Rapture Play, C. J. Celeiro

Tancada en una habitació, la Kendra, de 15 anys, ha estat comprovant els càlculs d'un visionari per arribar a la conclusió que, des d'aquell dia, s'inicia el principi del final del món i Déu començarà a abduir gent cap al cel en un procés de salvament de les bones ànimes caritatives just abans de portar a terme l'apocalipsi bíblic. Per descomptat que el seu germà, en Tommy, de 17 anys, no la vol creure (qui ho faria?) però les abduccions comencen i llavors el dubte esdevé certesa. El més incrèdul esdevé creient davant les proves empíriques. No hi fa res que Descartes ens plantegés que els sentits ens poden enganyar, no hi fa res que els metafísics ens mostrin que la realitat pot ser que no existeixi. Al final, l'empirisme s'acaba convertint en la nostra font primordial de coneixement. Així, un cop comencen les abduccions, un cop fins i tot en Tommy està convençut que Déu nostresenyor se n'ha fartat de la humanitat i es prepara per destruïr-la, per davant només tenen tres opcions: amagar-se, gaudir de l'espectacle o sortir al carrer a esperar ser abduïts (si han de ser-ho, clar).

"People like to live like they're dying. It's that saying about living each day as if it's your last." (13) O, segons Heidegger, utilitzar la mort com un motor per la nostra vida. Malauradament, aquests rampells duren poca estona i ràpidament tornem a la monotonia dopificada de les nostres vides.

"If God loved us so much, why would he cause things like this to happen?" (30) El dubte habitual, i inevitable, sobre l'existència del mal en el món i com es conjumina això amb l'existència d'un Déu totpoderós i bondadós. Una de les preguntes més interessants sobre Déu que tendeix a caure en una antinomia inevitable en la ment dels creients racionals perquè si Déu existeix, llavors ell accepta el mal perquè està a les seves mans evitar-lo, és a dir, no és tan bondadós com ens havien volgut fer creure. O no és tan totpoderós. O bé no existeix. I l'excusa que tot escapa als nostres dominis no serveix: no podem estar sempre justificant allò que desconeixem apel·lant a que escapa la nostra raó. De fer-ho, ja ens podríem plegar de braços i deixar ara mateix totes les nostres cerques i investigacions. Si hi ha coses que escapen a la nostra raó, que estan regides més enllà de la nostra voluntat, quin sentit té esforçar-s'hi tant en intentar modificar allò no-modificable?

La segona part de l'obra s'obre amb el conflicte ciència/creença. Però, en aquest cas, el representant científic, en Graham, sembla mostrar-se més creient (en la ciència) que no pas en Tommy (en Déu). És l'obcecació d'aquell que es creu tenir la raó absoluta i no està disposat a considerar la possibilitat d'estar equivocat. Totes les opcions són possibles, totes són vàlides, el problema comença quan algú té la necessitat d'imposar les seves creences (religioses, científiques, espirituals, kàrmiques...) damunt els demés. Quan la sobèrbia s'apodera d'aquestes persones i miren amb menyspreu i sorna als que no han vist la llum. Quan truquen a la porta de casa teva per vendre't la salvació de la teva ànima. Quan et mortifiquen fent que et prenguis uns medicaments l'únic efecte positiu dels quals és que amplien les butxaques de les farmacèutiques que els fabriquen.

"When you die, it's over. There's nothing to worry about. The end. When you're alive, just about anything can happen." (64)

El final de l'obra (que no es desvetllarà aquí) és bastant decepcionant. Està bé que no deixa al 100% clar a què o a qui es deuen aquelles abduccions (tot i que està clar al 90%) però el que sí que es dirà és que es perd el camí iniciat sobre les especulacions religioses i els conflictes interessants sobre la ciència i les creences i això, es miri com es miri, es cregui el que es cregui, és una llàstima.
____________
C. J. Celeiro, Rapture Play (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 22/02/15  /  acabat_ 22/02/15