24 de juny 2013

Travesía sobre nieve de Bagdad, Roberto Corte

Hay veces en que el teatro no nace de una idea preconcebida, se impone. Basta una imagen o una frase robada en una conversación deshilvanada para que una nebulosa de palabras se construya en conflicto.” (7) diu molt encertadament Roberto Corte en el pròleg. I, en el meu cas, puc afirmar que sempre (o pràcticament sempre) és així: el text, el conflicte, neix arran d’una frase, d’una imatge, d’una paraula, fins i tot, i va creixent i creixent fins agafar volada pròpia. En Josep Pla amb la seva estructurada i re-meditada escriptura s’estiraria dels cabells. Per sort, jo no sóc en Josep Pla i no m’he de mantenir encorsetat per la raó.

Un pis nou, un sopar d’inauguració, les típiques converses d’uns amics (quatre) que fa temps que no es veuen però que es tenen la suficient confiança per riure-se’n els uns dels altres. Aquest és el plantejament de l’obra. Ara només cal conèixer els personatges i veure de quin peu calcen.
Todos coleccionamos algo” (38) diu Jorge, el personatge més melòman i sentimental, “la vida consiste precisamente en eso. En apasionarse por alguna cosa. Por cosas materiales que tengan algún valor estético.” (38)

Mica en mica, les reflexions de Jorge van agafant protagonisme i, amb elles, la força dramàtica de l’obra: “tengo la impresión de que todos estamos en el lugar que no nos corresponde.” (72) És ell, també, qui comença a introduir el neguit sobre la ignorància cultural/social, el fet que critiquem sense ni saber de què parlem arran de la visita d’un veí magrebí al pis i la quantitat de tòpics i bromes que en fan Gabi i Celso.

Ressonàncies de Who’s afraid of Virginia Woolf, o potser fins i tot de La cantant calva en aquesta obra de menjador, de converses entre-tallades, d’amics que discoteixen fins al límit de la decadència deixant de banda la correcció política i les bones maneres.

Una peça interessant però que, malauradament, no acaba de penetrar la superfície. En moments concrets sembla rascar la crosta de les emocions i tocar alguna fibra sensible, però de cop s’allunya i retorna a la segura superfície. Una llàstima, la veritat: convé endinsar-nos per dessota la primera capa per descobrir tot el que s’hi amaga al darrere. Encara que ens pugui fer por o mal.
________________
Roberto Corte, Travesía sobre nieve de Bagdad ( deus ex machina teatro)
Començat_ 17/03/13  /  Acabat_ 17/03/13  
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada