La cadena d'afectats per la desapareció de la mort és imparable: les funeràries es queixen de la seva ruïna imminent i proposen que s'aprovi una llei que obligui a l'enterrament de les mascotes; els hospitals pateixen per l'acumulació de pacients moribunds i la manca d'espai i proposen la solució d'enviar-los a casa seva, que els cuidin els seus parents; els encarregats de les llars d'avis es queixen d'un problema semblant; els corredors d'assegurances de vida es temen el pitjor ara que tothom s'afanya a cancel·lar les seves pòlisses per supèrflues; els religiosos pateixen que s'acabi la religió perquè la mort i la ressurrecció n'eren intrínseques a ella. "Las religiones, todas por más vueltas que le demos, no tienen otra justificación para existir que no sea la muerte, la necesitan como pan para la boca." (45)
"Con las palabras todo cuidado es poco, mudan de opinión como las personas." (86)
"Las palabras son rótulos que se adhieren a las cosas, no son las cosas, nunca sabrás cómo son las cosas, ni siquiera qué nombres son en realidad los suyos, porque los nombres que les das no son nada más que eso, el nombre que le has dado." (96) És el "tot és llenguatge" wittgensteinià. La certesa (ignorada completament) que les paraules són, per una banda, la nostra eina de comprensió, catalogació i discerniment de la realitat i, per l'altra, totalment arbitràries i producte dels nostres designis. Connoten realment la realitat? Segurament no. Connoten la realitat humana, la que nosaltres hem traçat i creat, però són incapaces d'anar més enllà i reflectir l'autèntica realitat. Sigui quina sigui.
"Siempre habrá algún mañana para resolver los problemas que hoy parecían no tener solución." (101)
"La primera derrota es la que más duele, después nos habituamos." (188) Són algunes de les paraules d'ànim que el narrador li dedica a la mort quan, en un gir inesperat (i potser innecessari en el llibre) es troba que un individu es resisteix a morir; que la carta d'avís que la mort s'ha compromés a enviar per facilitar a la gent el tràmit de morir, li és retornada una i altra vegada. La veritat és que sorprèn que, en comptes d'estirar el fil de les conseqüències de la manca de mort com ja havia fet amb tant d'èxit i enginy als altres llibres, Saramago opta per retornar la mort i iniciar aquesta segona trama argumental que em deixa bastant indiferent.
Saramago juga amb la fàbula però cau en la incongruència masses vegades. La dalla que constantment ens afirma que no parla, de sobte ho fa i no passa res però, pàgines després, es torna a parlar del seu silenci com si mai s'hagués trencat i es presenta com una gran sorpresa que finalment parli. I, potser la més gran de totes: quan la mort s'humanitza a través del contacte carnal amb el violenxelista, s'afirma: "Al día siguiente no murió nadie" (274) I, si bé és un bonic i efectiu recurs per tancar el llibre cíclicament, és una fal·làcia. Per què no havia de morir ningú l'endemà? És potser perquè la mort no ha retornat a la seva feina? És que la dalla no està fent la seva feina en absència de la seva mestressa tal i com li havia encarregat? És que potser és el dilluns després de la setmana de feina que havia deixat a la dalla tot i que segons els càlculs sembla ser més un diumenge? I, pitjor encara, de debò cau la mort als paranys de l'amor i s'oblida de matar? És a dir, i perillant de caure en la lògica abominable del pitjor Coelho, ens està dient en Saramago que l'amor ho pot tot?
Feia anys que no llegia un Saramago i em temo que en passaran molts més abans que ho torni a fer: el record tan dolç que en tenia no es pot tornar agre.
______________
José Saramago, Las intermitencias de la muerte (Alfaguara)
començat_ 15/09/15 / acabat_ 26/09/15
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada