La rebelión de las masas, José Ortega y Gasset

Abans de començar el llibre em pregunto: què en conec, d’Ortega y Gasset? Quin coneixement de les teories d’aquest autor m’ha aportat quatre anys de la carrera de filosofia? Doncs pràcticament cap, de fet. Només una vague noció sobre el perspectivisme, sobre la relativització del coneixement i poca cosa més. I, de fet, estic pràcticament convençut que a aquesta noció hi vaig arribar jo sol un cop acabada la carrera…

Una vegada més, donem la benvinguda a un filòsof desconegut.

En aquesta edició hi ha un pròleg pels francesos, unes breus notes d’avís als lectors francesos per a que no quedin defraudats amb el llibre que no és més que un recull d’articles publicats en un diari de Madrid. Perquè ell mateix s’adona que la recepció dels textos a Madrid no té per què repetir-se a l’exterior perquè “estoy persuadido de que hablar es una operación mucho más ilusoria de lo que suele creerse.” (9) I afegeix: “cuando el hombre se pone a hablar, lo hace porque cree que va a poder decir cuanto piensa. Pues bien: esto es lo ilusorio. El lenguaje no da para tanto. Dice, poco más o menos una parte de lo que pensamos y pone una valla infranqueable a la transfusión del resto.” (10) “Dóciles al prejuicio inveterado de que hablando nos entendemos, decimos y escuchamos tan de buena fe, que acabamos muchas veces por malentendernos mucho más que si, mudos, procurásemos adivinarnos.” (10)

Crítica a Rousseau: “la idea de la sociedad como reunión contractual, por lo tanto, jurídico, es el más insensato ensayo que se ha hecho de poner la carreta delante de los bueyes.” (13) És a dir, de començar la casa per la teulada perquè Ortega afirma que passa al revés, que “todo acuerdo de voluntades presupone la existencia de una sociedad, de gentes que conviven, y el acuerdo no puede consistir sino en precisar una u otra forma de esa convivencia, de esa sociedad preexistente.” (13) I sembla lícit. Tot i agradar-me personalment la idea rousseaniana del contracte social per les arbitrarietats i acords futils que exposa, és a dir, pel relativisme que ens demostra, és cert que aplicant fòrmules de la lògica més elemental, l’ordre més coherent en aquest cas és:

                        p èq

On p és la societat i q el contracte.

I no:

q èp

Perquè sense societat no hi ha possibilitat de contracte.

Visionari: “Es sumamente improbable que una sociedad, una colectividad tan madura como la que ya forman los pueblos europeos, no ande cerca de crearse su artefacto estatal mediante el cual formalice el ejercicio del poder público europeo ya existente.” (15) Avançava l’any 1937 la Comunitat europea. “La unidad de Europa no es una fantasía, sino que es la realidad misma, y la fantasía es precisamente lo otro, la creencia de que Francia, Alemania, Italia o España son realidades sustantivas e independientes.” (16)

L’Home-massa: “un tipo de hombre hecho de prisa, montado nada más que sobre unas cuantas y pobres abstracciones y que, por lo mismo, es idéntico de un cabo de Europa al otro. A él se debe el triste aspecto de asfixiante monotonía que va tomando la vida en todo el continente.” (17) I afegeix: “es el hombre previamente vaciado de su propia historia, sin entrañas de pasado y, por lo mismo, dócil a todas las disciplinas llamadas internacionales.” (17) Exacte. Amb el passat inexistent, amb el trencament amb la tradició pròpia, l’individu esdevé dòcil, necessitat de pertànyer. “Más que un hombre, es solo un caparazón de hombre.” (17) Per això mateix, Orwell exposava la importància que l’aniquilament control·lat de tota mena de passat tenia pels governants de 1984.

Una curiositat etimològica: la paraula esnob prové del fet que a Anglaterra es posava al costat del nom l’ofici i els títols de la persona i com que els burgesos no tenien cap ofici i menys títols se’ls posava “s. nob.” (sine nobilitate) és a dir, sense noblesa.

L’home massa “tiene sólo apetitos, cree que tiene sólo derechos y no cree que tiene obligaciones.” (17) Vés que no en conegui un parell o tres de milers d’aquests…

“La obra intelectual aspira, con frecuencia en vano, a aclarar un poco las cosas, mientras que la del político suele, por el contrario, consistir en confundirlas más de lo que estaban.” (26) I afegeix encara: “ser de la izquierda es, como ser de la derecha, una de las infinitas maneras que el hombre puede elegir para ser un imbécil.” (26) Però el dubte és si aquí es produeix un cas de falsa elecció com el que denunciava l’escola de Frankfurt o si bé l’home pot escollir no ser imbècil.

“Sorprenderse, extrañarse, es comenzar a entender. Es el deporte y el lujo específico del intelectual.” (38) La capacitat d’obrir els ulls, de sorprendre’s davant alguna cosa, és la que permet, i alhora genera, la investigació posterior. És el fet de preguntar-se “per què” davant de qualsevol cosa l’única esperança que tenim d’avançar.

“Masa es todo aquel que no se valora a sí mismo –en bien o en mal– por razones especiales, sino que se siente como todo el mundo y, sin embargo, no se angustia, se siente a sabor al sentirse idéntico a los demás.” (40)

“Lo característico del momento es que el alma vulgar, sabiéndose vulgar, tiene el denuedo de afirmar el derecho de la vulgaridad y lo impone dondequiera.” (42) Avui en dia, pràcticament 100 anys després, les coses segueixen igual, o potser pitjor perque masses vegades la massa ignora la seva vulgaritat creient-se en una situació de superioritat basada únicament en el poder econòmic.

“La masa arrolla todo lo diferente, egregio, individual, calificado y selecto. Quien no sea como todo el mundo, quien no piense como todo el mundo, corre el riesgo de ser eliminado.” (42) I tothom pot recordar ara la frase cèlebre de George W. Bush fill davant la guerra d’Irak: “o estàs amb nosaltres o contra nosaltres”. Ara bé, aquest “todo el mundo”, com molt bé puntualitza Ortega és fals perquè “todo el mundo era, normalmente, la unidad compleja de masa y minorías discrepantes, especiales. Ahora, todo el mundo es sólo la masa.” (42)

Per això a la televisió o a programes de ràdio, tertulians d’allò més barroers s’atreveixen a exclamar: “i tot el món ho sap!” perquè per a ells, el món només està format per aquells que són i pensen com ells.

Davant la sensació generalitzada (i promocionada) que evolucionem progressivament de forma ascendent, és a dir, que nosaltres som o estem millor que els nostres avantpassats, Ortega recorda les paraules d’Horaci: “nuestros padres, peores que nuestros abuelos, nos engendraron a nosotros aún más depravados, y nosotros daremos una progenia todavía más incapaz.” (50)

“Nuestra vida es en todo instante y antes que nada, conciencia de lo que nos es posible, Si en cada momento no tuviéramos delante más que una sola posibilidad, carecería de sentido llamarla así. Sería más bien pura necesidad.” (57) La vida és la possibilitat d’escollir, el fet de tenir opcions i poder-nos decantar per una. Això implica, o hauria d’implicar necessàriament, tot i que Ortega no ho concreta, la llibertat de poder escollir l’opció que vulguem. Perquè sense aquesta llibertat, llavors sí que la vida passa a ser “pura necesidad”. I afegeix “mundo es el repertorio de nuestras posibilidades vitales. No es, pues, algo aparte y ajeno a nuestra vida, sino que es su auténtica periferia. Representa lo que podemos ser; por lo tanto, nuestra potencialidad vital.” (57-8) Tampoc especifica, però, com ens ho fem per relacionar-nos amb el món, si aquesta relació que tenim és personal o universal. És a dir, obvia els problemes claus de la metafísica i la seva impossibilitat de justificar que realment el món, la realitat, existeix. Però és normal en filosofia de caire  més social. Hem d’acceptar algunes condicions que ens serveixin com a punt de partida, sinó estaríem perpètuament aturats. Sempre som a temps d’arribar a una reducció a l’absurd.

“La física de Einstein se mueve en espacios tan vastos que la antigua física de Newton ocupa en ellos sólo una buhardilla.” (58) Tan gran va ser el canvi. Tan gran pot tornar a ser el futur canvi en ciència, malgrat la ferma oposició de molts científics a acceptar que tot pot tornar a canviar una altra vegada. Fixem-nos, sinó, en el que diu Ortega: “el átomo, en fin, límite ayer del mundo, resulta que hoy se ha hinchado hasta convertirse en todo un sistema planetario.” (59) Aquest fet, Ortega l’atribueix a la llibertat d’esperit, “es decir, la potencia del intelecto se mide por su capacidad para disociar ideas tradicionalmente inseparables. Disociar ideas cuesta mucho más que asociarlas.” (59) Exacte.

Visió lúcida de la realitat, tan encertada abans com ara: “vivimos en un tiempo que se siente fabulosamente capaz para realizar, pero no sabe qué realizar. Domina todas las cosas, pero no es dueño de sí mismo. Se siente perdido en su propia abundancia. Con más medios, más saber, más técnicos que nunca, resulta que el mundo actual va como el más desdichado que haya habido: puramente a la deriva.” (60) I si no estiguéssim immersos en una crisi econòmica tan profunda, és a dir, en una època de crisi temporal, veuríem els problemes de fons i ens esgarrifaríem. Ara, però, prou feina tenim en desinfectar primer la part més superficial de la ferida.

