2 d’oct. 2015

L'arribada, Josep Maria Simó Sallés

El teatre amateur sovint té un deix clàssic, arcaic, fins i tot. A vegades no en el mal sentit de la paraula, sinó en el de classicisme, de text que beu d'arrels pretèrites per explicar històries atemporals; de text que s'emmiralla en estils passats i es perpetua en estratègies narratives clarament delimitades. Aquest text comença entremig. Els personatges, les converses... poden anar cap al mal camí de l'amateurisme (el teatre de portes que s'obren i es tanquen, de converses falses destinades a donar tota la informació a l'espectador, de bromes burdes repetides milers de vegades...), però el tema, la mort de la Roser, la dona d'en Bernat, obre la possibilitat cap a la segona opció.

"Hi ha moltes boques que parlen i pocs caps que pensen!" (23)

I, a mesura que l'obra evoluciona, la corroboració de l'arcaïsme pejoratiu es fa més evident, acompanyat d'una nova sensació: la del serial televisiu. Les trifulques amoroses de la Roser (especialment durant la seva joventut), els secrets a mitges que circulen pel poble, la figura mítica del fill prodig (el jove de can Papell) que retorna al poble i ho altera tot, la xafarderia, els recels, els enganys, les falses paternitats... tots ells elements ineludibles de les tardes televisives. I, per descomptat que està bé que hi hagi teatre de tot tipus. Però també està bé (i és necessari) que no a tots ens agradi el mateix.
_____________
Josep Maria Simó Sallés, L'arribada (Els llibres de l'apuntador)
començat_ 14/09/15  /  acabat_ 14/09/15

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada