19 de març 2013

Aigües encantades, Joan Puig i Ferrater

Qualsevol excusa és bona per agafar un llibre de teatre modernista. En aquesta ocasió, un vol a Madrid el polèmic dia de la hispanitat (#resacelebrar a les xarxes) n’és una de més bona que d’altres.

Començar Aigües encantades és entrar en un món que ens sembla molt llunyà, pràcticament irreal però que, de fet, no està tan lluny de nosaltres. Sorprèn, però, percebre que aquella revolta modernista, aquell cant a la cultura, a la revolució contra els pares i la religió, símbols de tradició i arcaicisme, de sobte perden força. Podria ser que els temps han canviat tant que costa percebre els neguits de Cecília i les preocupacions del seu pare com a quelcom present, vigent, factible avui en dia. També podria ser que qui hagi canviat sigui jo.
No fa tants anys (de fet potser en fa gairebé una desena, ben pensat) vaig viure una època modernista (literàriament parlant) i vaig gaudir de l’Auca del senyor Esteve, les relectures de Josafat, Solitud, la Vida i la mort d’en Jordi Fraginals… i m’hi sentia plenament identificat amb aquell revolta juvenil. Amb la necessitat de fugir. De conèixer. De viure. De trencar amb el passat. Ara, entenc el missatge, el segueixo compartint, però m’adono que no m’afecta de manera tan visceral. El temps, aquest mutador inevitable.

Se pot estimar a una persona i pensar i obrar de diferent manera que ella.” (26) Proclama Cecília adoctrinant als pares. Un del punts menys versemblants (si més no des del punt de vista de la societat actual) de l’obra. Simplificar als pares, convertir-los en estereotips de la tradició cega i ferotge, una funció que ja realitza a la perfecció mossèn Gregori. Per això continua Cecília; “el mal no és el que vosaltres creieu. El mal és una altra cosa: la ignorància.” (27)

No us fieu de la gent estranya que us vulgui portar el benestar a casa… senyal que busca el seu.” (33)

El poder de la paraula: “la paraula és com el vent que porta el mal i la febre de les ciutats perdudes, al cor sa de la muntanya.” (33)

Oh, poble! Abandona la llegenda i entra a la realitat.” (57) reclama el foraster que proposa aprofitar l’aigua dels gorgs per fer un canal que regui els camps. I aquesta frase seva ressona inevitablement com el pas del mite al logos grec, l’abandó de la superstició i les llegendes en benefici de la raó. Tants anys després, i encara no s’ha fet el pas definitiu.

Vosté, el mestre, el pare, l’església, les llegendes, els miracles… la vostra misèria… són els anells d’una cadena, que em fan mal i vull rompre!” (77)
__________
Joan Puig i Ferrater, Aigües encantades (Edicions 62)
començat_ 12/10/12  /  acabat_ 14/10/12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada