The Limp, Rafael Casal

Samuel Beckett, a les seves obres breus, proposava sovint considerar únicament parts dels personatges: la boca, els peus, la veu... enfocar la nostra atenció a aquests elements i oblidar la resta de l'individu. Fragmentar l'ésser en parts i mostrar-nos parcials, dividits, imperfectes. Rafael Casal proposa un acte semblant. Partint de la idea tripartita de l'individu marcada per Freud, mostra tres parts d'una mateixa persona: el cervell, el cor i el penis. O, en altres paraules, el pensament, les emocions i els impulsos. La racionalitat, la civilització i els instints.

"Love is no mythical, unexplainable mystery of humanity. It is an equation that either does or does not result the desired sum. The variables are three: passion, commitment and intimacy." (7)

Molt bona comparació d'una cita romàntica amb un procés de selecció de personal: "we have a position open. We are looking for somebody to fill it." (11) Tot i que, en realitat, l'home tendeix a ser qui pidola per una feina que també la volen 50 candidats més. Però segueix BRAIN: "do your interview in the correct order. Don't start with past work experience. Talk about what you can do for my company and what you think my company will do for you." (11) I conclou: "Ultimately, I am trying to gauge if you are looking for a career or if you are just looking to pad your resume." (11-12)

"That's why dads don't stick around now, 'cuz even God didn't think Dad was important enough to put in the picture. By contemporary standards... didn't God step in on another mothafucka's girl and knocked her up, and then left his ass to raise the baby?" (23)

Resulta interessant veuve com l'Amy, la ex-nòvia que al principi de l'obra semblava la criatura perfecta que cap d'ells podia oblidar (sobretot en HEART i en BRAIN), a mesura que l'obra evoluciona i els records retornen, anem descobrint que ni era tan bona, ni se l'estimaven tant.

En una mena d'exercici d'exorcisme, DICK i BRAIN li exposen records a en HEART perquè s'adoni que tot s'ha acabat. I ell ho veu, però no pot fer res per evitar seguir pensant en ella. És la seva naturalesa. I sobresurt aquest pacte entre en DICK i en BRAIN per actuar a l'esquena d'en HEART i ens fa plantejar que, efectivament, és possible actuar racionalment i instintivament sense posar-hi el cor en allò que fem.

"We live in a world of coexisting universes. You may think you care about everyone's universe but your actions tell us otherwise. In truth you only care about what dictates or disrupts, births or aborts something in yours." (42)

"This isn's just about the three of us being on the same page" (46) diu en BRAIN referint-se a l'amor. "It's about the six of us being on the same page. That's why love is such a miracle. Try to get six people to get along ALWAYS." (46) Com combinar les diferents parts de cada individu amb les d'un altre si, massa sovint, ja ens costa arribar a un accord amb (o acceptar) les nostres?

Un bon diàleg intern de l'individu tripartit que s'enfronta a la seva vida incapaç d'allunyar-se del passat. Una interessant proposta que, en alguns moments, peca una mica massa de caure en l'estètica més eslàpstica o vodevilesca però que, quan l'encerta, l'encerta de debò.
___________
Rafael Casal, The Limp (part del Cimientos Play Development Project)
començat_ 6/03/15  /  acabat_ 6/03/15

All that fall, Samuel Beckett

La història comença in media res. Un personatge, Mrs Rooney, en un camí anant cap a un lloc indeterminat. De seguida apareix Christy i parlen una estona. Llavors entra Mr Tyler, amb qui sembla que fa més temps que es coneixen, damunt una bicicleta. I, finalment, Mr Sloan arriba amb un cotxe i porta a Mrs Rooney al seu destí.

El que sorprèn d’aquest començament, és que tots van al mateix lloc. O així ens ho dóna a entendre Mrs Rooney en més d’una ocasió. Un lloc que el lector/oïent no sap quin és però comença a intuir que té alguna relació amb les curses de cavalls.

Després de dir que estar a fora és un suïcidi, “what is it to be at home?” (15), pregunta Mrs Rooney a Mr Tyler. I ella mateixa respon: “a lingering dissolution.” (15) Per tant, mal per mal, que sigui ràpid. Comencen els jocs lingüístics.

“What kind of a country is this where a woman can’t weep her heart out on the highways and byways without being tormented by retired bill-brokers!” (16) I aquest gir en la pregunta, aquesta mutació de quelcom quotidià, una queixa, a quelcom inusual, queixar-se per la bondat dels demés, és un estilema clar de Beckett. Un element que, segurament, s’anirà repetint al llarg de l’obra i que configura aquest univers beckettià de realitat transmutada, de la reducció a l’absurd que mostra el sense sentit de tot plegat.

Només de començar, l’obra mostra que està pensada per la ràdio: la importància dels sons, les introduccions dels diferents personatges… i ara Beckett utilitza aquesta característica del text amb intencions còmiques: davant la trobada de Miss Fitt amb Mr Tyler i Mr Bonell i les respectives salutacions, Mrs Rooney ens diu: “do not imagine, because I am silent, that I am not present, and alive, to all that is going on.” (25). Recordant-nos que no ha marxat, que encara està en escena i que ho està escoltant tot. Acte seguit, ella s’interposa entre les paraules dels altres, intercala les converses amb les seves degràcies, tot i que ningú l’escolti.

Mr Rooney arriba amb el tren i se’ns mostra, ja d’entrada, com un personatge rondinaire, esquerp, cansat de tot i, sobretot, malalt. “Did you ever know me to be well? The day you met me I should have been in bed. The day you proposed to me the doctors gave me up […] the night you married me they came for me with an ambulance.” (31-32)

Davant del pensament de deixar la feina i jubilar-se, Mr Rooney pensa en “the horrors of home life, the dusting, sweeping, airing, scrubbing, waxing, waning, mangling, drying, mowing, clipping, raking, rolling, scuffling, shovelling, grinding, tearing, pounding, banging and slaming.” (33)

Per sorpresa, perquè és la primera vegada que ho veig en ell, arran d’una reflexió sobre el llenguatge (això sí que no és nou), Beckett afirma a través de Mrs Rooney: “it will be dead in time, just like our own poor dear Gaelic.” (34) Tot i que no és d’estranyar aquest sentiment nostàlgic vers la llengua morta en algú interessat en el llenguatge, en els seus jocs, en el seu poder, en les seves convencions… és normal que s’entristeixi per la desaparició d’un llenguatge. I si és el propi, doncs encara més.

Però sense deixar-nos respirar, trenca la reivindicació amb un crit d’ovella i quatre línies més tard apareix un nou dubte lingüístic, en aquesta ocasió sobre el nom d’una especialitat mèdica (“a lunatic specialist?” (35)) per ajudar a Mrs Rooney. I clar, la definició que del problema en fa Mrs Rooney tampoc ajuda gaire. “I was hoping he might shed a little light on my lifelong preoccupation with horses’ buttocks.” (36)

Un metge que encara no sabem quina especialitat té, però sí que sabem que davant d’una noia malalta digué que no li veia res de dolent, “the only thing wrong with her as far as he could see was that she was dying.” (35-36) Doncs molt bé. I no s’equivocava: “and she did in fact die, shortly after he had washed his hands of her.” (36)

I al final, quan en Jerry, l’ajudant de Mr Rooney explica perquè el tren que portava a Mr Rooney ha fet tard, quan ell, Mr Rooney, intenta per tots els mitjans que la història no sigui explicada, és impossible evitar la sensació que quelcom semblant ha passat a aquesta família, que alguna desgràcia els acompanya, que les queixes de Mrs Rooney no són només rebequeries de dona gran, sinó que estan justificades per un gran dolor del passat que el temps no sap com guarir. Però això, nosaltres no ho sabem. Només ho podem imaginar, amb els ulls tancats, escoltant atentament com la ràdio retransmet el so eixordidor d’una tempesta de pluja i vent que clou l’obra.
__________
Samuel Beckett, All that fall (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 6/02/12  /  acabat_ 6/02/12