Suite francesa, Irène Némirovski

La creació literària és un fet súmament curiós. Les tècniques d'escriptura que serveixen per uns, per altres esdevenen obstacles innecessaris, superflus, mecànics, esbojarrats...
Némirovski, segons indica Myriam Anissimov en el pròleg, utilitzava una tècnica "que s'inspirava en l'estil d'Ivan Turguénev. Quan començava una novel·la, no tan sols escrivia la narració en si, sinó també totes les reflexions que la narració li inspirava, sense suprimir ni ratllar res. A més, coneixia amb precisió tots els seus personatges, encara que fossin secundaris. Omplia llibretes senceres per descriure'n la fisonomia, el caràcter, l'educació i l'infantesa, les etapes cronològiques vitals. Quan tots els personatges havien arribat a aquest grau de precisió, amb dos llapis, un de vermell i un altre de blau, subratllava els trets essencials que volia conservar; de vegades només eren unes quantes línies. Aleshores passava ràpidament a la composició de la novel·la i després en redactava la versió definitiva." (13) Analítica, meticulosa, premeditada... Josep Pla afirmava que escribia minuciosament, racionalment, estudiant totes i cada una de les paraules que utilitzava fins al punt que res del que havia escrit va ser producte de l'emoció i el sentiment.
Diferents tarannàs, diferents tècniques. Entrevistant a la doctora Soley-Beltran per Revista de Letras, ella explicava que utilitzava un mètode semblant al de Némirovski, no tan metòdic ni obsessiu, però sí molt analític: l'estructura del text havia d'estar clara d'avantmà, els personatges majoritàriament delimitats. Només així, amb una clara estructuració de les carecterístiques més importants del text, podia escriure. D'altres escrivim a raig, deixem que siguin els personatges que visquin les accions, que desenvolupin els plantejaments inicials i se'ns mostrin, normalment, amb reaccions inesperades. Després clar que fem una feina de revisió, del que Jordi Casanovas (agafant un prèstec d'un altre autor) em digué que era la tècnica del nen i el matemàtic: primer jugar amb el text, divertir-t'hi, deixar que vagi a la deriva més agosarada i, després, fer-ne un estudi matemàtic, científic i rigurós, que el netegi de tot allò innecessari i incoherent. Confesso que en el meu cas, sovint pesa més el nen que el matemàtic.

"Els pobres no tenien pas més por que els rics; no s'aferraven pas més a la vida, però eren més gregaris, es necessitaves els uns als altres, necessitaven agafar-se els colzes, gemegar o riure junts." (26) Qui sap si per això eren pobres en aquesta societat que premia l'individualisme més ferotge.

"Per remoure tot aquest llast, Sísif, em caldria el teu braó. No em falta pas decisió, però la meta és lluny i el temps, escàs." (37)

"En el silenci només se sentia aquest soroll metàl·lic, el so que colpeix tan vivament l'oïda els matins d'avalots o de guerra a les ciutats amenaçades." (47)

"Aquella multitud miserable ja no tenia res d'humà; semblava un ramat en desbandada." (68) L'individu, perduda la seva individualitat, esdevé massa. Aquest és, precisament, un dels objectius de molts règims (i partits) polítics. Aquesta està sent una de les conseqüències de la nostra crisi present: hi ha tanta gent amb problemes que ja estem perdent la nostra individualitat per esdevenir massa ferida.

Capítol rere capítol, Némirovski retrata la transformació de les persones en animals egoistes, salvatges i, sobretot, primitius. Perduts en l'èxode de la fugida, la supervivència esdevé l'únic raonament i qualsevol acció sembla permesa o, si més no, possible: robatoris, crims... un descens a la desesperació humana com el que dibuixava Saramago a Ensayo sobre la ceguera o Golding a El senyor de les mosques.

"Què sent quan posa els peus en aquesta casa francesa l'amo de la qual no hi és perquè ell o els seus camarades l'han fet presoner? Ens compadeix? Ens odia? O bé entra aquí com si fos una fonda, només pensant en el llit, si és còmode, i en la cambrera, si és jove?" (224) La guerra ha acabat. Ara comença la invasió real.

"Benoît era taciturn i duia una triple armadura de pudor, masculina, pagesa i francesa. La seva dona no sabia què odiava i què estimava, només sabia que era capaç d'estimar i d'odiar." (238) La coïrassa de l'individu perfectament dibuixada. El silenci de l'home de pagès.

"Jo sóc un soldat. Els soldats no pensen. Em diuen que vagi aquí, i aquí vaig. Que lluiti, lluito. Que em faci matar, em moro. El fet de pensar faria la batalla més difícil i la mort més terrible." (273)

"El que és segur és que d'aquí a cinc, deu o vint anys aquest problema d'ara, que és el del nostre temps, ja no existirà, haurà estat substituït per d'altres." (285) I si això va ser cert pel nazisme, també ho serà (ho ha de ser) per la crisi actual. Potser només l'econòmica, clar, la social potser ja mai podrà ser superada. Per sort, com afegeix Lucile, "aquesta música, el soroll de la pluja als vidres, els grans cruixits del cedre al jardí del davant, aquest moment tan dolç, tan estrany al mig de la guerra, això no canviarà." (285)

La dicotomia soldat/persona, guerrer/individu inunda les pàgines d'aquest llibre mentre veiem com, puntualment, es trenca i els individus es retroben com a persones més enllà de les seves condicions de vencedors i vençuts. El retrat d'una època d'ocupació sense els escarafalls ni els artificis a què estem acostumats. Una obra sobria i racional plena de sentiments i emocions.



En els Annexos, Némirovski ens ofereix una bona quantitat de reflexions encertades sobre la vida i la guerra. Segurament fragments de les seves llibretes d'idees que al final no van passar la criba de la novel·la.

Afirma, per exemple: "juro aquí mateix que mai més no vull sentir rancúnia, per justificada que estigui, contra una massa d'homes, independentment de la seva raça, religió, convicció, prejudicis o errors." (363) I aquesta és, potser, una de les principals lliçons del llibre: l'odi generalitzat no té raó de ser perquè rere les masses s'hi amaguen individus.

"Els francesos estaven cansats de la República com d'una vella esposa. La dictadura, per ells, era una aventura, un adulteri. Però el que volien era enganyar la dona, no assassinar-la. Ara veuen que la seva República i la seva llibertat són mortes. I ploren." (364)

"El món cada dia està més dividit entre els que tenen i el qui no tenen béns. Els uns no volen abandonar res, i els altres ho volen conquerir tot." (365)

"Ens volen fer creure que estem en una època comunitària en la qual l'individu ha de morir per tal que visqui la societat, i no volen veure que qui mor és la societat per tal que visquin els tirans." (365)

______________
Irène Némirovski, Suite francesa (La Magrana)
començat_ 16/08/14  /  acabat_ 5/09/14

L'àngel d'hora en hora, Miquel de Palol

El llenguatge utilitzat en el llibre, l’estructura preferentment breu, concís, de les frases, hi sobresurt només d’entrada. L’efecte és la creació d’una acció directe, sense escarafalls. Una bona manera de començar malgrat un fluix primer capítol sobre el procés d’inseminació de dues lesbianes. Desconec l’autor per saber si buscava provocar, trencar tabús o escandalitzar, però no n’ha aconseguit cap dels tres. A més, si baixa el llistó del llenguatge, si es permet utilitzar “tio” i “tia” perquè llavors no gosa dir “polla” i diu “fal·lus” i “gland” en comptes? Potser perquè el sexe encara és un tabú que ningú vol trencar si no és amb una rialleta incòmode.

Interessant comentari sobre el futbol i la seva funció anestèsica: “una certa interpretació dels usos socials sosté que la funció del futbol, pensa Vincent, és distreure l’atenció de la gent dels veritables problemes de fons, però no és així: és la gent mateix qui ha propiciat el pacte de silenci al voltant de la qüestió, com qui amb els estalvis es paga un petit purgatori de diumenge a la tarda, perquè el futbol, en realitat, no interessa a ningú (tret, potser, d’algun intel·lectual).” (21-22) I conclou: “la gent prefereix l’horror fictici del futbol a l’horror real de la vida.” (22)

Bons pensaments del protagonista, aquest Vicenç que un dia decidí fer-se dir Vincent (sabem el quan, però encara no en sabem el perquè d’aquest canvi de nom): “la covardia de només ser vanitós davant dels qui considera inferiors.” (68)

Tot i que posada en boca d’un personatge secundari com en Pau Fageda (descrit com a possible protagonista de la novel·la que el protagonista d’aquesta vol escriure) encertada la crítica al déu Josep Pla: “la pistonada intel·lectual del senyor Pla no és gaire més conspícua que la d’un estudiant de catorze anys que aconsegueix que no li suspenguin els exercicis de redacció.” (106) I afegeix posant el dit a la llaga: “la seva agudesa, el sentit de l’humor, la ironia? Poseu un magnetòfon al racó dels vells dels cafès de la Rambla de Figueres i en descobrireu un parell de dotzenes, de Joseps Pla.” (107)

Amb l’excusa d’enumerar allò que ha de contenir la novel·la que vol escriure el protagonista, Palol mostra un recull dels tics de la literatura i del cinema americà més comercials. Entre altres coses, comenta que “els esquemes possibles són només tres o quatres, tots basats en la inqüestionable existència de bons i dolents.” (122) Afegeix que “el més dolent és sempre castigat” (122), que “contra el més elemental sentit del plaer, la comoditat i la lògica, els amants follen per sistema tapats amb un llençol” (123); “en contra del sentit comú, davant d’un perill ominós, els expedicionaris no faran més que dividir-se per facilitar la seva eliminació.” (123) o bé “aquell cotxe que en tota la pel·lícula no havia donat cap problema, quan el bo s’hi enfila perseguit pel criminal armat, no engega.” (123-4) Tòpics inacceptables del cinema i la literatura de masses que, malgrat tot, encara s’accepten.

“La vida, per ella mateixa, no té misteris; apareixen quan comences a fer-te preguntes.” (175) Exacte. Viure, el que se’n diu viure, és ben senzill: menjar, digerir, evacuar, respirar… els problemes sorgeixen quan això no és suficient i neixen les preguntes.

Una vegada més, amb les entrades del diari d’en Vincent, el llibre perd interès i es converteix en ensopit, pedant, avorrit i candidat a deixar inacabat.

D’entremig de la instultícia, alguna espurna d’esperança: “la literatura era un magre succedani, i el sexe era un alcohol que deixava ressaca.” (208)

Fan molta mandra aquests llibres que volen ser meta-llibres i que ens prenen per rucs i ens expliquen què estem llegint: “una mena de diari personal, barrejat amb reflexions teòriques sobre la planificació d’una novel·la.” (259)

“Que difícil és dir la veritat quan la vols dir, que difícil és no dir-la quan no la vols dir!” (265) I això, que sembla una tautologia de les més absurdes, és, de fet, una de les veritats més complexes i encertades que hom pot dir.

Acaba el llibre. “Decepció” podria ser-ne el resum si n’hagués esperat alguna cosa. Més aviat: “ensopiment”. Una llàstima perquè el començament semblava encaminat cap a una banda i, de sobte, es perd el rumb i el llibre divaga innecessàriament fins acabar en l’epíleg final del tot superflu. 
_______________
Miquel de Palol, L'àngel d'hora en hora (Edicions B)
Començat_ 03/02/13  /  Acabat_ 13/04/13  
  

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte

“Hay veces en que el teatro no nace de una idea preconcebida, se impone. Basta una imagen o una frase robada en una conversación deshilvanada para que una nebulosa de palabras se construya en conflicto.” (7) diu molt encertadament Roberto Corte en el pròleg. I, en el meu cas, puc afirmar que sempre (o pràcticament sempre) és així: el text, el conflicte, neix arran d’una frase, d’una imatge, d’una paraula, fins i tot, i va creixent i creixent fins agafar volada pròpia. En Josep Pla amb la seva estructurada i re-meditada escriptura s’estiraria dels cabells. Per sort, jo no sóc en Josep Pla i no m’he de mantenir encorsetat per la raó.

Un pis nou, un sopar d’inauguració, les típiques converses d’uns amics (quatre) que fa temps que no es veuen però que es tenen la suficient confiança per riure-se’n els uns dels altres. Aquest és el plantejament de l’obra. Ara només cal conèixer els personatges i veure de quin peu calcen.

“Todos coleccionamos algo” (38) diu Jorge, el personatge més melòman i sentimental, “la vida consiste precisamente en eso. En apasionarse por alguna cosa. Por cosas materiales que tengan algún valor estético.” (38)

Mica en mica, les reflexions de Jorge van agafant protagonisme i, amb elles, la força dramàtica de l’obra: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.” (72) És ell, també, qui comença a introduir el neguit sobre la ignorància cultural/social, el fet que critiquem sense ni saber de què parlem arran de la visita d’un veí magrebí al pis i la quantitat de tòpics i bromes que en fan Gabi i Celso.

Ressonàncies de Who’s afraid of Virginia Woolf, o potser fins i tot de La cantant calva en aquesta obra de menjador, de converses entre-tallades, d’amics que discoteixen fins al límit de la decadència deixant de banda la correcció política i les bones maneres.

Una peça interessant però que, malauradament, no acaba de penetrar la superfície. En moments concrets sembla rascar la crosta de les emocions i tocar alguna fibra sensible, però de cop s’allunya i retorna a la segura superfície. Una llàstima, la veritat: convé endinsar-nos per dessota la primera capa per descobrir tot el que s’hi amaga al darrere. Encara que ens pugui fer por o mal.
________________
Roberto Corte, Travesía sobre nieve de Bagdad ( deus ex machina teatro)
Començat_ 17/03/13  /  Acabat_ 17/03/13  
 

Joan Endal, Josep M. Folch i Torres

Començo el llibre amb ganes de descobrir un autor que només conec com a creador d’en Massagran i d’altres narracions infantils.

Al pròleg, Carme Arnau ens diu que aquesta obra “pot ser llegida, també, com si es tractés de la tragèdia de la incomunicació i de la inadaptabilitat.” (10) Temes freqüents a les obres modernistes, altrament. Augmenta l’interés pel text.

“Gràcies a Folch i Torres, doncs, la lectura popular en català assolí un èxit extraordinari i la seva obra, tot i haver estat discutida, té aquest inqüestionable valor.” (12) Doncs sí, no només de Carner, Pla i Carles Riba ha de viure el lector català.

Senyora Arnau, cal que es refereixi a la mort de Folch i Torres així? “Folch s’extingí a Barcelona el 15 de desembre de 1950.” (13) De debò? Aturem la pedanteria cultural.

Comença el llibre amb la felicitat innocent d’en Joan. Com està content d’haver cobrat el merescut sou i torna de pressa a casa per estar amb la seva dona embarassada. Per l’altra banda, la seva dona, la Francisca, es mostra esquerpa, frustrada, desenganyada amb la seva vida i recorda els seus deliris de grandesa de jove i les misèries que passà quan era nena. Se’ns mostra, doncs, ja d’entrada, la realitat dels dos personatges principals, les seves oposades maneres d’entendre i d’enfrontar-se al món.

En el segon capítol es mostren els primers conflictes de la parella. Arràn del naixement d’en Tomaset, els neguits socials de la Francisca s’incrementen: ella no accepta que el seu fill vagi a una escola pública i li recrimina a en Joan que no tingui més diners per a donar-li una millor educació al seu fill. I prou que ho voldria en Joan! Ell està patint, fent mans i mànigues per intentar fer més diners, però es troba que és una època de reivindicacions laborals, d’amenaces de vaga, de queixes socials i ell no hi pot fer més. Ell voldria treballar més, però al seu voltant es demana que es regulin les jornades laborals, que es controli l’explotació dels treballadors. Així, l’única vegada que ell afirma que no està d’acord en fer només 8 hores diàries, es guanya l’enemistat de tots els seus companys i “es prometé no dir mai més la seva opinió quan l’atzar volgués que ell en tingués una.” (45)

En el tercer capítol, en Joan torna a la feina malgrat la convocatòria de vaga i és rebut amb crits d’esquirol. Malviu una setmana amb els seus pensaments, amb la sensació d’estar actuant malament, d’estar a favor de la vaga, però necessita els diners. Fins que arriba el dissabte, el dia de cobrar, i els comuniquen que l’obra s’atura fins a nou avís. I aquí comença una nova vida per a en Joan Endal. Ell que estava tan acostumat a la rutina, a fer sempre el mateix recorregut i la mateixa feina, es troba de sobte sense res a a fer i decideix no perdre un segon en buscar una nova feina.

Mentrestant, la Francisca veu en aquesta pèrdua de feina d’en Joan una oportunitat per a ella. Una oportunitat de recuperar els somnis d’adolescència. I, mirant-se en Tomaset, pensa que “no en faria mai un paleta obscur d’aquell companyó malaltís de les seves solituds.” (61) I afirma que “en Tomaset no havia vingut al món per augmentar la pila dels desheretats” (61), que “no podia resignar-s’hi, a no esperar de la vida més que la continuació d’aquell present avorrit i escàs; que les il·lusions de noia no es deixen pas així com així quan encara se sent la vida plena, quan la sang calda fa sentir el seu borbollar inquiet, menesterós de trasbalsaments i d’expansió: que el seu cervell actiu i fantasiós no era fet per considerar tristeses i destrenar il·lusions tan ben trenades com ella les havia tingudes; ni els seus ulls formosos, clars, brillants, eren pas fets per plorar decepcions en les hores eternes dels dies obacs, passades en l’esquifit menjador d’aquell pis miserable.” (61) Per tant, només podem témer les conseqüències de les seves futures accions. Ai, pobre Joan, la que t’espera! 

En el quart capítol se’ns mostra el trencament definitiu d’en Joan i la Francisca. No físic, sinó sentimental. Ella culpa de totes les penúries a en Joan, “aquell Joan que els deixava morir de fam mentre ell es passejava desvagat pel carrer, sense cor, sense sofrir de l’abandonament en què els tenia, el mal pare, el mal marit, el mal home!” (70)I ell clar que deambula pels carrers, però no per plaer, sinó cercant una manera de fer diners. I creu que es farà d’or venent diaris de bon matí, però amb prou feines recupera els diners que li han costat a la impremta.

En el cinquè capítol s’acaba la vaga i en Joan torna a l’obra, però ja no importa, el seu sou ja no és tan necessari perquè la Francisca també treballa i porta un sou a casa. Cansada d’esperar a que en Joan li portés diners, la Francisca tornà a casa de la senyora Gurt, allà on havia fet de minyona la seva mare, allà on tingué un frec amorós amb el senyor Enric, l’hereu de la família; allà on retornà amb l’esperança doble de trobar-hi feina i de retrobar l’Enric.

La primera il·lusió es compleix ràpidament perquè, amb una gran interpretació per part seva, Francisca desperta la llàstima i la compassió de la senyora Gurt que ara es troba invàlida en una cadira. L’altra il·lusió… doncs està en procés. Perquè a l’Enric no el veu, però el sent com es desperta tardíssim. I el cerca fins que, al final, un dia, es fa la distreta i assoleix que els seus camins coincideixin. I l’Enric cau en el parany: l’endemà és ell qui entra a saludar a la seva mare (que té la Francisca treballant al costat), un gest que feia anys que no feia.

En el sisè capítol veiem com, mica en mica, Francisca va rebent regals de la senyora Gurt fins que, un dia, n’hi arriba un de molt gran: la senyora Gurt diu que ella pagarà l’escola d’en Tomaset.

Aquesta bona nova ve acompanyada d’una demanda de la Francisca a en Joan: com que l’escola està en una altra zona, com que tot seria més fàcil si visquéssin a Gràcia, cal que es busquin un pis allà. I en Joan no li pot dir res perquè ella ja ho té tot pensat i organitzat i, abans que se n’adoni, ja estan a la nova casa. Una nova casa que potser és més bonica i més gran que l’anterior però que a en Joan li va grossa i “en el seu intern s’anava sentint estranger a casa seva.” (97). Fins a l’extrem que li fa cosa sortir al balcó del nou pis per por d’embrutir les cortines i s’està assegut a la taula esperant que la Francisca arribi de treballar.

En el seté capítol apareix la narració dels primers dies d’escola d’en Tomaset. Com se sent fora de lloc, com els companys se’n riuen pel fet de ser nou, més alt, més pobre que ells. Però la fortuna fa que en Tomaset es faci amic d’en Lluís Serra, un nen amb poder dins la classe i les rialles s’acaben. Al costat d’en Lluís, en Tomaset coneix el món adinerat, els regals luxosos, les mamàs (“així, amb accent agut” (107)) i, sobretot, coneix a la Nardina la germana d’en Lluís Serra: “en Tomaset la va veure com un núvol d’or voltant una cara angèlica. Mai no havia vist un mirar tan blau ni una realitat tan somni. Ja ho veia, que eren cabells tot aquell or que relluïa, però ho eren com mai n’havia vistos, com no n’hi devia haver d’altres.” (112)

Però el capítol acaba en tragèdia perquè els de can Serra se’n van a la Torre (segurament a passar l’estiu) i en Tomaset sap que no els podrà tornar a veure fins passats uns mesos.

En el vuitè capítol en Lluís Serra està malalt i demana que li portin en Tomaset per animar-lo. Així, davant de la petició d’un nen consentit, en Tomaset surt de Barcelona per primera vegada i fuig del pis trist i fosc on viu.

Clar que la Nardina se’n riu de la seva imatge de pobre, que en Lluís l’utilitza per a fer de cavall, però que feliç que és en aquella torre i com plora quan el fan tornar a casa seva!

En el novè capítol Joan Endal recupera el protagonisme perdut. Discretament, l’acció havia passat d’en Joan a en Tomaset i en aquests darrers capítols només ens havíem centrat en les seves aventures amb els de can Serra. Ara, després d’haver vist com viuen els rics, d’haver vist què podria tenir en Tomaset, retornem a les misèries d’en Joan. Perquè en Joan, retrobant-se en solitud amb la seva dona mentre en Tomaset era a la torre, de cop s’adona fins a quin punt en Tomaset els havia separat, com s’havia convertit en una barrera entre la parella. I en Joan creu que amb en Tomaset fora podrà reviure l’amor de la Francisca, però ella li mostra, primer, i li ho diu després (després de nits d’insistència), que no és una bona idea, que han de ser prudents, que no es poden arriscar a tenir un altre fill ara que les coses comencen a anar bé. I el pobre Joan, amb llàgrimes als ulls i tot, ho accepta perquè ell s’estima molt a la seva dona i al seu fill. Tant que afirma que “no tinguessin por, que no els destorbaria, que no els avergonyiria amb el seu vestit d’obrer, i no es deixaria veure enlloc ni seria cap obstacle perquè el noi pogués ser com un fill de senyors i arribar a savi com hi devia arribar; i ella pogués fer-li de mare sense avergonyir-lo.” (140)

En el desè capítol es mostra, d’entrada, el neguit d’en Joan perquè la Francisca no arriba una nit. Ell malpensa d’ella i de l’Enric, es tem el pitjor, però es diu que no pot ser, que la senyora Gurt està morint-se i que el fill no hi és, que “és al Cercle, el ningú. No hi és ell, el mal fill, al costat de la mare agonitzant. És al Cercle, sempre al Cercle, que ell no se’n mou mai, del Cercle…” (144)

Però a partir d’aquella nit tot canvia. La Francisca ja no va tant sovint a casa la senyora Gurt, ja no hi passa cap més vesprada i les coses milloren a casa dels Endal.

Però, amb l’arribada del final de l’obra d’en Joan, amb la festa de celebració d’haver coronat l’edifici, en Joan torna a malpensar de la seva dona quan ella el sedueix i li demana l’amor que feia tants anys que ella no li volia donar.

Per això, en aquest canvi d’actitud de la Francisca, s’entén el gest final d’en Joan Endal: la recuperació del protagonisme en una novel·la que l’havia intentat allunyar.
_____________
Josep M. Folch i Torres, Joan Endal (Edicions 62)
Començat_ 19/09/11  /  acabat_ 27/09/11