A la deriva, Horacio Quiroga

El començament poètic del conte ("El hombre pisó blanduzco, y enseguida sintió la mordedura en el pie") i les repeticions anafòriques dels tres primers paràgrafs, ens introdueixen al món lingüístic de Quiroga. Una combinació de bellesa i mort, de barroquisme i temor a la natura que, per molts, l'emparenta amb l'Edgar Allan Poe.

Aquí trobem una història senzilla, gairebé d'acció mínima però grandiloqüent d'emocions: a el protagonista el pica una serp i, conscient de la seva mort imminent, vol retornar als seus origens, retrobar-se amb antics amics i coneguts. Si es tractés d'un conte d'en Coelho, s'hi hauria retrobat, física i espiritualment després de mil frases ben sonants buides de contingut. Per sort, en Quiroga no és en Coelho i els intents de reunió i reconciliació del protagonista responen a un realisme més tràgic i present.
Un viatge als paisatges ferèstecs del Paranà com un descens a El cor de les tenebres d'en Conrad: "El Paraná corre allí en el fondo de una inmensa hoya, cuyas parades, altas de cien metros, encajonan fúnebremente el río. Desde las orillas bordeadas de negros bloques de basalto, asciende el bosque, negro también. Adelante, a los costados, detrás, la eterna muralla lúgubre, en cuyo fondo el río arremolinado se precipita en incesantes borbollones de agua fangosa. El paisaje es agresivo, y reina en él un silencio de muerte. Al atardecer, sin embargo, una belleza sombría y calma cobra una majestad única." 
I aquesta és, precisament, la sensació que ens transmet aquest conte, aquesta calma de majestat única.
________________
Horacio Quiroga, A la deriva (dintre de Cuentos de amor, de locura y de muerte)
començat_ 16/03/16  /  acabat_ 16/03/16

El sonido 13, Mario Verdaguer

Quan Derrida afirmava que els textos mai estan complets del tot sinó que es van generant i regenerant en cada nova lectura que reben, que és el lector qui, temporalment i subjectivament, els tanca en donar-los el sentit que per ell prenen, hi hem de reconèixer, també, la perversió de les nostres lectures. En el pròleg, el que erròniament alguns dirien "a priori" (erròniament perquè no és "previ a l'experiència" sinó "previ, temporalment, als fets", que és molt diferent), el text de El sonido 13 m'havia cridat l'atenció. Potser pel títol (que em fa pensar en el meu Conversación 24), potser per les paraules que li havien dedicat, però fos com fos, començo la lectura amb la il·lusió de trobar un bon text. I tothom sap que les altes expectatives acostumen a provocar majors frustracions. Així que quan el text comença amb un monòleg de El profesor de Estética que recull les següents frases: "Quizás sean los personajes que van y vienen por el corredor de la literatura!", "¿Por qué palpita el corazón eléctrico del timbre?" i "Yo soy un infeliz Profesor de Estética" per indicar-nos barroerament qui és i com se sent, el sentiment de frustracio creix i la voluntat d'abandonar la lectura apareix. Però avui no és un bon dia. Avui estic creant un text més negatiu del que potser hi ha. Tal vegada, demà les coses seran diferents...

Però quan quelcom no va bé, per moltes hores que passin, seguirà anant malament...
Nou exemple de vergonya aliena: "¿Por qué no he cerrado a tiempo esa puerta oscura que se abre en el abismo del pasado?"

Declaració de principis de l'autor pronunciada pel Profesor de Estética quan en el seu somni irrompen personatges literaris del passat: "Yo busco otro sonido, otra voz que vosotros podéis dar; otro sonido que está más allá de todo lo que he escuchado hasta ahora." I afegeix: "Deteneos, no penetréis en mi vida, en mi escenario, monigotes viejos. Yo quiero ser original; yo soy un Profesor de Estética." Per si no ens havia quedat clar en les 10 vegades prèvies que ho havia dit. I perseguint aquest objectiu d'originalitat, autor i actor busquen els personatges d'aquest nou drama que donarà veu a aquest nou so, El sonido 13. Plantejament curiós de metateatre amb regust pirandellià que, malauradament, l'excessiva lírica (dolenta) dels diàlegs l'entorbuleix.

