El sonido 13, Mario Verdaguer

Quan Derrida afirmava que els textos mai estan complets del tot sinó que es van generant i regenerant en cada nova lectura que reben, que és el lector qui, temporalment i subjectivament, els tanca en donar-los el sentit que per ell prenen, hi hem de reconèixer, també, la perversió de les nostres lectures. En el pròleg, el que erròniament alguns dirien "a priori" (erròniament perquè no és "previ a l'experiència" sinó "previ, temporalment, als fets", que és molt diferent), el text de El sonido 13 m'havia cridat l'atenció. Potser pel títol (que em fa pensar en el meu Conversación 24), potser per les paraules que li havien dedicat, però fos com fos, començo la lectura amb la il·lusió de trobar un bon text. I tothom sap que les altes expectatives acostumen a provocar majors frustracions. Així que quan el text comença amb un monòleg de El profesor de Estética que recull les següents frases: "Quizás sean los personajes que van y vienen por el corredor de la literatura!", "¿Por qué palpita el corazón eléctrico del timbre?" i "Yo soy un infeliz Profesor de Estética" per indicar-nos barroerament qui és i com se sent, el sentiment de frustracio creix i la voluntat d'abandonar la lectura apareix. Però avui no és un bon dia. Avui estic creant un text més negatiu del que potser hi ha. Tal vegada, demà les coses seran diferents...

Però quan quelcom no va bé, per moltes hores que passin, seguirà anant malament...
Nou exemple de vergonya aliena: "¿Por qué no he cerrado a tiempo esa puerta oscura que se abre en el abismo del pasado?"

Declaració de principis de l'autor pronunciada pel Profesor de Estética quan en el seu somni irrompen personatges literaris del passat: "Yo busco otro sonido, otra voz que vosotros podéis dar; otro sonido que está más allá de todo lo que he escuchado hasta ahora." I afegeix: "Deteneos, no penetréis en mi vida, en mi escenario, monigotes viejos. Yo quiero ser original; yo soy un Profesor de Estética." Per si no ens havia quedat clar en les 10 vegades prèvies que ho havia dit. I perseguint aquest objectiu d'originalitat, autor i actor busquen els personatges d'aquest nou drama que donarà veu a aquest nou so, El sonido 13. Plantejament curiós de metateatre amb regust pirandellià que, malauradament, l'excessiva lírica (dolenta) dels diàlegs l'entorbuleix.

"El telón va a caer. Es algo fatal que separa mi vida de la vuestra. ¡El telón es mi tragedia! Me separa de la vida, me deshumaniza, me aprisiona en la literatura dramática."

I seguint en el mateix to pseudo-coelhià de l'obra, el misteriós so 13 que busquen autor i protagonista no és altra que la veu del públic: "Tu voz [espectador] es el sonido que busca mi marido; pero tu voz no estará nunca en los escenarios." Perquè els espectadors, i aquí falten trompetes i violins per acompanyar la gran frase final (mentre els demés ens amaguem sota terra) "son los verdaderos personajes del drama de la vida."
_______________
Mario Verdaguer, El sonido 13 (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 9/01/16  /  acabat_ 9/01/16