés. Ja no som sinó que ens mostrem, que afirmava en Byung-Chul Han.

"We are Third Worlders and Third Worlders are forward-looking, we like things to be new, because our best is still ahead, while in the West their best is already past so they have to make a fetish of the past."

"There are many different ways to be poor in the world but increasingly there seems to be one single way to be rich." I després de dos mesos vivint a la Xina, aquesta frase encara pren més sentit. La pobresa que s'observa pel carrer és diferent a cada cantonada i, sobretot, diferent de la que veiem per Catalunya, però la riquesa, o l'aparença de riquesa, és la mateixa que es troba a Europa o als Estats Units. Tothom que és algú "ha de tenir" un iPhone 6S encara que els costi un mes i mig del seu sou, en el millor dels casos. Tothom ha d'anar a l'Starbucks, encara que després demanin un te amb llet perquè no els agrada l'amargor del cafè ensucrat que hi serveixen. Amb la globalització també s'ha escampat l'estupidització i la superficialitat alhora que s'han reforçat les fronteres i complicat els visats. Pels pobres, clar, si tens 30 milions de dòlars americans al teu compte, pots demanar la residència xinesa sense cap problema. En el fons, tots els problemes (i les solucions) rauen en allò mateix. Així de simples ens volen i així de simples ens hem tornat.
_____________
Chimamanda Ngozi Adichie, Americanah (Alfred A. Knopf)
començat_ 9/11/15  /  acabat_ 16/12/15

An interview, David Mamet

Dos personatges anònims, identificats només per la seva professió (o funció) tenen una entrevista.

""I'll treat it like it was my own. And he said, "No. Treat it as if it's mine"." (12) El valor de la propietat personal. Sovint, allò que és nostre ho tractem atzarosament, en canvi, si som persones curoses, allò dels demés ho tractem amb més respecte. Aquí, per tant, el veí que deixa la segadora a l'Advocat l'està posant en una situació crítica: és una persona que respecte als demés i per tant respectarà més la segadora pel fet de ser de l'altre, o bé és una persona egoista que només cuida d'allò seu?

"He suggested, through wit, that that which, to my infant mind, was meaningful might be discarded in favor of a more mature philosophy." (14)

Avançant amb l'entrevista, entrant en el joc entre l'Advocat i l'Assistent, els dubtes i els jocs de disbarats es succeeixen. I, entre ells, idees interessants, reflexions remarcables. Per exemple, ens mostren com hem substituït les lleis i el poder de la religió, la idea de "if you act otherwise than as God wills it, you are lost" (20) pel pes dels mitjans de comunicació. Que això no vol dir la opció d'abans fos millor que la present, però sí que resulta curiós aquest canvi de paradigma. Vivim marcats per les regles de la fama, el ridícul, el què diran de nosaltres. Un passeig per Twitter o Facebook ens ho corroboren ràpidament. Com diu Byung-Chul Han, l'individu s'ha deshumanitzat per esdevenir una mera aparença digital. Ja no existim, només ens mostrem.

I l'entrevista conclou, com era d'esperar, amb l'advocat condemnat a passar l'eternitat a l'infern. La sorpresa, però, rau en els motius de la seva condemna. Independentment de tot allò dolent que hagi fet a la seva vida (si ha enterrat la segadora o no, brillant artifici narratiu per generar dubtes i confusions) és condemnat per "two things. Either in itself, execrable. Both, in conjunction, requiring the punishment in Hell: you passed the Bar, (pause) and you neglected to live forever." (23) I Mamet té tota la raó, aquests són dos motius irrefutables per condemnar a algú a l'infern.
___________
David Mamet, An Interview (dintre de Death Defying Acts - Samuel French Inc.)
començat_ 21/09/14  /  acabat_ 21/09/14