"El telón va a caer. Es algo fatal que separa mi vida de la vuestra. ¡El telón es mi tragedia! Me separa de la vida, me deshumaniza, me aprisiona en la literatura dramática."

I seguint en el mateix to pseudo-coelhià de l'obra, el misteriós so 13 que busquen autor i protagonista no és altra que la veu del públic: "Tu voz [espectador] es el sonido que busca mi marido; pero tu voz no estará nunca en los escenarios." Perquè els espectadors, i aquí falten trompetes i violins per acompanyar la gran frase final (mentre els demés ens amaguem sota terra) "son los verdaderos personajes del drama de la vida."
_______________
Mario Verdaguer, El sonido 13 (dintre de Teatro español de vanguardia - Clásicos Castalia)
començat_ 9/01/16  /  acabat_ 9/01/16

Las intermitencias de la muerte, José Saramago

Retorn al mètode "què passaria si" saramaguià i de reducció a l'absurd que tantes alegries em va donar a Ensayo sobre la ceguera, La caverna i Ensayo sobre la lucidez. Aquest últim títol tan necessari com ignorat avui en dia. Així, després de la deshumanització de l'individu davant d'una crisi, la mercantilització de la societat en l'època global i els dubtes sobre el valor real de la democràcia tal i com ens la volen fer entendre actualment, ara és el torn de la mort: què passaria si, de sobte, ningú es morís?

La cadena d'afectats per la desapareció de la mort és imparable: les funeràries es queixen de la seva ruïna imminent i proposen que s'aprovi una llei que obligui a l'enterrament de les mascotes; els hospitals pateixen per l'acumulació de pacients moribunds i la manca d'espai i proposen la solució d'enviar-los a casa seva, que els cuidin els seus parents; els encarregats de les llars d'avis es queixen d'un problema semblant; els corredors d'assegurances de vida es temen el pitjor ara que tothom s'afanya a cancel·lar les seves pòlisses per supèrflues; els religiosos pateixen que s'acabi la religió perquè la mort i la ressurrecció n'eren intrínseques a ella. "Las religiones, todas por más vueltas que le demos, no tienen otra justificación para existir que no sea la muerte, la necesitan como pan para la boca." (45)

"Con las palabras todo cuidado es poco, mudan de opinión como las personas." (86)

"Las palabras son rótulos que se adhieren a las cosas, no son las cosas, nunca sabrás cómo son las cosas, ni siquiera qué nombres son en realidad los suyos, porque los nombres que les das no son nada más que eso, el nombre que le has dado." (96) És el "tot és llenguatge" wittgensteinià. La certesa (ignorada completament) que les paraules són, per una banda, la nostra eina de comprensió, catalogació i discerniment de la realitat i, per l'altra, totalment arbitràries i producte dels nostres designis. Connoten realment la realitat? Segurament no. Connoten la realitat humana, la que nosaltres hem traçat i creat, però són incapaces d'anar més enllà i reflectir l'autèntica realitat. Sigui quina sigui.

"Siempre habrá algún mañana para resolver los problemas que hoy parecían no tener solución." (101)

"La primera derrota es la que más duele, después nos habituamos." (188) Són algunes de les paraules d'ànim que el narrador li dedica a la mort quan, en un gir inesperat (i potser innecessari en el llibre) es troba que un individu es resisteix a morir; que la carta d'avís que la mort s'ha compromés a enviar per facilitar a la gent el tràmit de morir, li és retornada una i altra vegada. La veritat és que sorprèn que, en comptes d'estirar el fil de les conseqüències de la manca de mort com ja havia fet amb tant d'èxit i enginy als altres llibres, Saramago opta per retornar la mort i iniciar aquesta segona trama argumental que em deixa bastant indiferent.

Saramago juga amb la fàbula però cau en la incongruència masses vegades. La dalla que constantment ens afirma que no parla, de sobte ho fa i no passa res però, pàgines després, es torna a parlar del seu silenci com si mai s'hagués trencat i es presenta com una gran sorpresa que finalment parli. I, potser la més gran de totes: quan la mort s'humanitza a través del contacte carnal amb el violenxelista, s'afirma: "Al día siguiente no murió nadie" (274) I, si bé és un bonic i efectiu recurs per tancar el llibre cíclicament, és una fal·làcia. Per què no havia de morir ningú l'endemà? És potser perquè la mort no ha retornat a la seva feina? És que la dalla no està fent la seva feina en absència de la seva mestressa tal i com li havia encarregat? És que potser és el dilluns després de la setmana de feina que havia deixat a la dalla tot i que segons els càlculs sembla ser més un diumenge? I, pitjor encara, de debò cau la mort als paranys de l'amor i s'oblida de matar? És a dir, i perillant de caure en la lògica abominable del pitjor Coelho, ens està dient en Saramago que l'amor ho pot tot?

