Aquestes
tres veus parlen sense pausa, mostrat per la manca de punts i comes en el text,
amb un discurs constant i monòton, com el davallar d’un riu. Allò que diu la
veu A és tallat per la veu C i després per la veu B, en aquest ordre. I cada
una d’elles mantenen el seu discurs paral·lelament al de les altres.
Així, si
llegim A i prou, diu unes coses lligades, un fluxe de pensament constant i
coherent (“there were you hid as a child someone’s folly” (229) i, més avall, després de
les paraules de C i B, afegeix: “Foley was it Foley’s Folly…” (229)).
Llegides
l’una entretallant les altres, esdevenen més confoses, però mantenen,
tanmateix, certa correlació: allò que diu C sembla continuar d’allò que deia A.
És a dir, com si es tractés de Rayuela i sense advertència prèvia, el text
pogués ser llegit com a una creació continua o bé com a tres discursos
independents.
Un cop
portat a l’escenari, però, l’elecció ja està presa pel director i no hi podem
fer res. Aquí, davant del text nu, som lliures d’escollir.
Reapareix
la noció de la deshumanització, de l’individu que no reconeix la veu que sent
com a seva, que no reconeix el cos que veu com a seu (com s’havia mostrat a
Film): “no notion who it was saying what you were saying whose skull you
were clapped up.” (231).
Plantejant,
una vegada més, el dubte sobre la identitat, sobre què és el jo: un cos, una
veu, un conjunt de característiques físiques observables, palpables, o bé una
entitat invisible, una res cogitans?
Fragmentant
cos i raó, mostrant un sentiment d’alienació vers allò físic que acompanya el
pensament; vers allò decadent (recordem que el text és de mitjans dels 70 i
que, per tant, Beckett vorejava els 70, si no els tenia ja) en què s’ha
convertit la teva persona exterior.
Ara que la dicotomia ment (encara lúcida, activa, energètica) i cos
(esgotat, flàccid, decaigut) ha esdevingut molt més evident.___________
Samuel Beckett, That Time (a Collected Shorter Plays of Samuel Beckett - Faber and Faber)
començat_ 13/02/12 / acabat_ 13/02/12