Encert rere encert: “todo el que se coloque ante la existencia en una actitud seria y se haga de ella plenamente responsable, sentirá cierto género de inseguridad que le incita a permanecer alerta.” (61)

“La revolución no es la sublevación contra el orden preexistente, sino la implantación de un nuevo orden que tergiversa el tradicional.” (68)

Dues característiques de l’home massa: “la libre expansión de sus deseos vitales” (69). Es creu en dret de demanar-ho tot, de desitjar-ho tot. “Y la radical ingratitud hacia cuanto ha hecho posible la facilidad de su existencia.” (69) Ortega també ho anomena “la psicología del niño mimado” (69) perquè, de fet, així és com ell veu actuar a l’home-massa, com algú a qui se li ha donat tot allò que ha volgut i més, i al final és incapaç d’apreciar-ho.

Anatole France: “un necio es mucho más funesto que un malvado. Porque el malvado descansa algunas veces; el necio, jamás.” (77)

“Bajo las especias de sindicalismo y fascismo aparece por primera vez en Europa un tipo de hombre que no quiere dar razones ni quiere tener razón, sino que, sencillamente, se muestra resuelto a imponer sus opiniones.” (79) I tot aquell que hagi intentat tenir una conversa amb algú que té una gran opinió d’ell mateix ho entendrà perfectament.

“La filosofía no necesita ni protección, ni atención, ni simpatía de la masa. Cuida su aspecto de perfecta inutilidad, y con ello se liberta de toda supeditación al hombre medio.” (88)

“La técnica contemporánea de la copulación entre el capitalismo y la ciencia experimental” (102), és a dir, que moltes coses han estat fetes per interès, no per necessitat científica. Potser, fins i tot, es podria afirmar que avui en dia la gran majoria són per interès perquè d’on, sinó de l’interès econòmic, neixen les ajudes privades, els finançaments, cap a la recerca mèdica, científica i tecnològica? I potser la resta de motius es divideixen entre interès militar i una miqueta d’interès científic. Només una miqueta.

“Por masa –prevenía yo al principio– no se entiende especialmente al obrero; no designa aquí una clase social, sino una clase o modo de ser hombre que se da hoy en todas las clases sociales.” (103) Exacte. No es tracta de classisme o de divisió per castes, sinó de criteris qualitatius.

Trencant tòpics: “la ciencia experimental ha progresado en buena parte merced al trabajo de hombres fabulosamente mediocres, y aun menos que mediocres. Es decir, que la ciencia moderna, raíz, y símbolo de la civilización actual, da acogida dentro de sí al hombre intelectualmente medio y le permite operar con buen éxito.” (105) Ortega arriba a aquesta afirmació arran de la crítica a l’especialització. En tant que els homes, i en aquest casa els científics, s’especialitzen, passen a ignorar allò fora de la seva especialització, és a dir, esdevenen mediocres. I potser sí que excel·leix en el seu camp, però no per virtut pròpia, sinó per la gran mecanització de les ciències. “El especialista sabe muy bien su mínimo rincón de universo; pero ignora de raíz todo el resto.” (105) El dubte és si la noció de savi, aquell individu que coneix de tot, encara pot existir avui en dia. Ara que l’especialització ha fet avançar cada camp fins a cotes insospitades per Ortega, potser ningú pot tenir coneixement propi de tots els camps. Ara bé, si això és positiu, si aquest camí escollit és el correcte, doncs aquí apareixen els dubtes. Aquí és on la crítica d’Ortega a l’especialització té més raó de ser: el coneixement mínim, partit, augmenta però la ignorància de la resta també convertint l’home en home-massa, en individu sense coneixement (més enllà del seu propi camp) i, per tant, manipulat necessàriament.

En tant que l’especialista és savi en la seva petita fracció de coneixement, no podrem dir que és un ignorant, malgrat ser-ho en totes les altres branques del coneixement, ens diu Ortega, “habremos de decir, que es un sabio ignorante, cosa sobremanera grave, pues significa que es un señor el cual se comportará en todas las cuestiones que ignora, no como ignorante sino con toda la petulancia de quien en su cuestión especial es un sabio.” (106) És la pedanteria de l’ase, una de les pitjors classes de pedanteria.

“Hoy, cuando hay mayor número de hombres de ciencia que nunca, [hay] muchos menos hombres cultos que, por ejemplo, hacia 1750” (107) I, tanmateix, es segueixen situant les ciències per davant de qualsevol altre mètode de coneixement.

“Éste es el mayor peligro que hoy amenaza a la civilización: la estatificación de la vida, el intervencionismo del Estado, la absorción de toda espontaneidad social por el Estado.” (111) Per això, quan començà la crisi i s’acabaren les ajudes estatals i les subvencions molta gent se sentí perduda i convençuda que era la fi del món. Tan poderosa és la força de l’estat-pare.

“Vida es luchar con las cosas para sostenerse entre ellas. Los conceptos son el plan estratégico que nos formamos para responder a su ataque.” (119-20) I afegeix més: “si se escruta bien la entraña última de cualquier concepto, se halla que no nos dice nada de la casa misma, sino que resume lo que un hombre puede hacer con esa cosa o padecer de ella.” (120 ) Totalment d’acord. Les paraules, els conceptes, en tant que invents humans, convencions socials, no designen res en concret sinó que designen las nostra relació amb aquell fragment concret de món.

“Librada a sí misma, cada vida se queda en sí misma, vacía, sin tener qué hacer. Y como ha de llenarse con algo, se finge frívolamente a sí misma, se dedica a falsas ocupaciones, que nada íntimo, sincero, impone. Hoy es una cosa; mañana, otra, opuesta a la primera. Está perdida al encontrarse sola consigo.” (127) I només cal mirar com reacciona la gent (molta gent) quan els treuen la tele, o quan es veuen forçats a esperar pel metge, per exemple, i es queden a soles amb ells mateixos: embogeixen.

Interessant punt de vista: “al defender la nación defendemos nuestro mañana, no nuestro ayer.” (150) És a dir, no ens mobilitzem per preservar un passat, sinó per assegurar un futur.Si Hume hi pugués dir la seva segurament se’n riuria de nosaltres. Estem tan acostumats a creure en l’existència d’un demà que ja el donem per fet sense ni plantejar-nos que potser no hi ha demà.

L’origen de les rivalitats: “no hay pueblo que, mirado desde otro, no resulte insoportable.” (164)

“Desde hace casi un siglo se habla de que los nuevos medios de comunicación –desplazamiento de personas, transferencias de productos y transmisión de noticias– han aproximado los pueblos y unificado la vida en el planeta. Mas, como suele acaecer, todo este decir era una exageración.” (183) I, recordem-ho, aquest text va ser escrit fa pràcticament 100 anys. Hi ha errors que semblen perdurar en el subconscient humà.

“Para los efectos de la vida pública universal, el tamaño del mundo súbitamente se ha contraído, se ha reducido.” (184) La tecnologia l’ha fet més petit. Però, afegeix Ortega, “esto acontece precisamente a la hora en que los pueblos europeos se han distanciado más moralmente.” (184). Ara que tenim els mitjans per estar junts, cada vegada estem més allunyats els uns dels altres.

“Un pueblo es, como una persona, aunque de otro modo y por otras razones, una intimidad –por lo tanto un sistema de secretos que no pueden ser descubiertos sin más, desde fuera–.” (190) Fer-ho, és a dir, opinar sobre algú, o sobre una altra cultura des de l’exterior sovint és caure en la ignorància superba, en el creure’s en dret d’opinar malgrat no saber res.

“El dinero no es más que un medio para comprar cosas. Si hay pocas cosas que comprar, por mucho dinero que haya […] su influjo será escaso.” (196) O dit d’altra manera, el poder social dels diners “será tanto mayor cuantas más cosas haya que comprar, no cuanto mayor es la cantidad del dinero mismo.” (196)

“Todas las generaciones del siglo XIX han aspirado a ser maduras lo antes posible y sentían como una extraña vergüenza de su propia juventud. Compárese con los jóvenes actuales –varones y hembras–, que tienden a prolongar ilimitadamente su muchachez y se instalan en ella como definitivamente.” (200) I potser ara encara es va més enllà. Incapaços d’abandonar el segle XX, seguim regits per la dictadura de la joventut que, com a molt, està derivant cap a un infantilisme generalitzat preocupant. I el propi Ortega ja ho afirma quan parla de l’interés posat damunt del cos: “el entusiasmo que hoy despierta ha inundado de infantilismo la vida continental” (204) “Los que ya estamos muy en la cima de la vida nos encontramos con la inaudita necesidad de tener que desandar un poco el camino hecho, como si lo hubiéramos errado, y hacernos –de grado o no– más jóvenes de lo que somos.” (203) Altrament, només hi ha un camí a seguir, el que porta a l’ostracisme. 
____________
José Ortega y Gasset, La rebelión de las masas (Espasa-Calpe)
començat_ 1/09/12  /  acabat_ 29/09/12