Feia anys que no llegia un Saramago i em temo que en passaran molts més abans que ho torni a fer: el record tan dolç que en tenia no es pot tornar agre.
______________
José Saramago, Las intermitencias de la muerte (Alfaguara)
començat_ 15/09/15  /  acabat_ 26/09/15

El professor de música, Isabel-Clara Simó

Comença el text establint els codis de la narració i el llenguatge utilitzat ens contextualitza en una època pretèrita, no especificada d’entrada, però sí allunyada. Les detallades descripcions ens dibuixen uns personatges curiosos, unes jerarquies establertes. Després, amb l’arribada a la casa del senyor Comte, apareixen nous elements que, tanmateix, no ens sorprenen: apareix el toc màgic aportat per la caixa invisible que només el professor de música i la Cordèlia poden veure. Per tant, en el primer capítol, Isabel-Clara Simó ens ha presentat, ja, una situació màgica en la qual les sensacions, els petits detalls i, sobretot, les mirades, esdevenen molt importants. 

A partir d’aquí, anem coneixent aquest professor de música que té l’habilitat de seduir totes les dones del poble només amb una mirada, de prendre la virginitat a les més recatades i de deixar-les convençudes que no han fet cap mal, ans al contrari, que ha estat un acte de pura joia. Un home que fa que la Caterina, la dona del sabater, li pregunti abans d’enllitar-s’hi: “qui sou, senyor?” (30) i que ell respongui “habito en tu, dona.” (30) obrint la porta a múltiples interpretacions: es tracta del desig personificat? Del plaer? Del gaudi? De la sensualitat? O bé la seva aparença benèfica és un engany i és, en realitat, una força obscura? Aquesta és una de les preguntes que ens resten per descobrir.

Al final del segon capítol, es produeix un trencament. Per una banda, l’aparició de l’Úrsula, la nena orfe que fa créixer flors, confirma el fet que les caixes invisibles no només estan lligades amb la música i milloren les aptituds d’aquells qui les veuen (fet que la sobtada destresa brodadora de Cordèlia ja havia anticipat), sinó que també pertany a “d’altres branques de l’art” (48), com afirma el mateix Enric de Bellreguard, el professor de música de nom ben sonant i de poc subtil simbolisme. Amb aquesta afirmació, s’obre el marge d’acció de les caixes, s’amplia el poder màgic de la història. I potser, per això, a partir del tercer capítol s’introdueixen elements gràfics i topogràfics diferents: potser una mostra visual d’aquesta lenta introducció al món màgic.

Comença el tercer capítol amb una notícia del diari que ens transporta a un temps present, més modern, en el qual la famosa caixa del professor de música és una reliquia mig cremada guardada en una vitrina de casa dels senyors Ribera. Una peça tan important que ha atret, fins i tot, l’atenció de la reina. A partir d’aquí, i ajudada gràficament per l’eliminació de les majúscules, l’acció transcorre en un temps diferent: l’actual. Enric de Bellreguard va vestit amb texans i vambes; Camil·la s’enfurisma perquè ell vulgui un vestit fet a mida quan “amb un cop de cotxe hi ha un corteinglés amb tot de vestits bons i fets.” (56)

El llenguatge també s’actualitza. S’abandonen les paraules arcaiques i barroques del primer capítol i s’utilitza un llenguatge més planer, més present, més quotidià. Per tant, el treball de contextualització no és només intern en l’acció, sinó també extern a ella, mostrat en la narració.

Per segona vegada apareix la paraula “performance” (58) i, per segona vegada em desespera. Cal utilitzar una paraula anglesa per definir quelcom que pot ser definit amb una paraula catalana? L’actuació, la interpretació, recital, funció, representació, que fan als nens davant la reina, només pot ser expressada amb un anglicisme? I, encara més, en un llibre de llenguatge tan acurat, no hi hauria de tenir cabuda. Hom podria creure que es tracta d’un calc del llenguatge modern, que Simó ha optat per introduir aquest mot conscientment, per demostrar la contemporaneïtat de l’acció. Però perquè tothom es llenci penya-segat avall no implica que nosaltres també ho haguem de fer. Criteri, sisplau.

Després d’aquest excurs airat, prosseguim.

“No podem trencar els costums dels altres perquè som incapaços de trencar els propis.” (59) Diu Enric en un dels seus moments de reflexió. I l’encerta.

El capítol quart continua amb l’experimentació estilística i és el torn, ara, del teatre. D’acord que la conversa entre el senyor Ribera i el seu esclau Gaietà propicia la forma teatral, però dóna la sensació que ja se n’està abusant, dels trencaments, ja s’està intentant posar quantes més coses millor. 

Ara la conversa torna a ser en el passat i el llenguatge es carrega novament, s’embarroqueix i, per fi, se’ns diu a quina època succeeix l’acció: al final de la vida de Felip V.

Amb aquesta petita peça teatral, el senyor Ribera és posat al dia de les accions i seduccions del professor de música, de com té sospirant a les dones del poble i de com està constituint un cor per a cantar a l’església. Se’ns mostren, a més, i per primera vegada, les intencions del senyor Ribera: obrir la caixa màgica “que n’estava tan delirós, d’obrir-la, que fins i tot descurava els negocis que el retenien a ciutat per saber les indagacions del dropo d’en Gaietà.” (74)

Nova part, nou estil. Continua el patchwork estilístic i ara és el torn del flux d’idees, del doll constant i “entortolligat, com madeixa d’argelaga trenada pel vent” (77) dels raonaments interns d’en Guifré. Bé, reconeixem l’estil: Ulisses de Joyce. I, potser per això, resulta supèrflua l’introducció avisant-nos sobre allò que trobarem.

Entre aquests pensaments, alguns més ben trobats que d’altres (reflexions sobre el llenguatge, sobre la incapacitat de les paraules per a definir allò que s’amaga dintre la caixa “perquè els humans les han inventades, les paraules, per a les coses de cada dia, per entendre’ns entre nosaltres, entre tots nosaltres, però que les coses que només són a l’abast d’una minoria no en tenen, de paraules, perquè no s’han previst, i per això no arribem a descriure l’indescriptible per a la majoria” (81-82)) però també d’altres de forçats, d’emprats per a explicar-nos i justificar-nos comportaments dels personatges; uns raonaments que Guifré rarament tindria.

I passem a la tercera part: un breu aforisme. Incomprensible, encara, però relacionat amb el llenguatge. I res més. Dóna pas a la següent part.

La quarta part torna a estar dividida en capítols i, en el primer, el nou estil és el de guió cinematogràfic. Així, pel broc gros. Ara, entre acotacions que ens informen de la posició de les càmeres i del tipus de plans a realitza, se’ns informa de l’arribada de la germana de la Cordèlia qui, havent vist la qualitat dels brodats d’aquesta, li demana que se’n vagi a viure amb ella i el seu marit, que s’oblidi d’en Ximo, que deixi de fer de minyona i es guanyi la vida brodant. Però Cordèlia no vol marxar, no vol allunyar-se de l’Enric, malgrat no gosar dir-ho.

I, entremig, com una reflexió del cor grec, apareix el que Simó anomena un insert, que pretén ser un toc còmic, per alleugerir la situació: es tracta d’una reunió dels savis de la ciutat, com ells s’auto-anomenen tot i que resulta que “la mitjana de coeficient intel·lectual dels reunits és menys de noranta —borderline—, i alguns bavegen i aplaudeixen a deshora, sense deixar mai d’assentir.” (94) I aquests savis arriben a una primera conclusió: “La veu no es veu.” (95) que els provoca eufòria i joia. I no és una mala conclusió, al contrari, és un molt ben trobat joc de paraules (agafat en préstec d’un personatge televisiu de Lloll Bertran, com la mateixa Simó explicita en els agraïments) del qual se’n deriva la segona, i més crucial, conclusió:

“Primer.- La veu no es veu.

Segon.- La veu és molt important.

