L'àngel d'hora en hora, Miquel de Palol

El llenguatge utilitzat en el llibre, l’estructura preferentment breu, concís, de les frases, hi sobresurt només d’entrada. L’efecte és la creació d’una acció directe, sense escarafalls. Una bona manera de començar malgrat un fluix primer capítol sobre el procés d’inseminació de dues lesbianes. Desconec l’autor per saber si buscava provocar, trencar tabús o escandalitzar, però no n’ha aconseguit cap dels tres. A més, si baixa el llistó del llenguatge, si es permet utilitzar “tio” i “tia” perquè llavors no gosa dir “polla” i diu “fal·lus” i “gland” en comptes? Potser perquè el sexe encara és un tabú que ningú vol trencar si no és amb una rialleta incòmode.

Interessant comentari sobre el futbol i la seva funció anestèsica: “una certa interpretació dels usos socials sosté que la funció del futbol, pensa Vincent, és distreure l’atenció de la gent dels veritables problemes de fons, però no és així: és la gent mateix qui ha propiciat el pacte de silenci al voltant de la qüestió, com qui amb els estalvis es paga un petit purgatori de diumenge a la tarda, perquè el futbol, en realitat, no interessa a ningú (tret, potser, d’algun intel·lectual).” (21-22) I conclou: “la gent prefereix l’horror fictici del futbol a l’horror real de la vida.” (22)

Bons pensaments del protagonista, aquest Vicenç que un dia decidí fer-se dir Vincent (sabem el quan, però encara no en sabem el perquè d’aquest canvi de nom): “la covardia de només ser vanitós davant dels qui considera inferiors.” (68)

Tot i que posada en boca d’un personatge secundari com en Pau Fageda (descrit com a possible protagonista de la novel·la que el protagonista d’aquesta vol escriure) encertada la crítica al déu Josep Pla: “la pistonada intel·lectual del senyor Pla no és gaire més conspícua que la d’un estudiant de catorze anys que aconsegueix que no li suspenguin els exercicis de redacció.” (106) I afegeix posant el dit a la llaga: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.” (107)

Amb l’excusa d’enumerar allò que ha de contenir la novel·la que vol escriure el protagonista, Palol mostra un recull dels tics de la literatura i del cinema americà més comercials. Entre altres coses, comenta que “els esquemes possibles són només tres o quatres, tots basats en la inqüestionable existència de bons i dolents.” (122) Afegeix que “el més dolent és sempre castigat” (122), que “contra el més elemental sentit del plaer, la comoditat i la lògica, els amants follen per sistema tapats amb un llençol” (123); “en contra del sentit comú, davant d’un perill ominós, els expedicionaris no faran més que dividir-se per facilitar la seva eliminació.” (123) o bé “aquell cotxe que en tota la pel·lícula no havia donat cap problema, quan el bo s’hi enfila perseguit pel criminal armat, no engega.” (123-4) Tòpics inacceptables del cinema i la literatura de masses que, malgrat tot, encara s’accepten.

“La vida, per ella mateixa, no té misteris; apareixen quan comences a fer-te preguntes.” (175) Exacte. Viure, el que se’n diu viure, és ben senzill: menjar, digerir, evacuar, respirar… els problemes sorgeixen quan això no és suficient i neixen les preguntes.

Una vegada més, amb les entrades del diari d’en Vincent, el llibre perd interès i es converteix en ensopit, pedant, avorrit i candidat a deixar inacabat.

D’entremig de la instultícia, alguna espurna d’esperança: “la literatura era un magre succedani, i el sexe era un alcohol que deixava ressaca.” (208)

Fan molta mandra aquests llibres que volen ser meta-llibres i que ens prenen per rucs i ens expliquen què estem llegint: “una mena de diari personal, barrejat amb reflexions teòriques sobre la planificació d’una novel·la.” (259)

“Que difícil és dir la veritat quan la vols dir, que difícil és no dir-la quan no la vols dir!” (265) I això, que sembla una tautologia de les més absurdes, és, de fet, una de les veritats més complexes i encertades que hom pot dir.

Acaba el llibre. “Decepció” podria ser-ne el resum si n’hagués esperat alguna cosa. Més aviat: “ensopiment”. Una llàstima perquè el començament semblava encaminat cap a una banda i, de sobte, es perd el rumb i el llibre divaga innecessàriament fins acabar en l’epíleg final del tot superflu. 
_______________
Miquel de Palol, L'àngel d'hora en hora (Edicions B)
Començat_ 03/02/13  /  Acabat_ 13/04/13