La part novel·lesca s’encarrega d’aportar-nos la informació sobre la constitució d’un poble, com si d’una crònica detallista es tractés o d’un recull arxivístic (per la seva freda, impersonal, recopilació de dades). Aquesta part ens informa objectivament sobre uns fets històrics i constatables que són la base damunt la qual hem de poder entendre el comportament i les paraules dels actors/personatges de la part teatral. Perquè aquesta segona part, la teatral, ens endinsa en un cas particular, en una experiència personal d’uns individus que viuen en aquesta ciutat. Ens hem mogut de l’espai públic a l’espai privat, de l’objectivitat al subjectivisme. Centrant-se en els dilemes interiors, els neguits i les angoixes d’aquestes persones, Faulkner opta per no abusar del poder narratiu, però exterior, d’un narrador omniscient, que tot ho sap i tot ho veu, i el que fa és posar davant els nostres ulls als personatges implicats i deixar que siguin ells, amb les seves accions, les seves converses entretallades, les seves visites de matinada, qui se’ns mostrin. Sense pre-judicar, sense presentacions, sense reflexions ulteriors. Senzillament sent ells.
Com ja s’ha comentat abans, la part narrativa explica el procés fundacional d’una ciutat americana, des dels primers assentaments fins a l’edificació de la casa de justícia, la presó, així com també el seu posterior progrés que és també el de tota una nació com ens ho mostra l’arribada del ferrocarril, dels automòbils… El més curiós és que la lectura d’aquesta creació ens recorda inevitablement la creació d’una altra ciutat novel·lesca: el Macondo de Cien años de soledad. Faulkner ho féu abans, més de quinze anys abans, però els llibres, en tant que texts vius, alliberats de l’opressió dels seus autors i dels seus temps, ens arriben a les mans ignorant la seva cronologia i ens poden fer creure que va ser primer l’ou que la gallina quan tothom sap que la pregunta no té resposta i que, per tant, com ens mostra Wittgenstein, no cal formular-la.
El problema d’aquesta part narrativa rau en la quantitat excessiva d’informació que ens aporta. Hi ha masses dades, estadístiques, fets històrics per a poder-ho pair tot i el fet de prescindir dels “punts” i utilitzar com a molt el “punt-i-coma” encara ens genera una major sensació d’empatx, d’ofec, fins i tot. Però si mengem a poc a poc i païm bé, l'àpat és d'allò més suculent.
Pel que fa a la part teatral, la que ens mostra l’acció pròpiament dita, ens trobem amb un procés d’expiació d’un crim moral. Més enllà de l’assassinat de la criatura, més enllà del fet que l’esclava negra l’hagi comès o no (fixem-nos que això acaba esdevinguent anecdòtic com el fet que la matin o no), el que importa és que Temple necessita alliberar-se de la seva culpa i creu que salvant a la criada es salvarà també ella. “Que algú la salvi o estem condemnats!” es queixa preocupada i Stevens li demostra que té motius per preocupar-se dient que “estem condemnats des de fa 2.000 anys.”
Temple s’adona que les confessions que no ha pogut fer en privat, al confessionari, cal que les faci públicament, és a dir, que transcendeixi l’espai privat (representat amb el teatre) i entri a l’espai públic (la narració/la ciutat). Cal que tots els afectats les puguin sentir, que tothom sàpiga quina vida havia portat amb anterioritat, què li passà quan decidí pujar a aquell cotxe.
Aquí es tracta que la culpable es despulli davant de tothom i es mostri fràgil, vulnerable, fragmentada. Que demani perdó i clemència. Malgrat que en aquest cas no hi ha indult possible perquè el crim és contra un mateix i cadascú pot arribar a ser el seu més temible jutge, el seu més despietat butxí.
_____________
William Faulkner, Rèquiem per una monja (Llibres a mà)
començat_ 30/11/10 / acabat_ 9/12/10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada