El condominio, Stanley Elkin

A Independence Day, Richard Ford retratava una Amèrica en involució a través dels ulls cínics d'en Frank Bascombe, reconvertit en aquesta segona novel·la en agent immobiliari. A través de les cases que mostrava i els barris que visitava, descobríem el seu món i els seus neguits. El començament de El condominio ens retorna al món d'en Frank Bascombe: la detallada i hiper-adjectivada descripció de la construcció dels nous barris de bungalows, del pas de la propietat privada a la idea de la propietat compartida, aquests condominis quet garantien una residència personal i unes àrees comunes pel plaer de tothom que, al cap d'uns mesos, ja estaven oblidades i abandonades... un retrat de la incapacitat humana de preservar allò que és de tots, ja sigui un condomini, un barri, un poble o un país.

"A la mierda la muerte. Vivid como si no existiera porque existe de veras." (44)

En un gir kafkià, el condomini que hereda en Marshall del seu pare, encara de cos present, resulta econòmicament inviable d'acceptar. (I en dir "kafkià", també es podria dir "català" perquè l'impost de successió ha posat a molta gent en una situació semblant). Acceptar l'herència implica acceptar també una quantitat impagable de despeses comunes i deutes contrets pel seu pare; vendre el condomini no es pot fer fins que la paperassa no estigui enllestida i, mentrestant, els deutes seguiran creixent... i la proposta a la baixa dels propietaris de comprar-li el condomini tampoc satisfà a en Marshall. A qui hauria de satisfer que l'estiguin robant davant mateix del cadàver del seu pare?

"Comprendía -o mejor dicho, comprendía que no había manera de comprender- que el valor de las cosas estaba sujeto a fluctuaciones disparatadas." (55) En un món regit per diners inexistents, per fluctuacions econòmiques tan volàtils com irreals, el valor de les coses esdevé una quimera somiada per algú altre.

"En el fondo era asombroso que hubiera tanto sufrimiento y tan poca venganza en el mundo." (60) Educats (ensinistrats (?)) com estem en l'obediència i el pacifisme de postal, en la resignació i la humillació cristianes, rebem els cops sense plantejar-nos com els podrem retornar.

De sobte en Marshall, instal·lat temporalment a casa del seu pare, comença a descobrir els entramats d'aquesta curiosa ciutat-estat. El fan fora de la piscina pública perquè no porta la pulsera que el certifica com a resident o, en el seu defecte, com a visitant convidat per un resident. Poc després, rep la visita mafiosa de l'equip directiu dels residents de la comunitat. "Estamos en el paraíso" (88) li diuen. "Somos un microcosmos. Si aquí logramos que todo funcione, ¿por qué no lo consiguen fuera? ¿Me sigue? La respuesta es sencilla. ¿Dónde están los negros? ¿Dónde están los puertorriqueños? [...] No solo somos una comunidad, ¡somos un gueto!" (86) I ho diuen amb el cap alt. Amb l'orgull d'aquell que creu fermament que està fent allò correcte precisament perquè és el contrari del que fan els demés. Una comunitat tancada obsessionada en preservar el seu paradís artificial a través de comités i taxes internes. I, mentrestant, en Marshall se sent cada dia més desplaçat, més gelós del món que s'obre fora del condomini: "babeaba viendo los productos lujosos en los escaparates, mirando como un demente a las jóvenes amas de casas y a las mujeres que iban a la moda. Estaba celoso de los niños bien vestidos, les envidiaba el privilegio de tener portero y que vivieran en edificios con ascensor, los odiaba por lo que imaginaba que sería su dominio del francés y sus mentes despiertas, por sus niñeras y por sus buenas maneras." (96) "En una tienda de artículos de piel se enfadó consigo mismo porque, a diferencia del delgado propietario que vestía vaqueros y jersey de cuello alto, él no era homosexual." (97) Mirant al seu voltant, es feia la pregunta que molts ens hem fet (i ens seguim fent) tantes i tantes vegades: "¿Por qué no podía tener las cosas que quería en lugar de las que tenía y las que aún debía legalizar?" (98) Per què la tantes vegades publicitada (però mai observada) justícia divina (o poètica pels ateus) no es produeix? Perquè no hi ha una correlació directe entre allò desitjat i allò rebut com sembla existir entre allò no-desitjat i allò imposat?

"Era un auténtico amnésico para las cuestiones privadas, la vida pública le resultaba mucho más real que la suya." (99)

La ciutat vista com una autèntica trampa sense sortida possible. Un parany ple d'enganys i vides no-viscudes. Edificis i condominis que des-humanitzen a l'hora que massifiquen als individus: "Al mudarme aquí, quise cambiar de vida, alterar sus condiciones manipulando la geografía, pero ahora veo que eso no tiene nada que ver. [...] La salud mental es como la altura de una persona. Los traumas no tienen nada que ver. Se es feliz o no se es." (147) I, perdut en el fals paradís ple de regles i restriccions, d'avis que no volen veure els seus néts ni en fotografies, en Marshall arriba a la conclusió que "no me siento diferente a cómo me sentía antes. Soy tan infeliz como antes, pero no más." (148) La seva immersió en "el paraís" que li prometien que era el condomini, ha produït aquests resultats letàrgics.
_______________
Stanley Elkin, El condominio (La Fuga)
començat_ 25/06/15  /  acabat_ 6/07/15