Tercer.- La capsa és molt important.

Quart.- Conclusió: la veu i la capsa són la mateixa cosa.” (97)

Sí i no. És una conclusió que no és deductivament correcta, que infereix una conclusió que no es deriva necessàriament de les premisses. Ens mostra el possible camí que seguirà la història que no és un d’estrictament lògic.

El segon capítol ens mostra el neguit de Sor Àngela, la pretesa solista del cor que està creant l’Enric. Els seus dubtes, el fet que va ser feta monja més per força que per desig i com, gràcies a l’Enric, gràcies a haver-se enllitat amb ell, ha trobat la fe amb Déu: “sor Àngela havia arribat a Déu a través del foc que havia encès entre les seves cuixes aquell mestre foraster que sabia tant de música.” (101-102) Doncs si ella ho diu, serà veritat.

Llavors, com si el fet de dedicar un capítol a la monja reclamés d’una introducció prèvia, el capítol següent, el tercer, ens mostra la construcció de la casa de les monges. De com va passar de ser un magatzem rònec de la fàbrica de paper dels Ribera a una casa digne que servia de refugi a tot aquell que el necessités. Aquest capítol, de pretès caire històric, ve complementat amb un recull de diari d’una entrevista a Adelaida, la seva fundadora. Però, tot i així, res del que se’ns explica resulta creïble perquè, de fet, la veracitat o no de la història a hores d’ara ja resulta irrellevant.

Al capítol quart, l’escàndol no nombrat cau damunt Enric de Bellreguard, les hipòtesis s’accepten (ha deixat embarassada a la Úrsula que plora a la cuina, potser?) i la Martina, l’àvia, li diu que vagi a Ca les monges on podrà estar segur. Allà estableix una forta amistat amb Adelaida. Parlen, comparteixen records, s’adonen que anys enrere s’haurien pogut estimar...

Mica en mica, el llibre avorreix i frases que en d'altres llocs s’haurien pogut tolerar, aquí esdevenen insuportables: “no hi ha màgia en mi. No hi ha màgia enlloc. L’única cosa màgica de debò són les persones.” (132) Sisplau, senyora Simó, no caiguem en aquest lirisme New-Age-Paolo-Coelho-Presentació-De-Power-Point!

Cinquena part. En el primer capítol és Guifré, el nen, qui mostra la seva gran estima vers el professor i el seu desig d’ajudar-lo ara que tot el poble s’ha girat en contra seu i el volen matar. Guifré desitja ser més gran, tenir més força, més valentia, però encara és un nen i això l’enfurisma. Fins que, de sobte, i aquí novament s’abusa del sentimentalisme i de les imatges cursis, s’acaba la tormenta, surt el sol, la natura s’il·lumina i el nen s’oblida de l’odi, agafa la flauta, comença a tocar i la seva melodia fa obrir la caixa. I tot, tot, envoltat per una gran orquestra i uns cantants que interpreten una peça de Purcell. Tot plegat, massa ensucrat pel meu gust.

El segon capítol continua dins la mateixa línia: ara és l’Adelaida qui, veient-se allunyada de l’Enric, es reclou dintre seu i escriu poema rera poema: “disset dies a disset poemes per dia: dos-cents vuitanta-nou poemes.” (148) Per sort, només un és transcrit. I ja n’hi ha un de més.

Al capítol tercer es produeix l’assassinat de l’Enric. Trenta vilatans, armats amb pals i forques (rememorant Frankenstein) persegueixen l’Enric per dintre del bosc. Temorosos d’ell, convençuts que és un bruixot o el mateix Satanàs. Fins i tot el mossèn ha enviat l’escolanet en representació de l’església, per por de prendre mal ell, armat amb aigua beneïta. Però les precaucions són innecessàries: el maten a cops sense que ell es queixi ni es defensi.

Sisena part: un breu epígraf que ens explica el costum dels galls de Bankiva que només protegeixen les cries que són iguals als pares mentre que aquelles que són diferents, les maten. 

D’acord, ho hem entès: Enric de Bellreguard ha estat assassinat per ser diferent. No feia falta aquest darrer capítol. I, per desgràcia, tampoc molts dels altres.
_____________
Isabel-Clara Simó, El professor de música (Columna)
començat_ 21/12/11  /  acabat_ 30/12/11